Degustació Haendel, Moliner i Tur

Trui Teatre.- Amb empentes i rodolons o, com va dir Pablo Mielgo, “sense saber què passarà l’endemà”, el Messies de Haendel va comparèixer a la seva cita anual, com ho fa a tot el món des de temps immemorials. Circumstància que la converteix en la composició que més cops s’ha interpretat en la història. Tant és així que sembla que el músic alemany nacionalitzat anglès tan sols hagués compost aquesta peça, tot i que en realitat va signar quaranta òperes, dotze concerts per a orgue i orquestra, dues passions, trenta-dos oratoris… que han quedat una mica massa relegades al purgatori de les injustícies musicals. La pandèmia, d’alguna manera, en aquest cas, ha posat les coses al seu lloc, o gairebé. És a dir, la moda recent dels Messies multitudinaris, que són com un mena ‘d’empastre’ coral, haurà de fer un kit-kat i així tornar als seus orígens, amb manco músics, els solistes de rigor i un cor reduït, que finalment no va poder ser, per lògiques mesures de prevenció. Per tant, de les 46 parts que conformen l’oratori, tan sols en vàrem poder escoltar vint-i-vuit. No vàrem enyorar l’Hallelujah perquè l’interpretaren com a colofó del concert els quatre solistes, però no és menys cert que no poder escoltar And the Glory of the Lord, la primera intervenció del cor, va fer que notéssim el buit. Amb la resignació del menys és res tot es va convertir en un menys és molt, amb una orquestra de vint-i-pocs mestres dirigits per Pablo Mielgo i quatre solistes de gran nivell, com són Nuria Rial, Leandro Marziotte, David Alegret i José Antonio López. Naturalment que no va ser el mateix sense la intervenció coral amb la fuga i l’amén majestuós del final, però s’ho va pagar el viatge amb sortida precipitada per a no infringir l’avançament del toc de queda. Va ser com un àpat d’aquests que també estan de moda i són cars, és a dir, un menú degustació. Exquisit.

Teatre Principal.- Una galaxia de lu ciérnagas, interpretada per Anna Alarcón, escrita i dirigida per Aina Tur, segrestada per un grup armat en un país sud-americà mentre desenvolupava tasques de cooperació, no pretén fer una narració dels fets de manera convencional, de contar una història amb una estructura formal clàssica. Del que es tracta és de posar sobre l’escenari com una mena de dietari íntim, molt íntim, de fer brollar i compartir tot un seguit de sensacions que varen quedar incrustades en el cor i la memòria de la protagonista. Sensacions que no són poques i sobretot molt variades, segons el moment que estava vivint la víctima d’uns fets que segurament encara no entén i que per descomptat no intenta explicar ni explicar-se. Una galaxia de luciérnagas va fent bots en el temps sense cap lògica argumental. Va d’un lloc a un altre i retorna sense més rumb que el necessari, o no, per travessar una tempesta anímica, la que va viure Aina Tur i transmet amb màxima eficàcia Anna Alarcón, asseguda en una cadira, sense poder-se moure, perquè així és com i on va quedar aquest ‘jo’ de la protagonista, dins un habitacle obscur, humit, inclement, signat per Marc Salicrú amb música de Jaume Manresa, també responsable de l’impecable espai sonor, per aconseguir un precís i contundent cop de puny allà on fa més mal, on habiten les emocions.

Principal/Manacor.- Les T de Teatre, Dagoll Dagom i La Brutal ompliren el teatre Principal i l’Auditori de Manacor amb l’adaptació dels contes d’Empar Moliner que ella mateixa ha seleccionat sota el títol T’estimo si he begut, com el de l’original del recull, dirigits per David Selvas. Un musical, o alguna cosa semblant. Canten, en les distintes històries amb les quals l’autora esmicola tot un seguit de clixés, com és ara els homosexuals, el seductor més boig que una mata de faves que lliga amb una feminista, un dona que té com a fantasia sexual fer-ho amb tutti quanti, una convenció d’estar per casa de mares lactants, el ridícul lèxic que empren els enamorats… I de les miquetes que queden dels personatges dels contes, qui s’hagi encarregat de l’adaptació, que no ho posa als crèdits, les ha tornat a ajuntar i n’han quedat el clixés, de bell nou.