David Barro, nou director d'Es Baluard: "Vull un museu que sigui imprevisible"

Palma“Encara no parl molt bé el mallorquí, però he volgut començar aquest discurs parlant-lo perquè soc molt conscient de la importància de l’idioma per a la permanència d’una cultura, i vull manifestar el meu compromís amb la llengua i la cultura d’aquí. No hi ha millor manera de protegir una cultura que renovant-la”. Així, en català, ha volgut presentar-se el gallec David Barro com a nou director d’Es Baluard, un museu que ha repetit en diverses ocasions que ha de ser “referència indiscutible de l’art contemporani, tant nacional com internacional”. Encara aquesta etapa amb voluntat de continuïtat amb la feina feta fins ara, però amb ganes d’implantar tota una sèrie de millores relacionades amb la comunicació, l’obertura a un públic més eclèctic i la definició del caràcter del mateix museu. 

En quin moment i per quin motiu vàreu decidir presentar-vos al concurs per dirigir Es Baluard?

— Doncs el moment va ser el passat mes de setembre, quan vaig venir a Palma per una exposició de Patrick Hamilton al Solleric. Vaig veure que hi havia molta il·lusió per construir des de l’art, cosa que em va sorprendre. Vivim un moment en què l’art contemporani sovint es troba allunyat de les realitats polítiques, i jo això ho he viscut en primera persona. 

En quin sentit?

— Quan vas a parlar amb polítics o institucions sembla que si parles d’art és una despesa i si parles de disseny és una inversió. I de vegades jo he optat per parlar de processos creatius per tal que s’entengui un poc millor. I vaig veure que aquí no era així, que hi havia voluntat i possibilitats de treballar. 

Ja coneixíeu d’abans el context artístic d’aquí i també el museu. De fet, ja vàreu col·laborar a Les Clíniques que va posar en marxa Nekane Aramburu quan era directora d’Es Baluard. 

— Sí, és que jo no puc tenir un projecte per a molts de museus. En podia tenir un per a aquest museu perquè conec Palma, conec el context i conec el centre, i sé que tots tres tenen coses que m’agraden. Potser podria fer qualque projecte per a una ciutat com Lisboa, sí, però no en podria tenir cap per a Barcelona o per a Vitòria, per posar dos exemples. El meu projecte està pensat per dur-lo a terme aquí. 

Inicialment, quins objectius us heu marcat?

— Vodria continuar contribuint perquè el museu sigui un referència indiscutible de l’art nacional i internacional. I no vull dir que ara no ho sigui, només que crec que encara ho podria ser més. Jo no soc dels que comencen de cap i de nou, hi ha molta feina feta per part de l’equip i de les directores que m’han precedit, i en aquest sentit vull donar-hi continuïtat i millorar les parts que siguin millorables. 

Com per exemple?

— Un museu es construeix des del treball diari i les petites coses. Funciona si les petites coses funcionen. En una de les darreres entrevistes que va oferir Imma Prieto com a directora d’Es Baluard va dir que deixava el museu en el millor moment de la seva història. Hi estic d’acord i hem de continuar per aquí. La història es construeix amb les passes que es van fent, i jo no soc de justificar-me respecte de les persones que m’han precedit, em trob amb un museu en un molt bon moment. 

Que tanmateix té coses que es poden fer millor. 

— Sí, com definir més el seu propi model, caràcter i singularitat. Jo no vull un museu que s’assembli als altres, vull un museu que sigui imprevisible, i ho dic des del rigor i des de la consciència social, mediambiental i de bones pràctiques. Voldria que estiguéssim oberts a un públic més eclèctic, que demani programació atractiva, rigorosa i reflexiva, però no excessivament críptica. Hem d’arribar al ciutadà, al professional i al turista. I això no implica perdre exigència: ha de ser màxima. Al final, si això fos un altre tipus de ciutat, el museu jugaria un altre paper, però en aquest cas crec que és essencial generar connexions empàtiques amb la ciutadania. Un museu també ha de ser una eina de transformació social. 

I com s’aconsegueix aquesta obertura a la ciutadania? És un dels grans retrets que acompanyen la gestió de molts centres culturals i artístics…

— Crec que sobretot hi ha d’haver comunicació i empatia. Hem d’estar compromesos i intentar impactar més, i hem de poder captar l’atenció de la gent. És un tema que té molts matisos i maneres de treballar-lo, però l’objectiu és aconseguir fidelitzar la gent en relació amb el museu, fins i tot aquells que no poden viatjar per visitar-lo. Hi ha sectors en què hi ha més camí fet, com amb els nins i les escoles, però de vegades es complica quan parlam de la ciutadania en general. 

