Dels grafits clandestins als murals per a les institucions

PalmaFa un grapat d’anys que, en una façana a mig fer d’un carrer cèntric de Palma, hi va aparèixer la figura d’un mariner. Duia una gorra blava i una camiseta de retxes –en la qual es llegia “PPeligro”–, una barba negra i densa i una canya de pescar entre les mans que s’endinsava dins una peixera buida. La figura, representada sobre un mur de bloquets, duia la signatura d’un dels artistes urbans més reconeixibles i reconeguts a Mallorca: Soma. Temps després, la paret va ser esbucada i el mariner, tal com havia comparegut, se’n va anar, cosa gens estranya quan parlam d’art urbà. En aquest cas, però, fa només unes setmanes que en un altre lloc de la ciutat hi ha aparegut una nova versió del mariner en un context radicalment diferent: forma part de la intervenció que Soma ha fet al Museu Marítim de Mallorca.

#Streetmar

“Des que vàrem posar en marxa el museu, hem volgut estar en contacte amb el nostre entorn, amb el sector marítim, però també amb la societat en general a l’hora de dissenyar-lo”, explica Albert Forés, director del Museu Marítim de Mallorca, “i especialment hem intentat atreure el públic jove”. Aquesta voluntat de connectar amb els joves s’ha manifestat en tot un projecte educatiu i social en el qual han col·laborat diferents instituts i centres d’ensenyament en els darrers anys i que ha servit per definir alguns dels eixos de la proposta del museu. Tanmateix, en aquests moments el centre es troba a l’espera de convocar el concurs per a l’adjudicació del projecte museístic, que enguany ha quedat sense resoldre i, mentrestant, des de la direcció del museu s’ha optat per introduir-hi el llenguatge urbà a través d’una intervenció artística, #Streetmar, que serveix per emmarcar el projecte expositiu actual.

“Les temàtiques marineres són habituals en l’obra de Soma, que és un artista que fa temps que seguesc”, afirma Forés, “i en aquest cas la proposta era que, amb absoluta llibertat poètica, fes una intervenció al museu que dialogàs amb les peces que, a hores d’ara, podem tenir exposades”. Així, els murals que ha fet l’artista nascut a València apleguen des de dorades amb l’estampat de la tela de llengües, passant per versions pictòriques de fotografies de peixateres i pescadors fins a paisatges costaners. Sobre aquests murals, s’hi ubica la informació relativa a les peces exhibides, que en aquest cas ha estat dissenyada per mantenir la coherència amb els murals, en forma de pòsters o cartells que es podrien trobar penjats a les parets d’un carrer qualsevol. “La intenció era integrar-ho tot, hi ha una voluntat de donar aquesta estètica urbana a tota l’exposició”, diu el director del Museu Marítim de Mallorca, que reconeix que la proposta ha tingut tants defensors com detractors. “Hi ha una mica de tot, no deixa de ser una aposta que té el seu risc i hi pot haver gent a qui no li agradi. Ja hi comptàvem”. Tanmateix, però, aquest tipus d’intervencions conviden a reflexionar sobre el paper actual de l’art urbà: una vegada que ha entrat als centres museístics i que fins i tot és sol·licitat i promogut en algunes de les seves versions per les institucions, ha de canviar la definició que n’hem de fer?

Art urbà vs. art contemporani

“Podríem dir que l’artista urbà és algú que, independentment de la seva formació, treballa a l’espai públic de manera il·legal i ho fa vinculat als codis propis d’aquest món”, afirma l’investigador i comissari Jordi Pallarès, “però no és una definició ortodoxa, perquè dins l’espai públic res pot ser ortodox: tot està en constant transformació i, per tant, tot ha d’estar en constant revisió”. Pallarès és membre d’Indague, associació espanyola per a la investigació i difusió del grafit i l’art urbà que va ser constituïda fa set anys. El cap de setmana passat varen organitzar una trobada a Barcelona en què es plantejaren un parell de taules rodones al voltant de diferents temes de debat. Ell va ser l’encarregat de moderar-ne una de titulada ‘Art urbà vs. art contemporani’, en la qual varen prendre part l’artista Sixe Paredes, la curadora Diana Padrón i el galerista Quico Peinado.

