El darrer adeu

PeriodistaRecordo el dia que vaig conèixer el Pere Tapias. Ara fa vuit anys, en una d'aquelles tardes editant àudios a la redacció de la tercera planta de Catalunya Ràdio, se'm va acostar per preguntar-me qui era i què feia.

Era dels pocs que s'abraçaven als nouvinguts amb alegria de veure'ls i, aprofitant la confiança que em va donar des d'un principi, li vaig proposar de col·laborar al programa que feia aleshores a Ràdio Sabadell. Vam estar tota una temporada connectant amb Canal Blau, parlant de cuina. I sempre desinteressadament. Aquest Pere generós és el que vaig conèixer.

Amb el temps ens vam retrobar a 'El suplement'. Fins aleshores ens havíem vist poc. Per Carnaval havia anat algun diumenge amb la seva colla dels Boters a llençar caramels i a dinar l'imprescindible xató i la merenga amb llimona de la Maite.

El Pere va entrar subtilment a la meva vida. No sabria dir quan es va convertir en l'amic que ara trobo a faltar. Potser va ser la nit que va venir a un sopar amb l'equip d''El suplement' i va dir-nos que era la primera vegada que anava a un àpat de la ràdio. O potser el dia que emocionat em va donar les gràcies per l'homenatge que li vam fer pels 70 anys al Teatre Principal de Vilanova. O quan vam cantar 'La moto' junts en un d'aquests dies mundials de la ràdio. O fa menys d'una setmana quan la Maite em va trucar per dir-me que al Pere li havia agradat tant l'entrevista amb l'Àngels Barceló.

Mor Pere Tapias als 70 anysÉs el segon amic que perdo. Per a mi ha estat un mestre de la bondat, també una olla que fumeja, un despertar-se amb un raig de sol, tímid, per la persiana de l'habitació. Era l'home que sempre trobàveu de la barra enfora i a les tardes el vèieu mirar cares al passeig del Carme. "La mar de bé, m'ho he passat aquesta tarda, sense fer res de res. Senzillament, veient passar la gent, amunt i avall, passejant per la Rambla".

Em costa pensar que tot això se n'ha anat. El Pere forma part de mi, de la meva manera d'entendre la condició humana, i per això ara no puc fer altra cosa que reivindicar-lo.

Quan la ironia, la música, la conversa i la cuina em sorprengui, i a més es faci agradable, per sempre em vindrà al cap el Pere Tapias, l'etern amic Joan Collell, amb qui he tingut el llarg privilegi de desbordar el sol, alguna tarda mandrosa, després del xató i del brindis amb cava.

Al darrer adeu del Pere us puc assegurar que ell no voldria cap flor, ni cap inscripció, ni fotografia, ni cap blederia. Tot plegat són noses. Només, simplement, ciment. I al costat, dibuixada, una botifarra d'aquelles tan grosses. T'enyoraré, Joan. I sé que no t'oblidaré mai.