David Carabén: “Un disc és el retrat d’una ànima”

BarcelonaMishima publiquen avui Ara i res, un disc que pren el títol d’un vers de Joan Vinyoli i que mostra una banda que vol sonar més transparent. I també més terrenal. Si més no així són les lletres de David Carabén, líder i portaveu del grup, que completen Xavi Caparrós, Marc Lloret, Alfons Serra i Dani Vega.

El disc torna a sonar molt francès.

Probablement perquè és un disc més narratiu. Hi ha menys volada lírica, és una mica més terrenal i potser sí que fa més chansonnier. A més, hem volgut que els estímuls sonors siguin tots molt identificables i oferir una paleta molt variada de cançons, i això fa la impressió de més francès, perquè això de casar el rock amb la cançó són ells els que millor ho han fet.

Heu repetit enregistrament a França amb el productor Peter Deimel.

Sí, es tractava de poder entendre les lletres i no sacrificar la contundència. Una sola manera, que és la cançó a partir de la qual vaig tenir la sensació que tenia un disc, comença com un tema tradicional de Mishima, amb una melodia molt bàsica i uns acords majors. És un inici molt concret, ho entens tot, i de sobte emergeix com una mena de bèstia ferida que no se sap ben bé si és una guitarra distorsionada o un saxo, i que són les dues coses. És a dir, so naturalista i so abstracte conviuen en una mateixa cançó.

Per què trompa, saxo i trompeta tenen tanta rellevància en el disc?

Un disc és sempre un retrat d’una banda en un moment determinat, i intentes encabir-hi totes les possibilitats de la banda, diferents colors musicals. Abans érem més guitarrers i ara estem aprenent a ser més coses. Quan fas un àlbum vols contenir el món. És com una novel·la: vols donar tota una visió de tot, de tots els estats d’ànim. És el retrat d’una ànima i has d’intentar que hi hagi de tot.

És una ànima menys enlairada. ¿No sé si atribuir-ho a la crisi dels 45 anys, a la crisi de la socialdemocràcia o al fet d’assumir que ja no ets l’amo del teu destí?

Segurament a totes aquestes coses, però diria que és el disc de després de superar la crisi dels 40.

En quin sentit?

Amb els anys veus allà on arribes i allà on no arribes. Al principi ho vius com una crisi, però després veus que més o menys ja saps de què va la vida i aleshores jugues. Hi ha aquesta ambivalència en el disc: l’eufòria de dir que no està malament el que tens, però que ve de constatar que no tot és com et pensaves.

¿És la sensació que expliques a Menteix la primavera?

Exacte. Parlo de l’amor romàntic tradicional amb sentit de l’humor i jugant amb els arranjaments de Sapore di sale, que, com tota bona cançó romàntica, és l’enyor d’un moment de glòria, de la catarsi sexual associada a la sensualitat del gust de la sal en el cos d’una dona. Però aquí no és un record al qual vols tornar, sinó l’amenaça del que pot tornar. A la cançó hi ha l’enyor i la constatació que la idea romàntica de l’amor no és veritat. Tractar-ho de manera humorística era bona idea.

¿Aquesta maduresa que expliques és la que t’ha permès adaptar el poema d’Auden, Qui més estima?

Vaig trigar molt de temps a entendre el poema, fins que un dia hi vaig caure: el tema d’Auden és la nostra relació amb la indiferència. Quan ets jove i inquiet, la indiferència és terrible. No pots entendre per què la gent no escolta música, no va al cinema o no se sent cridada per una situació injusta. Vols rebel·lar-te contra això. I el poema diu que la indiferència hi és i que has d’aprendre a relacionar-t’hi. Prefereixo ser jo el que no és indiferent, ser jo el que més estima. Accepta-ho, és collonut ser el que més estima. No és culpa teva que el món no sigui millor. Tu seràs el que l’intentarà canviar, t’ha tocat aquest rol, celebra-ho. Hi ha un altre poema d'Auden, Musee des Beaux Arts, que segurament també planava damunt del disc anterior. També parla de la indiferència, però d'una manera més dramàtica.

Hi ha altres connexions amb el disc anterior, L'ànsia que cura. Per primer cop hi vas escriure una cançó sobre la banda, El corredor, i ara en fas una altra, El corredorHasta que lo miras

És un diari íntim. Hasta que lo miras és una cançó que vaig compondre i vam arranjar i gravar en 48 hores. El grup ja sabia que la faria, que seria un loop, que tindria un patró rítmic determinat molt de l'indie-pop de la segona meitat dels 80 i principis dels 90, molt de Stereolab o els Corneshop de Brimful for asha, i que seria una cançó sense mètrica. Tenia el propòsit que fos l'última del disc i volia que fos festiva. I la temàtica va sortir més de la gravació que del grup. Té aquest esperit de celebració del procés de compondre, del plaer que et dona aquest moment de bogeria de no saber què estàs fotent. És un acte de comunicació.

En aquesta cançó dius: «Sembla que cada centímetre de França tingui propietari».

