El darrer Nadal amb Franco
Així era la Mallorca de fa 50 anys: amb una tímida obertura del Règim, es pagava l’equivalent a 39 euros de lloguer per un pis amb vistes a la mar i actuava Xesc Forteza amb ‘Una de lladres i serenos’
PalmaAleshores els mallorquins no ho podien saber –potser intuir–, però el Nadal del 1974 seria el darrer amb el dictador Franco al cap de l’Estat: moriria l’any entrant. Aleshores es passava per un moment econòmic molt difícil, el Règim donava símptomes d’una tímida obertura, s’escoltaven Los Javaloyas i Los Valldemossa, Xesc Forteza tant estrenava una nova comèdia com apadrinava un cocodril i a la televisió única, l’espanyola, sortien Gaby, Fofó i Miliki. Feim una ullada a com era la Mallorca dels darrers dies del 1974 i els primers del 1975, com n’informaven els tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.
Estàvem en plena crisi del 73, amb inflació disparada, creixement de l’atur i caiguda del turisme. El cost de la vida a l’Estat, aquell 1974, havia pujat un astronòmic 17%, per sobre de les pitjors prediccions. En només cinc anys, els preus s’havien duplicat. A les Illes, els aturats rondaven els 5.000, cosa inaudita des del començament del boom turístic. El nombre de passatgers arribats a Son Sant Joan havia caigut més d’un 9%. Els llums de Nadal de Palma es tornaven a encendre, com cada any, però amb restriccions. Tot això, per als que es queixen de la situació econòmica actual i parlen de les suposades meravelles de la dictadura. Per acabar-ho d’adobar, al sorteig de Nadal –la grossa– no va caure cap premi important a Mallorca. I a més, es patia una sequera que començava a resultar preocupant –“la pertinaç sequera”, com solia dir el Règim.
El poeta Blai Bonet, a les pàgines d’Última Hora, afirmava que la causa de la crisi a Mallorca i a l’Estat no era la mateixa que a la resta del món. Aquí es devia a la corrupció –sí, ho heu llegit bé. A tall d’exemple, citava les paraules d’un dirigent destituït, “enregistrades en cinta magnetofònica”, que, en referir-se a un altre, hauria afirmat: “El que aquest home ha desfalcat en les tres darreres setmanes des del seu càrrec no es pot esmenar ni en cinquanta anys d’encerts econòmics”.
Què valien, aleshores, les coses? Per fer-nos una idea, per un “pis moblat, dues habitacions, ben situat, vistes a la mar, sol”, com deia un anunci, es demanava un lloguer de 6.500 pessetes, és a dir, 39 euros d’ara. Un edifici sencer al carrer del Bisbe Maura, molt a prop de la plaça d’Espanya de Ciutat, amb quatre plantes construïdes, es venia per 8.500.000 pessetes, l’equivalent a 51.000 euros. Per descomptat que, tot i la crisi, els diaris feien publicitat dels sopars de Nadal: un menú amb aperitiu, consomé, pollastre, porcella, torró, gelat, cafè, licors, un quart de botella de cava, bossa de regals i ball amenitzat per Los Panderos i Los Jaguar’s s’oferia per 500 pessetes, 3 euros.
Les escletxes del Règim
En aparença, a la dictadura tot continuava ‘fermat i ben fermat’. Aquell 20 de desembre, es va fer a la Seu un funeral solemne per a Carrero Blanco, l’anterior president del govern estatal, en el primer aniversari de la seva mort. El va oficiar el llavors bisbe, Teodor Úbeda, i amb la presència de tota la plana major del Règim. Tot i això, semblava que alguna cosa canviava. A una reunió del Consejo Local del Movimiento –el Movimiento era el partit únic– s’hi autoritzava per primera vegada la presència de periodistes.
