Luz Casal: "Un dels meus defectes és que tinc un punt rancuniós"

BarcelonaLuz Casal fa un mes que va començar la gira de presentació de Las ventanas de mi alma (Universal, 2023). Enregistrat al Penedès, el disc està cantat des de l'experiència de qui admet defectes propis i mira el passat amb una ironia gairebé brutal. Pop, rock i fins i tot un bolero sonen en un àlbum en què la cantant gallega també recupera Un poco más de amor, una cançó antibel·licista composta per Carmen Santonja (Vainica Doble) que dormia en un calaix des que va ser descartada en l'enregistrament d'A contraluz (1991). "Em generava molta tensió, i la vaig aparcar. Però arran de la lamentable guerra d'Ucraïna la vaig recuperar. Vaig descobrir que no l'havia de cantar amb ràbia, sinó des de la sensació d'estar-ne farta", diu Luz Casal, que aquest dissabte 29 d'abril actua a l'Auditori de Girona (21 h), dins del Festival Strenes i amb les entrades exhaurides.

Com estan funcionant les cançons noves en directe?

— Molt bé. I el feedback de la gent que ha escoltat el disc... [fa una pausa]. De vegades faig entrevistes sobre el disc, però si el periodista no ha escoltat el disc és com si parléssim del temps. Bé, la gent que l’ha escoltat consideren que he fet un disc molt bo. Crec que és, si no el millor, dels dos o tres millors que he fet a la meva vida.

¿Tenies la voluntat que fos un disc molt variat? Hi ha molt de contrast entre les cançons.

— No he fet mai un disc de concepte, tret de La pasión (2009), que tenia repertori clàssic llatinoamericà, i el disc d'homenatge a Dalida, A mi manera (2017). Però fora d'aquests dos, i òbviament, del disc directe, no em plantejo res concret, no penso premeditadament fer cançons més pop o amb uns tempos semblants. En aquest cas, potser sí que he volgut reduir l'acompanyament, buscar sons que tinguessin a veure molt amb la cançó, com ara que hi hagués uns determinats teclats.

Per exemple?

— Las ventanas de mi alma s'obre amb un harmònium, que sigut tot un regal sorpresa. És una cançó en què mostro el més íntim, i sabia que tindria un caràcter sonor molt recollit. Però aleshores va aparèixer l'harmònium. El dia abans de viatjar a la Casa Murada [l'estudi de Banyeres del Penedès on va enregistrar el disc], em van convidar a un concert extraordinari a la Catedral de Toledo, la batalla d'orgues. Va ser una cosa espectacular, i aquelles sonoritats vaig pensar que anirien bé a la cançó, i que podria demanar permís per utilitzar-les. I quan vaig arribar a l'estudi, a la cambra on havia de gravar la veu hi havia un harmònium, i el vam fer servir. Vull dir que a vegades van sorgint sonoritats.

¿I com va anar Suave es la noche perquè tirés cap a Cuba i el bolero?

— Està ben vist, que t'hagi portat fins a Cuba. És una cançó que havia de cantar amb una altra persona, i quan l'estava fent li vaig dir al Baldo [el pianista Josep Maria Baldomà]: "Fem-ho amb un arranjament clàssic, perquè anirem a gravar la cançó a Cuba". Després la cosa es va tòrcer i no hi vam anar, però no passa res, perquè no era essencial per a la cançó, i la prova és que ha quedat fantàstica. Jo tenia la idea que hi hagués un trombó d'inici, no em preguntis per què, perquè per a això no tinc explicació. I bé, es va anar desenvolupant així. Tornant a la teva pregunta anterior: no hi ha res preestablert. Al disc anterior sí que hi vaig fer un exercici d'autoimposició: "A veure si soc capaç de fer una morna", a l'estil de Cap Verd, d'on era la Cesária Évora. Però en aquest no m'he plantejat res així.

Parlaves abans de mostrar la teva intimitat. Comences el disc amb cançons que es poden interpretar en clau molt autobiogràfica.

— Sí, La inocencia, perquè “el pes de la rancúnia és una malaltia”. Ser capaç d'admetre això... Un dels meus defectes és que tinc un punt rancuniós, de dir "ja la pagaràs". I quina mandra, ser així.

A La inocencia parles de la rancúnia assumint que és un error. Tanmateix, la rancúnia i el despit són sentiments que han donat grans cançons.

— Sí, però jo busco tenir una vida harmoniosa; no deixar-me influenciar pel soroll, gaudir més de la vida, i anar deixant anar el llast de les coses negatives.

¿Això ho pots fer ara i no ho podies fer fa vint anys?

— Sempre he intentat no maltractar-me perquè el problema quan ets una persona sensible és que la caiguda d'una fulla et pot provocar una plorera, portant la cosa a un extrem. Aleshores és com anar de patidora per la vida, i no m'agrada aquesta sensació. Hi ha tantes coses atractives a la vida que no paga la pena quedar-te amb “ai, és que em fa mal el turmell”. Entesos, però no et fa mal la resta del cos, portant la cosa a un altre extrem.

Hi ha una altra manera de mostrar la teva intimitat, amb el sarcasme que fas servir a Antes que tú, per parlar de la teva carrera artística i adreçar-te als que comencen ara. "Ja no soc carn fresca, he perdut aquesta condició, tant és el que sigui si canvien el guió".

— Hi barrejo la part autobiogràfica amb una visió general, per arribar a la conclusió que al final tot és un bla, bla, bla, que res no té tanta importància.

No hi ha res més?

— Si fos de manera general, et diria que hi ha molt més que un bla, bla, bla, però si ens ajustem a la cançó, en un percentatge molt alt l'èxit i la fama és un bla, bla, bla. Per això vaig preparar-me per a l'oblit i dic que vaig ser el que tu ara ets i que el que ara soc ho seràs tu. No és una amenaça ni un consell, és una realitat. Aleshores és com treure a la frivolitat la importància que se li dona moltes vegades.

Aquest concepte, "sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som", apareix en alguns cementiris...

— Està tret, retocat, sense saber-ne l'origen, del peu de la pintura La trinitat, de Masaccio, que hi ha a Santa Maria Novella, a Florència. M’ho va fer notar un amic.

És una mena de memento mori: els morts recordant-nos el que serem.

— Però que en aquest cas no té tanta profunditat [riu]. El que no vull és fer la sensació que estic de tornada, perquè no estic de tornada de res, però sí transmetre que no cal que et donis tanta importància: no has salvat vides, encara que sempre hi ha algú que et diu: “M'has salvat la vida amb la teva música”. Bé, és treure importància a l'èxit.

¿No t'ha salvat la vida cap cançó?

— M'ha salvat la música; m'ha salvat, m'ha estimulat. Per exemple, quan vaig estar especialment malalta, la música era un aliment imprescindible. La música és un aliment diari a la meva vida, no només la que faig o la que canto, sinó la música en general. És com beure aigua, és tant sí com no cada dia de la meva vida des que me'n recordo, i tinc força memòria de la meva etapa preinfantil gairebé. La música no només acompanya, sinó que serveix per a coses essencials. Fins i tot la música diguem-ne més lleugera o més anodina és imprescindible. Ara hi ha molta música per ballar, per perrear, i també val. La música no ha de servir només per a una sola cosa. “És que recordo la meva mare amb aquesta cançó”. Bé, doncs ara no vull recordar ningú, ara vull saltar i que em facin mal els peus.