Pla deia que els paisatges bonics són els paisatges cultivats, treballats per l'ésser humà, com els de l'Empordà, la Provença i la Toscana; aquests paisatges tan civilitzats, tan endreçadets. Passejant pels voltants de l'estudi Black Box, hi ha aquest mena de terreny. No és tan bonic com els del Mediterrani perquè no té tanta paleta de colors sinó que és plujós i merdós, però està tot compartimentat. A Catalunya encara tens la sensació que hi ha solars, espais de ningú, i en canvi a França no. I és una mica angoixant. Et fa sentir que no pots ser d'allà.

Una altra connexió amb el disc anterior. Allà hi havia Els vells hippies, que parlava d'una generació anterior a la teva, i aquí Els vells hippiesPosa'm més gin, Da

Sí, el que passa és que aquella cançó volia ser humorística sobre l'alliberament sexual en general, i Posa'm més gin, David! té un caràcter més biogràfic. És sobre la sensació de tenir 40 anys i adonar-me que quan jo feia de cambrer a les festes dels meus pares aquella gent devia tenir 40 anys i els veia com uns iaios. Però també hi havia la voluntat de fer com una mena de primer episodi, un flash-back, de tots aquests temes que he escrit sobre de l'alcohol, o utilitzant l'alcohol com a metàfora de tantes altres coses. On neix la meva fascinació per això? Doncs en una festa real on jo feia de cambrer i la dona d'un amic del pare a la qual havia preparat un gintònic em deia: «Posa'm més gin, David!» Volia fer una cançó que fos un retrat d'aquell moment de la Transició, i d'aquell moment de la vida que entens coses sense entendre-les.

Ara falta que un dia els teus fills expliquin el seu punt de vista sobre tu.

Sí, però el moment és bastant més desastrós. Els tios de 40 anys d'aquella època, o almenys els de la classe social dels meus pares, eren més sòlids. Ara vivim més a la intempèrie que aquella generació.

Sovint es diu que la crítica ha de valorar si una obra reflecteix les intencions de l'artista, però els artistes no acostumeu a dir quines són les vostres intencions.

És que és un mal programa per a un crític jutjar les intencions, perquè no sap quines són. Molt probablement, l'artista tampoc sap quines són. L'artista bàsicament és una persona que juga amb les formes a veure quin sentit tenen per a ell. A vegades el sentit és estètic, o moral, o polític. És manipulant formes que descobreixes que pots crear un discurs. M'agrada molt la definició que feia l'Andrés Hispano: «Vaig adonar-me que era pintor perquè m'agradava tenir merda entre les ungles». A mi m'agradava ser músic perquè era molt feliç en un puto local d'assaig tronat i ple de pols, amb calor a l'estiu i fred a l'hivern. Si això ja t'agrada, és que tens alguna cosa de músic, perquè ets capaç d'imaginar-te que estàs al cel amb aquelles condicions objectivament merdoses. Quina intenció tenia per a aquest disc? El que vols fer són bones cançons, i això és una cosa tan abstracta i tan vaga, que trobo que seria injust valorar un artista per les intencions. Una altra cosa és que als artistes dolents se'ls noten les intencions i es vegi que no hi arriben. Què volia Orson Welles amb Ciutadà Kane? Era molt ambiciós, però feia el retrat d'un tio molt ambiciós i deia totes les mentides de la seva ambició. Què hi ha allà? No ho sé, no m'importa, però la pel·lícula és meravellosa, et confronta amb tots els límits de la condició humana. A través d'una forma trobes un discurs, això és una bona obra.

En els últims anys, has vist alguna pel·lícula que et reconnectés amb el cinema?

Doncs no, i em sap greu, perquè abans ho veia tot a través del cinema i ara em costa molt. No sé què m'ha passat que me n'he desencantat una mica. Em costa entusiasmar-me, la qual cosa és injusta perquè acabes menyspreant coses no perquè siguin dolentes sinó perquè a tu no et fan trempar com trempaves abans.

A quines coses dones voltes ara?

Tinc una tendència a sobrepensar molt les coses, a sobrecarregar les tintes en coses que altra gent sap com superar o sap relacionar-s'hi d'una manera més fresca. I sí, soc molt reflexiu. Segurament em dedico a la música per això, perquè desperta una part més agradable de mi; i segurament també m'agrada l'alcohol per això, perquè em desfriquitza. Si no, estaria donant massa voltes a les coses. Treballar en equip em va molt bé perquè una cosa és viva quan s'encarna en altra gent. A més, en un concert les cançons s'encarnen en les expressions de la gent. L'amplificador de la meva música són els teus ulls. És increïble.

Parlaves abans de colors musicals. En el disc també hi ha mandolina i banjo. Per què aquesta tria estètica?

Per donar la màxima varietat possible d’estímuls i perquè els podem oferir. Per què no fer-ho? Ara, en cada cançó tenen el seu sentit. A Jimi, per exemple, els arranjaments de saxo i de piano li donen una connotació temporal. Utilitzar de greu un saxo és molt dels anys 80 i la mandolina és una mica R.E.M. Hi té a veure que Jimi sigui una cançó amb un punt nostàlgic. Per a la nostra generació, aquelles sonoritats tenen aquesta connotació, i anem per bon camí quan uns sons et porten per un paisatge temporal.