La darrera cavalcada d’Antoni Maura

PalmaFou “el polític més rellevant” de la seva època i “un exemple ètic”, a dir del catedràtic d’Història Contemporània Javier Tusell: va voler reformar des de dalt el sistema polític corrupte del moment –sense aconseguir-ho–, va intentar concedir l’autonomia a les darreres colònies espanyoles –sense èxit– i va concitar odis i suports, fins al punt de generar una opció amb el seu llinatge: el maurisme. El Churchill mallorquí –com ell, canvià de partit i era pintor aficionat– fou designat cinc vegades president del govern espanyol: la darrera, el 14 d’agost del 1921, aquest dissabte fa cent anys.

Nascut a Palma el 1853, Antoni Maura i Montaner era fill d’un petit empresari i tingué nou germans, alguns dels quals destacarien, també, per les seves habilitats: Gabriel, el més gran, amb notable talent artístic, fou el seu confident i col·laborador des de Mallorca; Miquel, capellà molt influent; i Francesc, pintor i vicepresident de Salinera Española –rivals de Joan March. Un altre dels germans, Bartomeu, fou besavi de l’actriu Carme Maura. També es distingirien els seus fills, sobretot Miguel, ministre de la II República. Una filla, Susana, fou mare dels escriptors Carlos i Jorge Semprún, aquest també ministre. El president de les Corts Félix Pons era, també, nebot besnet d’Antoni Maura.

Tot i que, com recull la historiadora Laura Miró, un diputat republicà cridà “Xueta!” a Maura el 1904, el seu llinatge no figura entre els quinze que, suposadament, són els que corresponen als descendents de jueus conversos. Sí que hi és, amb molts més dels d’illencs, entre aquells adoptats pels jueus en batejar-se que ha investigat l’historiador Onofre Vaquer. També a l’obra teatral de Valle-Inclán Luces de bohemia es proclama: “Mori el jueu i tota la seva execrable parentela”, en al·lusió a Maura. Tot i això, el seu germà Miquel va fer de punta de llança ‘antixueta’ en una encesa polèmica amb mossèn Francesc Tarongí, aquest sí portador d’un dels quinze llinatges.

El jove Maura es traslladà a Madrid per estudiar Dret, i fou allà on, relata l’acadèmic de la Història José Manuel Cuenca, resultà “objecte d’una burla de desagradable índole per part d’un dels seus professors i els seus condeixebles a causa de la seva expressió i accent fortament baleàrics”. La seva reacció fou espanyolitzar-se de cap a peus, aconseguir un castellà impecable, fins a ser considerat “un dels màxims oradors de la història” de l’Estat i, fins i tot, ser elegit director de la Reial Acadèmia Espanyola.

El cunyat de Gamazo

Entrà com a passant al bufet del misser val·lisoletà Germán Gamazo, es casà amb la seva germana Constancia i formà part del sector “gamacista” del Partit Liberal: una de les dues formacions, amb el Partit Conservador, que es tornaven al sistema de l’època, caracteritzat per la sistemàtica manipulació del vot. Fou elegit diputat per a les Balears per primer cop el 1881 i, a partir de llavors, seria reelegit pels illencs a tots els comicis, fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923). Aviat destacà per la seva oratòria. Es conta que l’històric líder conservador Cánovas demanà: “Qui és, aquest?”. “El cunyat de Gamazo” –li respongueren. “Ah, sí? Aviat, serà Gamazo el cunyat d’aquest senyor”.

 Hi ha la qüestió de fins a quin punt defensava a les Corts els interessos de les Illes, primer com a diputat i després com a ministre o president. El seu biògraf Pere Fullana recull com “fou acusat de no preocupar-se suficientment dels assumptes de Mallorca”, però també registra intervencions seves a favor de múltiples iniciatives, com rebaixes d’imposts, la creació de noves carreteres i la proposta de construir el ferrocarril de Sóller. A Mallorca comptava amb amics i seguidors fidels, entre els quals hi havia el poeta Joan Alcover.

Maura, explica Tusell, “tenia coratge per enfrontar-se amb els problemes del país”, era conscient de “la seva superioritat sobre la mitjana de la classe política” –cosa que el feia “jactanciós sense poder-ho remeiar”, en paraules del liberal Romanones– i “semblava haver-se pres la política seriosament”. Ortega i Gasset deia que era “l’únic polític espanyol que ha sentit una profunda repugnància davant la realitat política d’Espanya”, i el republicà Lerroux l’assenyalà com el sol diputat que destacava de la resta.  

