David Bowie: Un adéu èpic per a un artista camaleònic

Barcelona“Adéu al segle XX”, deia un dels milions de comentaris consternats a les xarxes socials. Ahir al matí es feia oficial la notícia de la mort de David Bowie, després d’una lluita de 18 mesos contra el càncer, només tres dies més tard d’haver entregat el seu esperat vint-i-setè disc d’estudi. I avui, després de la notícia inesperada de la mort del cantant, s'ha sabut una altra dada que no va transcendir en tota la jornada d'ahir: el càncer que patia era de fetge, segons ha revelat a la premsa anglesa el director de l'obra teatral 'Lazarus', el belga Ivo van Hove, amb qui el músic ha treballat els darrers mesos.

El nou disc, Blackstar (2016), que s’havia celebrat com el treball més experimental del Duc Blanc des de l’etapa berlinesa, s’ha convertit en la cúspide d’una obra que durant cinc dècades ha definit en molt bona part els canvis musicals i estètics de la història del pop modern. És un epitafi sorprenent, el cop d’efecte definitiu en una trajectòria plena de girs teatrals. Com si el mateix Bowie ho tingués tot planejat.

El seu productor, Tony Visconti, afirmava en un tuit: “La seva mort no va ser diferent de la seva vida: una obra d’art”. “Va fer Blackstar per nosaltres, el seu regal de partida”. Costa de pensar en un final més espectacular per a un artista que ha definit l’estrella del pop moderna com a creadora, no només de música, sinó també de símbols que sintetitzen eres, corrents estètics, modes i revolucions sexuals. Costa, també, trobar artistes veterans que continuïn buscant noves vies d’expressió, i Bowie s’ha mantingut fidel a la seva essència de canvi constant fins al final. Ara es buscaran tot tipus d’interpretacions premonitòries a Blackstar, un disc enigmàtic i tenebrós, amb una instrumentació inquietant que combina el rock amb el jazz i que l’allunya de les seves últimes creacions, més clàssiques.

“L’única música que m’agrada és la d’avantguarda”, deia en una entrevista de l’any 1997 a la revista Mondosonoro. I és que Bowie sempre ha anat un pas al davant de la resta. Després d’intentar treure el cap en el món de la música sense gaire èxit a finals dels anys 60, el de Brixton (Londres) va clavar-la amb Space oddity, una cançó llançada dies abans que l’expedició de l’Apol·lo11 arribés a la Lluna. Aquest va ser el seu primer cop d’efecte i ja s’avançava a esdeveniments que marcarien una era. A més, la temàtica futurista i la idea de l’home perdut en l’espai apuntaven ja cap on dirigiria la seva carrera.

Això era l’any 1969, i l’any 1970, amb la dissolució dels Beatles, començava una etapa grisa per a la història del pop. El somni hippy s’havia esmicolat en mil bocins i “el pop estava dominat per la introspecció melancòlica, la qualitat deficient i l’idealisme perdut”, com afirma Bob Stanley a Yeah! Yeah! Yeah! La historia del pop moderno (Turner, 2015). Bowie va aparèixer en un context en què el món del pop es negava a acceptar que la dècada dels 60 havia desaparegut per sempre i, sintetitzant diverses disciplines (música, teatre, dansa, vídeo, arts plàstiques) i avantguarda, ha influït gairebé tota la música pop que ha vingut darrere seu.

Bowie va entendre que en la història accelerada del pop, les modes duren, com a molt, cinc anys -de vegades fins i tot mesos, o setmanes-, i va decidir que l’única manera de sobreviure en aquest ecosistema salvatgement competitiu era convertir-se en una figura camaleònica. Va començar abraçant el glamen un moment en què el seu màxim competidor era Marc Bolan. The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars (1972) és l’obra clau d’aquesta etapa, en què es va convertir en un personatge androgin, vingut de l’espai, al qual va acabar matant el 3 de juliol del 1973 en un concert al Hammersmith Odeon de Londres.

El personatge, que havia de ser l’estrella de rock definitiva, tenia característiques de Lou Reed i Iggy Pop, amb qui, després de gravar l’àlbum definitiu de plastic soul - Young Americans (1975)-, va iniciar una estreta col·laboració que va ajudar a rellançar les seves carreres. A Lou Reed el va ajudar a produir el mític Transformer (1972), en un moment en què l’ex The Velvet Underground no se’n sortia tot sol. Amb Iggy Pop -a qui les males llengües diuen que va mantenir apartat de l’escena per por de la seva competència- va compartir pis al Berlín Oest i va participar en els seus discos The idiot i Lust for life l’any 1977. És precisament a Berlín on comença la seva col·laboració amb Brian Eno i crea la trilogia experimental formada per Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979). Bowie va passar per alt el punk, però no va deixar escapar el moviment new romantic - Scary monsters (and super creeps) (1980)-, va treballar amb Queen - Under pressure (1981)-, va gravar música disco amb Nile Rodgers -Let’s dance (1983)- i va col·laborar amb Mick Jagger -Dancing in the street (1984)-. Després de formar i dissoldre el grup Tin Machine, encara va tenir temps de gravar música industrial - Outside (1995)- i drum and bass - Earthling (1997)-. És veritat que els últims treballs eren més clàssics, però Bowie havia tornat a sorprendre, fa només uns dies, amb l’extravagant Blackstar.

Un artista car de veure

Des del 2004, quan va cancel·lar part de la gira Reality Tour (i les dates previstes a Bilbao i Santiago de Compostel·la), Bowie ja no feia concerts i només fa uns mesos va anunciar la seva retirada definitiva dels escenaris. L’any 1987 va actuar per primer cop a Barcelona (dues nits al Miniestadi), el 1990 va dur el seu Sound+Vision Tour a l’Estadi Olímpic i el 1996 va actuar al primer Doctor Music Festival d’Escalarre, en un cartell que incloïa Lou Reed, Iggy Pop i Patti Smith. L’última vegada que va actuar a l’estat espanyol va ser l’any 1997 a Madrid, Saragossa i Sant Sebastià.