I per què pensau que és així?

— Som conscients de la dificultat que té avui dia l’art contemporani per arribar a tothom, però és que no podem crear espais dels quals la gent se sent exclosa. Jo sempre dic que l’art és el producte de la generositat de qui el contempla, i amb això vull dir que l’art no conté cap veritat absoluta, et carrega de preguntes, més que de respostes, i per això hi pot haver gent que se’n senti exclosa, per incomprensió. Però és aquí on ha d’actuar l’empatia, com passa amb el bàsquet, per exemple. Hi ha gent que va a veure partits i no n’entén totes les normes, o no?

El pressupost per a aquest 2024 d’Es Baluard no arriba als tres milions d’euros. És suficient per a tot el que teniu pensat?

— Tots els pressupostos són suficients per fer feina si s’aconsegueixen aprofitar totes les oportunitats que venen. Jo dic que la meva feina serà gestionar idees i oportunitats perquè en el meu projecte hi ha idees, sí, però gestionar les oportunitats és la feina que hem de fer cada dia. Encara no sé exactament quina és la distribució d’aquest pressupost i probablement t’ho podré respondre millor d'aquí a unes setmanes, però el que sí que sé és que amb els mateixos doblers pots fer el doble o la meitat de coses en funció de com gestionis les possibilitats que tens. 

Sou el primer director home d’aquest museu, després de cinc directores en 20 anys. I actualment la col·lecció d’Es Baluard té obra de 381 artistes, només 70 dels quals dones: un 18%.

— DIdò fixa’t que és un percentatge altíssim. Mira si està mal construïda la història de l’art i si és necessari recompondre-la que si mirassis a altres museus veuries que els percentatges són molt més baixos. Es Baluard justament s’ha caracteritzat per una aposta continuada per part de totes les directores envers l’art fet per dones. I la meva tasca és continuar-la, tant perquè, com et dic, em sembla un avantatge estratègic en relació amb altres museus com perquè és el que s’ha de fer. No és una qüestió de quotes, és una qüestió de justícia. 

Una de les crítiques que es feren a l’anterior directora era la manca de representació del teixit local en relació amb Es Baluard, tant en les adquisicions com en les exposicions i activitats. En el vostre cas, hi comptau com a part estructural del projecte. 

— Jo a partir d’avui soc un mallorquí més. I sent que el meu lloc i la meva responsabilitat van més enllà dels murs del museu, com a mediador del context artístic i també com a relacions públiques d’Es Baluard, que és una obligació tan important com dissenyar la programació, fer un muntatge o escriure, que és d’on venc, en realitat. La meva missió com a director d’un museu que pretén ser el vaixell insígnia de l’art a Palma i a les Balears passa per informar-me, perquè jo conec una part del context, però no tot. I tindré una presència activa a les galeries i a les institucions, i si puc també als tallers dels artistes. Hem de fer força entre tots, hi ha d’haver complicitat i per part meva n’hi haurà.

En aquest sentit, com valorau la iniciativa de Cort d’ubicar, amb una fórmula publicoprivada, un museu d’art contemporani a l’edifici de Gesa? 

— No tenc prou coneixement d’aquesta qüestió com per valorar-la encara. Sé que existeixen aquestes intencions, però en sé el que he llegit a premsa i poc més. Seria una imprudència dir-ne res, tot i que qualsevol cosa que sigui incentivar la presència d’art em sembla interessant. 

Heu parlat d’arribar als ciutadans, als professionals i també als turistes. Quin paper juguen en relació amb un museu, en un moment com l’actual, de debat al voltant de la massificació turística?

— Jo he estat fins avui un turista més. He estiuejat a Mallorca des de 2015 i molt abans ja hi venia, fins i tot amb els meus pares. I crec que hem d’acceptar que tots som turistes quan ens movem del nostre lloc d’origen. I, bé, hi ha un tipus de turista que vindrà al museu per esi mateix pel lloc on està ubicat i perquè té un atractiu en aquest sentit. Ara, m’agradaria poder fer feina en el turisme cultural, la gent que potser vindria per gener, febrer o novembre, i que ve precisament perquè al museu hi ha coses interessants, com seminaris o trobades interessants. Això dona sentit a una altra manera d’entendre la cultura i l’illa té tots els ingredients per ser un referent en aquest sentit. L’inici de la programació que he preparat serà per gener de 2025 i m’agradaria poder organitzar qualque cosa que faci que hi hagi gent que triï venir a Mallora expressament per a això.