El 1893, dins un govern del liberal Sagasta i amb el seu cunyat a Hisenda, el polític mallorquí accedí a la seva primera cartera ministerial: Ultramar, és a dir, les darreres colònies. Maura semblava un dels pocs que veien que, si no es concedia alguna cosa a Cuba –l’autonomia–, se la perdria del tot. Però la seva proposta, recull Fullana, li valgué a les Corts les acusacions de “filibuster”, “begut”, “energumen”, “pertorbador” i “boig furiós” i, per descomptat, antipatriota; el projecte no fou aprovat i Gamazo i ell dimitiren. Tornà a formar part d’un altre gabinet Sagasta com a ministre de Justícia, del 1894 al 1895. El 1898, com és sabut, tant Cuba com Puerto Rico i Filipines foren cedides als Estats Units. “El fracàs del 1893”, escriu Tusell, “va significar per a Maura la presa de consciència regeneracionista que per a la majoria suposà la crisi del 98”. Tot i aquest regeneracionisme, “mai no renuncià a la seva pròpia xarxa caciquista a Mallorca”, apunta Fullana.

El 1902 Maura es passà al Partit Conservador i el mateix any tornava a ser ministre, ara de Governació –actual Interior–, amb una actuació insòlita: haver intentat que les eleccions fossin més netes de l’habitual. Del 1903 al 1904 fou president per primera vegada, si bé dimití per discrepàncies amb el rei, Alfons XIII, amb una certa tendència a ‘borbonejar’, és a dir, ficar-se en política. L’oportunitat definitiva li arribaria el 1907, al capdavant del ‘govern llarg’, que durà dos anys i mig –com devien ser la resta. “Accedí al poder”, assenyala Tusell, “fet infreqüent a l’Espanya de la seva època, amb un programa que tractà amb insistència de dur a la pràctica”. Era la “revolució des de dalt”, com ell la denominava: reforma electoral, nova llei d’Administració Local, mesures socials –creació de l’Institut Nacional de Previsió– i així fins a 264 iniciatives.

“Maura, no!”

La ‘revolució Maura’ saltà pels aires en esclatar, el juliol del 1909, la Setmana Tràgica de Barcelona, motivada per la crida a files de reservistes –homes que ja havien completat el servei militar–, amb els fets violents que es produïren i amb la brutal repressió següent, sobretot l’afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui s’atribuí l’autoria ideològica. Tot l’espectre polític es posà d’acord en un mateix lema: “Maura, no!”, i Alfons XIII –amb qui Maura mai no tingué bones relacions– el va deixar caure. Aquell episodi de crueltat va tacar la seva imatge de manera irremeiable. La seva estàtua a la plaça del Mercat de Palma –obra de Mariano Benlliure– apareixia fa uns anys periòdicament pintada de rosa. En el centenari dels fets, el 2009, la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i l’Ateneu Llibertari Estel Negre ressuscitaren la campanya “Maura, no!” i demanaren la retirada del seu nom –que encara du– a un institut d’ensenyament secundari de Ciutat: que es digui així “és com si a Herodes se li dedicàs una guarderia i a Torquemada un hospital”, afirmava el 2004 el Butlletí de l’Estel Negre.

A partir del 1909, i fins al cop d’estat de Primo de Rivera del 1923 –beneït pel rei–, els dos grans partits es dividiren en faccions enfrontades entre si, i els successius governs pogueren treure endavant poques reformes de calat. Maura, disgustat amb els liberals i amb el rei, fins i tot amb els seus –deixà el lideratge conservador i entorn seu es formà un grup específic, els mauristes–, tornaria un malsofrit, frustrat per no haver pogut posar en pràctica els seus projectes. Fullana recull que, a les eleccions del 1914, “un grup de joves es passejava per Madrid amb un cartell que deia ‘¡Maura, no!’; davall de la inscripció hi havia una sobrassada amb una nota que deia: ‘L’única cosa bona de Mallorca’”.   

El 1918, després d’una forta crisi –descontent dels militars, dels obrers i dels catalanistes–, Alfons XIII tornava a recórrer als seus serveis –“Em fan servir de bomber” va ser la seva expressió, segons Cuenca–, per liderar un govern de concentració: conservadors, liberals i el catalanista Francesc Cambó. Tot i que, amb l’entusiasme dels conversos, Maura es caracteritzava per una posició centralista –“el 1916, com a president de la Reial Acadèmia Espanyola, propugnà l’ús exclusiu del castellà a l’ensenyament”, apunta Fullana–, la seva entesa amb el catalanisme moderat era el somni que perseguí Miquel dels Sants Oliver. Però el gabinet només resistí uns mesos, del març al novembre.

Maura encara tornaria a la presidència, breument, al capdavant d’un executiu conservador (d’abril a juliol del 1919) i, per cinquena i darrera vegada fa exactament un segle, el 14 d’agost del 1921, un altre pic amb Cambó, si bé només fins al març següent. Dos anys després arribava la dictadura de Primo de Rivera i “va acceptar el nou poder com a anormal i transitori”, assenyala Fullana, si bé no trigà gaire a desvincular-se’n “definitivament”; tot i que una part dels mauristes –en part influïts per la ‘moda’ del moment, el feixisme italià– s’uní a la Unió Patriòtica, projecte polític del dictador. Poc abans de morir, pronosticava l’arribada de la República i després del comunisme, “llevat que Déu (...) tingui decretada la salvació d’Espanya”. En qualsevol cas, el fracàs dels seus somnis reformistes.