En aquell moment, el governador de les Balears, un veritable virrei amb tots els poders de l’Estat, era el coronel de cavalleria Carlos de Meer, que es va fer famós per la seva intransigència. Al capdavant de la Diputació, que no era cap òrgan d’autogovern, sinó un simple òrgan de gestió, s’hi estrenava Fulgencio Coll de San Simón, un altre militar: per aquells dies, va rebre la Gran Creu de l’Orde Imperial del Jou i les Fletxes. Potser la institució més permeable a un cert reformisme fos l’Ajuntament de Palma, que encapçalava Rafael de la Rosa, i on figuraven regidors de clar tarannà oberturista, entre els quals l’historiador Miquel Duran, aleshores tinent de batle de Cultura i més tard dirigent de la Unió de Centre Democràtic (UCD).
Que una cosa era el Règim i una altra cosa el que desitjaven els ciutadans quedava meridianament clar –escandalosament clar per a l’època– a una enquesta del Gabinet d’Estudis Socials (Gadeso), publicada per Diario de Mallorca. A la disjuntiva “és millor que un home destacat decideixi per tots nosaltres” –no es deia qui, però tothom sabia de qui es parlava– o “és millor que tots s’interessin per la política del país”, un aclaparador 89,5% es decantava per la segona opció. Quan només dos anys més tard arribaria la reforma política de Suárez, no tindria res de sorprenent que la immensa majoria dels ciutadans apostassin per la democràcia.
A les portes de Nadal, la premsa es feia ressò de l’aprovació pel govern d’Arias Navaro de la Llei d’associacions polítiques. Per descomptat, no es tractava de partits polítics, anatematitzats pel Règim. Però era un tímid intent de pluralisme. Molt més interessant, des del punt de vista illenc, era un règim especial administratiu, amb la possibilitat d’establir-hi cabildos –consells–, com ja tenien les Canàries, que es donava per fet. Però allò no va tirar endavant. No tindríem institucions insulars fins a l’arribada de la democràcia.
El 30 de desembre, el dictador pronunciava el seu darrer discurs a la televisió. Aquell estiu ja havia patit una malaltia que l’havia obligat a cedir temporalment el càrrec de cap d’Estat al llavors príncep i futur rei Joan Carles, la qual cosa, deia, havia servit per “posar a prova la serena maduresa del poble espanyol i el segur funcionament de la mecànica previsora de les nostres lleis fonamentals”. No arribaria a saber fins a quin punt s’equivocava. Afegia que “la crisi econòmica” era “la més greu que el món ha patit en els temps moderns”.
La cultura en català
L’endemà, 31 de desembre, com ara, l’Ajuntament de Palma va commemorar amb tota solemnitat la conquesta de Jaume I. Aleshores ja es recitava La Colcada de Pere d’Alcàntara Penya, només que ho feia l’actriu Cristina Valls. Qui era pertot era Xesc Forteza: tant estrenava nova comèdia a la Sala Mozart –Una de lladres i serenos– com apadrinava un cocodril acabat de néixer al Festival Mundial del Circo; al Teatro Balear, juntament amb la popular Mary Santpere; com presentava la gala de la cistella de Nadal del Baleares amb l’actuació, entre d’altres, de Los Embajadores i Los Millonarios. De tant en tant, arribaven produccions més ‘serioses’ –teatro, en castellà, i no comèdia– com La fundación, de Buero Vallejo. Els cinemes es dividien entre els de primera –d’estrena– i els de segona –de reestrena. Asesinato en el Orient Express, El hombre de la pistola de oro i Aeropuerto 75, totes doblades al castellà, eren algunes de les pel·lícules que aquells dies es projectaven a Mallorca.
Aleshores funcionaven a Ciutat locals mítics, avui desapareguts. Al Jack el Negro, al Jonquet de Palma, actuaven cada nit Los Valldemossa, i Paco Ballinas d’horabaixa. A altres espais, com Tito’s, Barbarela, Trocadero, Barrabás i Tagomago, s’anunciaven les actuacions d’artistes com Los Javaloyas, Danny Daniel i Camilo Sesto, entre d’altres. Una altra cosa era la Nova Cançó, sempre sospitosa de subversiva. El concert que havien de fer a Sóller Ramon Muntaner i Isidor Marí es va suspendre per manca de la corresponent autorització governativa.
