David Carabén: “No vaig triar ser músic, no va ser mai un somni”

PalmaEn la gira amb què celebren el vintè aniversari com a grup, els Mishima s’aturaran a Mallorca. Ho faran en el marc de La Lluna en Vers i en un entorn especial: el santuari de Consolació de Sant Joan. Hi presentaran el seu darrer treball, Ara i aquí (The Rest Is Silence, 2019), un disc en directe gravat a la Sala Apolo de Barcelona que també els ha servit per commemorar les dues dècades damunt els escenaris.

Per què escolliu els directes de l’Apolo i no d’altres per fer Aquí i ara

Perquè fa la sensació que aquests concerts que solem fer a l’Apolo per Nadal tenen alguna cosa especial tant per a la banda com per als nostres seguidors. No sé ben bé per què. Potser perquè l’Apolo sona bé, o les seves dimensions són molt bones per establir un contacte amb el públic interessant. Al llarg dels 20 anys d’història de Mishima, la sala ha significat un punt d’inflexió.

Com viviu que tantes persones cantin davant vostre unes lletres que han sortit d’un acte tan personal com és la composició?

Aquesta és la màgia. Són cançons que tracten de fragilitats que un té a dins. La música acaba parlant per tu i dient coses que potser no gosaries dir-te d’una manera franca. Si funciones així, surten cançons que no només et canten a tu, sinó també a les mateixes febleses de molta altra gent. I identificar aquests punts en comú de fragilitats és un motiu de celebració.

D’on pot néixer una cançó i com la feis créixer?

En general, és com si fessis més cas al taral·leig que fa la gent normal. Estàs distret caminant pel carrer i taral·leges una cançó que no saps ben bé d’on prové. Si fas cas a la melodia i t’agrada, arribes a casa i l’apuntes. Després cerques l’harmonia, li preguntes on estan les tòniques i construeixes paraules. Així comença una cançó: d’un estat de somieig, de ment absent.

Com sentiu cantar cançons de fa 10, 15 o 20 anys, que venien d’un moment concret que potser ara no us identifica?

Jo crec que hauríem de desterrar la creença que una cançó es refereix a un estat d’ànim concret, dins d’una cronologia. No és així. Si és una bona cançó, captura un sentiment que no té ni espai ni temps. Està per sobre d’això. És un sentiment amb què ens retrobarem.

Com es crea una identitat pròpia?

Crec que es va creant, fins i tot sense que tu ho controlis. Al principi intentes emular algun artista que t’agrada i del primer que te n’adones és que no hi arribes. En aquest petit fracàs comences a trobar el teu camí, perquè trobes coses que la teva persona admirada no havia trobat mai. I a mesura que vas fent obra, si treballes amb curiositat i set, acabes tenint una pròpia veu de la qual de vegades fins i tot no pots escapar.

Reconeixeu el moment en què la música deixa de ser un hobby

Sí, però hi ha molts moments. Al principi era un joc. Després comences a polir cançons i t’adones que vols dir alguna cosa. I entens que per a tu és important compondre, que una cançó pot ser unateràpia. Compondre cançons et pot donar una calma que a la vida no trobes. De vegades voldries continuar considerant que és una mena de caprici de cap de setmana, però fa vint anys que estem en això i molt probablement sí que és veritat que soc músic.

Heu dit en altres entrevistes que la música us troba a vós, més que vós a ella. Què voleu dir?

Que ens agradaria pensar que som els actors de la nostra vida, que ho decidim tot, i no és així. En el meu cas, moltes de les coses més importants de la meva vida no les he decidit jo, me les he trobades. Jo no vaig triar ser músic, no va ser mai un somni. Fins a 24 anys no em vaig posar a compondre. No ho he tingut mai gens clar, ni tan sols ara que fa vint anys que faig carrera ho tinc clar. I la música és meravellosa, una cosa no treu l’altra.