“Si hem de definir art urbà, també hauríem de definir art contemporani”, assegura Pallarès, “i si ens posam a revisar terminologies, ens adonam que hi ha molts debats que encara no han estat superats. Ara bé, ja fa dècades que l’art urbà ha entrat no només als museus, sinó també a les universitats i en l’àmbit de la investigació”. Tanmateix, reconeix que avui dia encara hi ha recels que provenen de moltes bandes. “Les galeries que exhibeixen art urbà no solen exposar altres formes d’art contemporani, per exemple, i es dirigeixen a un públic molt específic. I també hi ha artistes urbans que no volen exposar-hi, i tenen dret a no fer-ho. No hem d’oblidar, a més, que la il·legalitat no és exclusiva dels artistes urbans: des dels anys 50 l’espai públic ha estat també molt present i ocupat des de la il·legalitat per part d’artistes formats, mentre que hi ha artistes urbans que tenen molt de ressò gràcies a murals que neixen de la proposta d’un ajuntament o institució”, afirma l’investigador. I és aquí on, segons Jordi Pallarès, és important fixar l’atenció.

L’auge dels murals

La proliferació de murals signats per artistes urbans comanats per ajuntaments o entitats privades és un fenomen relativament recent a les Balears que ja s’ha produït a moltes altres ciutats europees. Els grafits pintats de manera clandestina conviuen amb grans murals sol·licitats per diferents institucions. “A mi el que em preocupa és que les intervencions a l’espai públic sumin i aportin”, argumenta Pallarès, “i que no siguin només estètiques, amables i complaents. L’espai públic ens afecta a tots i no hem d’anar afegint-hi coses perquè sí, ni tampoc per complir amb certes quotes o perquè políticament se’n pugui treure un rèdit. Des dels ajuntaments s’ha de vetlar per la ciutadania i això implica fixar un criteri. Per què s’esborren i persegueixen tots els grafits i, en canvi, es promouen intervencions que es preserven només per motius estètics? Qui ho decideix això i basant-se en què? La qüestió ja no és on es pot pintar, sinó què s’hi deixa pintar, i aquest és un tema molt important, perquè els criteris de selecció no poden basar-se en qüestions purament estètiques ni ser definits per persones que no tenen formació en la matèria”.

Un dels principals impulsors de l’art urbà a Mallorca ha estat Joan Aguiló, autor de nombrosos murals arreu de l’illa i promotor del Saladina Art Fest, festival que aquests dies arriba a la sisena edició a Can Picafort amb les intervencions de la francesa Nelio, el madrileny Taquen, la balinesa Yessiow i la italiana Federica Furbelli. Si bé Aguiló és conegut actualment per murals com el protagonitzat per un infant que presideix l’arribada del tren de Sóller a Palma, els seus inicis a l’art urbà varen ser, també, amb petites intervencions en racons amagats de la ciutat. “Una de les primeres va ser al carrer Sanç; hi vaig posar una parella major que s’abraçava amb un fragment de text de Blai Bonet i, tot i que han passat els anys i es troba en un estat bastant precari, encara se’n conserva un bocí”, explica, “i ha estat gràcies als veïns que n’han tingut cura tots aquests anys”. Aguiló reconeix que, malgrat que la repercussió i la validació dels murals és molt recent a les Balears, ha servit per revaloritzar i per fer una rentada de cara a certs pobles i ciutats. Aquest auge del muralisme, però, pot conviure amb altres formes d’expressió de l’art urbà? “Al final jo crec que tot depèn de la intenció amb què surt cadascú a pintar, amb quina finalitat ho fas. Tens una necessitat d’expressar-te, tant si agrada com si no agrada allò que fas? O vols entrar en un determinat circuit artístic i ho fas amb una validació que en realitat ha existit sempre? Perquè ara són els ajuntaments i les entitats privades, però abans ja hi havia galeries i museus que validaven o no l’obra d’un artista urbà”. I per bé que reconeix que aquestes diferenciacions no formen part del seu dia a dia –“fas allò que pots de la manera que pots fer-ho, no t’atures a pensar si és o no és street art”–, reivindica el poder que tenen les intervencions artístiques efímeres que s’amaguen en diferents racons de les ciutats. “Girar un cantó i trobar-te amb una peça que no havies vist abans, per petita que sigui, té una màgia i un impacte que no tenen altres coses. Saber que allò tindrà una durada limitada fa que hi connectis de manera diferent de com ho fas, per exemple, amb els murals: hi pots veure el risc i et sents privilegiat d’haver-ho trobat”, conclou.