La vida amb David Bowie

BarcelonaPorto tot el dia amb la mateixa sensació d'irrealitat que et provoca una nit en blanc, com si em fos igual creuar una autopista a peu. David Bowie s'ha mort, se m'ha mort, i em vénen al cap moments que he passat tot sol amb ell a través de la seva música. Fa 28 anys, el meu amic Jaume em va demanar, a 8è de bàsica, si li podia treure els acords d'una cançó que li encantava: 'Lady Stardust'. Em va passar una casset verge on havia gravat algunes cançons del Ziggy Stardust. Vaig aprendre que podies passar d'un fa major a un fa menor consecutivament i l'efecte de malenconia que provocava aquesta seqüència. Els Beatles de primera època que jo coneixia feien altres coses molt bones, però no aquesta.

Després, a la mediateca del passeig Sant Joan, cap a l'any 90, amb el primer aparell de CD que vam tenir a casa, vaig llogar el disc sencer (què feia aquell senyor vestit de forma tan estranya?) i vaig accedir a una altra dimensió del que havia estat la música per a mi. Aquella experiència va marcar-me com a músic: algú aprofitava el format LP per fer-ne una obra que no només pretenia entretenir amb unes cançons emocionants, també volia explicar-nos una història i, a través d'aquesta, dir-nos coses eternes sobre la condició humana, volia fer art. Després, el 'Diamond dogs': homenatjar una obra literària ('1984', de George Orwell) a través d'una obra musical. I l'inconformisme i l'ambició de fer soul d'autor, en l'etapa americana, com Kubrick fent pel·lis de romans. Mireu-vos els vídeos de com assaja amb les coristes el 'Young americans'. I l'apropament al Krautrock i l'electrònica via Brian Eno, i la seva aproximació a la música dels 80 de l'MTV i 'Thriller'. Als 90, quina llàstima que es frustrés el projecte Outside.

Tot aquest art, aquesta història, queda a internet i a les botigues. Passen les hores, i ara el meu cap és com aquelles festes-funeral americanes on la gent menja canapès i beuen i parlen, rient i plorant alhora, sobre tot allò que va fer el mort. Ara fa dos mesos jo era a Nova York i vaig anar a la porta de casa seva, a veure si l'enxampava sortint a comprar. No el vaig veure. Sabia que no faria gira del 'Blackstar' però m'agradava pensar que en els propers anys faria la música que li vingués de gust. Però avui ha mort Bowie: Visca la seva música.