Davide Carnevali: "Correm el risc que el feminisme, l'ecologisme i el postcolonialisme es tornin retòrics"

BarcelonaTotes les dictadures s'assemblen, però cada víctima ho és a la seva manera. És per això que el dramaturg italià Davide Carnevali (Milà, 1981) reescriu el monòleg Retrat de l'artista mort cada vegada que el presenta en un nou país. El 2018, quan va estrenar-lo a la Biennal de Múnic i la Staatsoper de Berlín, versava sobre el règim nazi de Hitler. El 2023, al Piccolo Teatro de Milà, la història estava ambientada en la Itàlia feixista de Mussolini. I el 2024, a la Comédie de Caen, la Comédie de Reims i el Théâtre de Lieja, Carnevali furgava en el govern francès de Vichy. En tots els casos, sempre amb la dictadura militar argentina del 1976 al 1983 de fons, com un joc de miralls que s'il·luminen dolorosament. "Adapto l'obra en funció de la biografia de l'actor, la història del país i la relació que té cada país amb la memòria històrica", diu Carnevali. Del 31 de maig al 9 de juny, en presentarà una quarta versió al Teatre Lliure de Gràcia amb l'actor Sergi Torrecilla, que s'endinsarà en els silencis de la Guerra Civil Espanyola, també en diàleg amb l'última dictadura militar argentina.

"La ferida del passat és la mateixa a tots els països –diu Torrecilla, que com a actor ja va abordar la Guerra Civil a El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai–. I si no se'n parla, la ferida es podreix. Hem de poder revisitar aquestes ferides, com a mínim per ser conscients de qui som i què fem". Retrat de l'artista mort connecta dues vides travessades pel feixisme: un pianista argentí que va posicionar-se en contra de la dictadura argentina i un compositor valencià desaparegut durant la Guerra Civil. Torrecilla viatja a Buenos Aires per resoldre una causa judicial, però un cop allà es veurà obligat a estirar el fil de la història i, al seu torn, del seu propi passat familiar. "Et qüestiones el teu nom, després el cognom i acabes arribant a tota la història del país –explica l'actor–. Quin és el relat? Qui te l'ha explicat? Com et col·loques dins aquesta història? Aquesta obra m'ha permès mirar els dos bàndols de la meva família i confrontar-me amb les meves idees. He descobert que als meus familiars els costa parlar-ne, encara hi ha molta por".

Per construir la biografia del pianista argentí, Carnevali també ha recorregut a fets reals, que ha ficcionat d'una manera lliure. "Vaig viure un any a Buenos Aires, alguns coneguts argentins em van explicar històries familiars que entren dins aquesta realitat", diu. Segons el dramaturg, Retrat de l'artista mort és "una reflexió sobre com es construeixen les ficcions i els relats, sobre com es fa servir el passat des del present per reivindicar certes ideologies polítiques". "En funció de com construïm les històries, podem aprendre a no repetir-les", afegeix.

Amb Bertolt Brecht i Walter Benjamin com a referents, el que Carnevali pretén és "donar a l'espectador les eines crítiques per analitzar la realitat de fora la sala de la mateixa manera que analitza la realitat de dins la sala". "El teatre pot ser un gimnàs, una palestra, per entrenar-se a llegir el món", diu el dramaturg, que adverteix que els discursos de l'extrema dreta són "sempre actuals". "Correm el risc que els discursos que poden salvar l'esquerra, com el feminisme, l'ecologisme i el postcolonialisme, es tornin retòrics", diu Carnevali. Torrecilla afegeix: "L'esquerra necessita temps per debatre, mentre que les frases lapidàries de l'extrema dreta són més fàcils de comprar. En el teatre tenim aquest espai per generar discursos alternatius".