Així i tot, la cultura en català també treia el cap a les pàgines dels diaris. Tot just coincidint amb el canvi d’any, dos noms destacats de les lletres mallorquines, Bernat Nadal i Jaume Santandreu, quedaven guanyador i finalista, respectivament, del premi Andreu Roig de poesia de Manacor, amb un jurat de luxe: Bartomeu Fiol, Andreu Ferret, Gregori Mir, Blai Bonet i Josep Maria Llompart. És cert: tots homes. Però també una jove Joana Serra de Gayeta publicava el seu llibre de narracions Taules de marbre, premi Ciutat de Manacor. La llista dels títols més venuts de la darrera setmana del 1974 l’encapçalava, òbviament, un best seller, Los perros de la guerra, de Frederick Forsyth, en castellà. Però al lloc número 6 se situava ni més ni manco que Francesc de Borja Moll amb L’home per la paraula.
A la Mallorca de mitjans dels anys setanta era habitual la presència de la marina nord-americana, no sempre en pau i harmonia. La nit de Nadal es trobaren als carrers de Palma dos membres de la Policia Militar del Saratoga, que havien estat agredits a ganivetades, semblava que per cinc mariners del mateix vaixell. Els primers dies del 1975 s’allotjava a l’hotel Formentor el canceller alemany, Helmut Schmidt, qui tan diplomàticament com va poder va llançar un gerro d’aigua freda sobre les aspiracions espanyoles d’entrar al llavors Mercat Comú: ni es donaven les circumstàncies econòmiques, ni les polítiques –sobretot aquestes, perquè l’Europa democràtica no admetia dictadures, però això s’ho va reservar–, ni estava previst d’admetre-hi nous membres. S’hauria d’esperar, també amb això, la mort del dictador.
Un dels signes que alguna cosa estava canviant, en aquella dictadura fins aleshores tan ‘nacionalcatòlica’, era la irrupció d’allò que es va anomenar ‘destapi’. És a dir: dones que començaven a aparèixer, al cinema, als locals d’oci nocturn i fins i tot a la televisió i als diaris, amb molta menys roba de la que fins llavors havia estat habitual. Una cosa frívola i masclista, certament, però que aleshores representava un alè –per als homes, és clar–, respecte del tradicional puritanisme del Règim. Nadiuska era una de les estrelles del ‘destapi’: aleshores es projectava a Palma la seva pel·lícula Perversión, el títol de la qual ja donava una idea del contingut. Una altra, María José Cantudo, enregistrava el programa especial de Cap d’Any, Señoras y Señores Feliz Nochevieja, a càrrec de Valerio Lazarov, conegut com a Mr. Zoom pels seus moviments de càmera.
Perquè, aleshores, només hi havia una televisió, això sí, amb dues cadenes. Els espectadors adults seguien les sèries nord-americanes, com Els carrers de San Francisco, amb un jovenet Michael Douglas que no devia ni imaginar-se que un dia havia de convertir-se en mallorquí d’adopció. Els nins, María Luisa Seco en Un globo, dos globos, tres globos, els ‘pallassos de la tele’ –Gaby, Fofó i Miliki– i Pippi Calcesllargues, les gamberrades de la qual no sé si encaixaven gaire amb el que llavors s’esperava d’uns al·lots educats en una dictadura. Aquell Nadal, el futur premi Nobel, Camilo José Cela, aleshores resident a Mallorca, va causar un escàndol de nassos al programa 35 millones de españoles. Quan li demanaren quines tres paraules podrien ser admeses per la Reial Acadèmia el 1975, va respondre, sense immutar-se: “Carajo, cojones y coño”.