David Ginard Féron: "Avui Aurora Picornell és un símbol que té el consens de partits polítics diversos"

PalmaAurora Picornell tenia 24 anys quan els falangistes l’assassinaren. Era la nit de Reis del 1937, quan la jove comunista i feminista fou cridada amb quatre dones més per una funcionària de la presó de Can Sales de Palma, suposadament, per posar-les en llibertat. L’assassinat de les cinc dones es consumà al cementeri de Porreres. Aurora Picornell (Palma, 1912-Porreres, 1937), per l’edat en què s’acabà amb la seva vida i també per la joventut amb què havia començat el seu activisme, ha esdevingut un símbol que l’historiador David Ginard Féron no dubta a qualificar de “similar al de Dolores Ibárruri i el de les Tretze Roses per al conjunt d’Espanya”. Quan s’acosta el 80è aniversari de l’assassinat de l’activista, i ara que el Govern ha habilitat una partida per obrir la fossa de Porreres, la més gran de l’illa, David Ginard publica Aurora Picornell (1912-1937) De la història al símbol, a Edicions Documenta Balear.

Com us apropau a la figura d’Aurora Picornell en aquesta biografia?

Fa anys que estudii la seva figura i ho he fet des dels diversos aspectes, sobretot recuperant la història de la seva família, del seu entorn, la barriada del Molinar on vivien, els amics que va tenir, els referents polítics, la història del Partit Comunista a Mallorca en aquells anys 30, el laïcisme i el feminisme, moviments amb què Aurora Picornell es comprometé. No podem oblidar que, a només 15 anys, ja participa de manera destacada en l’enterrament civil d’una amiga seva; que, a aquesta edat, ja es relacionava amb Ateu Martí, el principal laïcista de l’illa; que, també a 15 anys, prologà un opuscle de la feminista granadina Margarita Leclerc, qui, només un any després, dedicaria a la mallorquina el text Seis meditaciones sobre la mujer. L’actitud de Picornell crida molt l’atenció a l’època. Tot i haver nascut en el si d’una família obrera i en un entorn d’esquerres, m’interessa el trencament que fa amb el que havia estat habitual en les dones de generacions anteriors.

També crida l’atenció que començà a escriure poc després d’iniciar la seva vida laboral, als 14 anys, sense cap formació acadèmica.

Aurora Picornell tenia una enorme capacitat de comunicació. I si bé no tenia formació acadèmica, les xarxes del moviment obrer i les Cases del Poble van ser molt importants per a persones inquietes com ella. A més, el seu pare, Gabriel Picornell, ebenista, havia militat en el PSOE en la primera dècada del segle XX i, el 1920, amb l’escissió dels socialistes, va ser un dels principals impulsors de l’Agrupació Comunista de Palma. Ell tenia una biblioteca considerable, on Aurora es va aficionar a la lectura. Com és sabut, també Gabriel Picornell i dos germans d’Aurora van ser assassinats pels franquistes. Un altre dels germans Picornell, Joan, va ser reclòs en un camp nazi, i una de les germanes, Llibertat, es va haver d’exiliar a França. Així, de set germans que eren, més el pare, sis membres d’aquella família van ser víctimes de la repressió franquista i nazi.

La implicació política de Picornell està lligada al Partit Comunista.

Després de la proclamació de la Segona República, Aurora Picornell es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya i es va convertir en la figura més coneguda de l’organització a Mallorca, atès el seu carisma i la seva capacitat de treball. A més, va col·laborar estretament amb qui ja era el seu company, el conegut agent de la Komintern Heriberto Quiñones González, amb qui el 1934 tindria una filla, Octubrina Roja. També a Quiñones el van matar, a Madrid, el 1942. Cal fixar-se també en el laïcisme de la família Picornell, que posa a dues de les seves filles, Aurora i Llibertat, noms que no són al santoral. Per la seva banda, ella i Quiñones li posaren a la filla Octubrina Roja, que devia ser l’única d’Espanya amb aquest nom.

Analitzau al llibre la formació del símbol d’Aurora Picornell, no només esdevinguda ja la democràcia, sinó com a símbol en vida.

L’illa era molt conservadora i clerical als anys 20. Aurora Picornell va trencar amb els convencionalismes de l’edat i del gènere, i ben aviat es va convertir en símbol del progressisme. S’ha de pensar que a inicis del 1931, patriarques de l’esquerra mallorquina com Gabriel Alomar i Alexandre Jaume li van dedicar comentaris i articles, i fins i tot li van voler fer un homenatge públic. Ella no tenia ni 20 anys. Posteriorment també va estar unes setmanes a Madrid, i Dolores Ibarurri li va demanar que s’hi quedàs per treballar per al partit. Era un símbol i ella era conscient de la seva funció icònica. L’assassinat d’Aurora Picornell va ser un dels episodis més dramàtics de la repressió franquista a Mallorca. S’ha de tenir en compte que són molt poques les dones assassinades a Mallorca en la Guerra Civil.

Què ha passat des que es va encetar el procés de recuperació de la memòria històrica?

Com és obvi, durant les dècades de la dictadura la memòria d’Aurora Picornell va quedar proscrita. És després de la mort de Franco, i gràcies a la feina de dones comunistes, com Francisca Bosch, que en va fer una primera biografia i fa de pont entre dues generacions, o Francisca Mas, qui organitzà el 2003 l’homenatge a la presó de Palma, la darrera vegada que Llibertat Picornell es desplaçà a Palma des de París, i altres actes, que se’n recupera la figura i creix el símbol.

Un símbol sobre el qual no hi ha gaire discrepància.

Avui, curiosament, Aurora Picornell ha esdevingut un símbol gairebé per a la totalitat de formacions polítiques, té el consens de partits diversos. És el seu cas i el del batle Emili Darder, també assassinat pels franquistes. Com ho és el de Matilde Landa, sobretot després que el grup Barricada li dedicàs una cançó. En tot cas, encara que vaig poder parlar amb Llibertat, la germana d’Aurora, i n’he recuperat fonts, el gran problema és que l’estat espanyol, en arribar la democràcia i per por, no va voler conservar les fonts històriques. No hi hagué una comissió de la veritat, com hi ha hagut en molts països, ni hi va haver implicació institucional per conservar les fonts de l’època, enregistrar les veus dels testimonis que encara quedaven i la recuperació d’arxius familiars. Per evitar obrir ferides, bona part de les fonts han desaparegut.