Maria Gómez i Mònica Beguer: “Per definició, l’espai urbà és la gestió del conflicte”

PalmaFa uns anys, l’urbanisme era el germà pobre de l’arquitectura. De fet, a les Illes encara hi ha ben poques persones que s’hi dediquin en exclusiva. Maria Gómez (Palma, 1988) és una d’elles. A l’altre costat de la línia, Mònica Beguer (Barcelona, 1972), premi Catalunya d’urbanisme 2023 i membre de l’equip de Territoris XLM.

Ha canviat la idea que té la societat de l’urbanisme els darrers anys?

— M.G. A poc a poc, almanco estam aconseguint desvincular la paraula urbanisme de la paraula especulació, que aquí a les Balears sempre han anat de bracet. Estam entenent que l’urbanisme va més enllà i que també vol dir intervenir en l’espai ja consolidat.

— M.B. Estem fent un gir. Per moltes qüestions, però sobretot perquè les desigualtats socials es troben en un punt àlgid i no s’intueixen millores a curt termini, i perquè per fi hem entès que la qüestió del canvi climàtic és una urgència i que cal posar això en l’ADN de l’urbanisme. Si no canviem aquesta manera de fer l’urbanisme, fem malbé el nostre hàbitat. Aquí sí que hi ha un canvi important, sobretot pel que fa a les noves generacions.

Potser hem pres consciència que la ciutat és un espai en disputa i on s’escenifica el conflicte social?

— M.G. L’urbanisme sorgeix del conflicte. Apareix quan tenim ciutats amb uns centres històrics saturats de població, amb problemes d’insalubritat brutals. És llavors que els metges, perquè són els metges, demanen una solució. És veritat que ara tenim conflicte, però és que sempre n’hi ha hagut.

— M.B. I sempre n’hi haurà. Per definició, la ciutat, l’espai urbà, és la gestió del conflicte, en el sentit que són molts usos i interessos diferents que han de conviure. Les dificultats que ens trobem és quan això es desequilibra. Quan fem canvis, com les pacificacions o les superilles, el rebombori que es genera és precisament per aquest canvi de prioritats, perquè qui tenia el privilegi en aquests espais deixa de tenir-lo. No l’evitarem mai, aquest conflicte. Hem de treballar amb ell i hem de gestionar-ho.

— M.G. El conflicte és també una eina per treballar l’espai públic. Quan hi ha conflicte, vol dir que falten mirades per realment fer el disseny d’aquest espai. Quan hi ha conflicte? Quan entra la mirada de gènere, perquè veiem que aquest espai sempre s’ha dissenyat des del punt de vista masculí; o quan entren moltes famílies nouvingudes i aquestes persones fan un ús diferent de l’espai públic que xoca amb les famílies originàries del lloc; també quan entren normatives europees que ens diuen que hem de posar molt de verd i plaques solars, però si posam arbres no podem posar plaques. L’urbanisme no pot resoldre tots aquests conflictes, perquè tothom vol fer ús de l’espai públic, però sí alguns aspectes.

Són les nostres ciutats de cada cop menys habitables i més agressives?

— M.G. Però això és un tema d’urbanisme o de com vivim? La vida s’ha accelerat. Les ciutats a principis del segle XX eren lentes, la gent anava en cavall, en bicicleta, a peu... Ara anam corrent per tot.

— M.B. I aquí sí que hi ha una diferència molt gran entre les àrees metropolitanes i els entorns més rurals o els pobles, però sí que és cert que les ciutats més denses cada vegada atreuen més turistes, cada vegada som més gent, més bicicletes, més cotxes, més patinets. Si no hi posem seny, això se’ns en va de les mans.

— M.G. També hem de començar a entendre que una cosa que fa més complicat l’urbanisme és que no sols el feim urbanistes. Un exemple: el canvi de la zonificació de les escoles a Palma. La Conselleria d’Educació no té competències en urbanisme, però hauria de ser conscient que quan prenen decisions com aquestes, incrementen la mobilitat de cotxes i dificulten la logística quotidiana de les persones.

— M.B. L’urbanisme és una disciplina molt transversal. I també hem de tenir present que l’urbanisme és política, i a la inversa. Un impacta en l’altra.

— M.G. Un exemple: aquí espai públic n’hi ha molt, però tenim els carrers envaïts de cotxes que estan el 90% del temps aturats. Aquest és un dels grans drames de les ciutats. No hi ha cap llei que et doni el dret a aparcar el cotxe a l’espai públic, però en tenim les ciutats inundades.

— M.B. Amb aquestes coses soc bastant optimista: ho acabarem canviant perquè el món, o va cap aquí o no va enlloc. Però ens costarà. Costarà molt. Aquests canvis generen resistència, però molts d’ells són inevitables.

Recomanen

Quatre exemples de bon urbanisme