Sense contemplacions

Director del MacbaL’any 1989, tres dècades abans del covid-19, el món lluitava contra una altra pandèmia, la de la sida. Aquell mateix any Keith Haring va visitar Barcelona per fer-hi un mural. L’artista, que moriria poc després a causa precisament d’aquesta malaltia, ja era en aquell moment molt reconegut. La invitació, planificada de manera àgil, va ser el resultat de l’amistat i la complicitat amb algunes persones de la ciutat.

L’artista, que va actuar del tot desinteressadament, va posar poques condicions, però potser la més destacada va ser triar ell mateix el lloc on faria la peça. Per això es va fixar en el lloc del Raval on es concentraven més xeringues, un signe inequívoc que assenyalava el lloc on més persones estarien en risc d’estar exposades al VIH. El lloc va ser la plaça Salvador Seguí, a la confluència dels carrers Robadors i Sant Pau. En cinc hores Todos juntos podemos parar el SIDA estava acabat.

La documentació de l’època ens permet veure fins a quin punt va ser un treball físic i intens. Posteriorment va ser incorporat a la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i continua sent probablement la peça més visible i visitada del museu, al costat de les altres que són a l’exterior de l’edifici, el mural G-333 de Chillida i l’ Ona d’Oteiza, restaurada recentment. El missatge del mural, amb els seus traços vigorosos i plens de vida, encara ressona avui i ens pot servir de guia per enfrontar-nos a la situació actual.

D’aquesta rica història, l’elecció de l’emplaçament és probablement la cosa més important. Haring no va triar l’espai més convenient, ni el més visible, sinó el més significatiu. Va ser l’espai, el que va triar la peça, i no al revés. La localització, la percepció de la qual queda definitivament transformada per la presència de l’obra, no només altera el treball de l’artista, sinó també la manera de dialogar amb allò que és públic. La peça defineix les seves pròpies regles de joc. Així, es genera un viatge d’anada i de tornada de conseqüències imprevisibles.

Una gran part dels fracassos en el camp de l’art públic provenen, precisament, de la manca d’aplicació d’aquesta premissa, al creure que l’espai públic és un lloc neutre on cal insistir en algunes de les suposades normalitats que defineixen les nostres vides. Aquestes estratègies caduques aposten per la celebració de formes de pensar i d’actuar pertanyents a la cultura dominant del passat, la representació com a mera forma de reconeixement o la contemplació plàcida com un objectiu en si mateix.

En moltes ocasions plantegen una divisió entre emissors actius i receptors passius, i deixen per a l’usuari un paper secundari. És per això que una gran part dels encerts provenen precisament de la premissa contrària: la capacitat que té l’obra de definir allò que es posa en debat i la manera com aquesta reflexió pot passar.

Així, planteja l’espai públic com un lloc de tots els possibles, on projectar no només el que una societat és sinó també el que desitja ser o, com a mínim, com vol mirar-se críticament a si mateixa. L’obra situada a l’espai públic genera una experiència compartida, un veritable tema de debat des de l’inici que convida a una cadena de qüestionaments que va molt més enllà de l’art per escrutar les condicions que condicionen la nostra vida en comú.

L’obra d’art públic està sotmesa a un escrutini continu i, moltes vegades, sense misericòrdia. El vandalisme forma part intrínsecament de la mateixa obra. Gairebé sempre és només interferència irrespectuosa: brutícia plana i grotesca. De vegades, potser les menys habituals, genera noves capes de lectura que estaven esperant per ser explorades. Els episodis iconoclastes viscuts al llarg de tota la història caminen exactament en aquesta direcció. No cal fixar-se exclusivament en la destrucció violenta de les figures de dictadors quan són feliçment deposats, sinó també quan les multituds intervenen, com sol passar en aquests casos, amb una contundència irrevocable.

Els fets d’aquest estiu s’han d’entendre així, i s’hi afegeix la seva capacitat de generar noves imatges, molt poderoses, que han donat la volta al món molt ràpidament. Les escultures d’esclavistes llençades al riu potser no són la millor manera de reescriure la història, però posen l’accent en la necessitat de revisar-la per aconseguir un present més just.