La denúncia contra el feixisme de Javier Mariscal i Fernando Trueba

BarcelonaEl 2004, mentre rodava el documental El milagro de Candeal, Fernando Trueba es va instal·lar a Salvador de Bahia i, en el seu temps lliure, es dedicava bàsicament a escoltar els discos de bossa nova i samba jazz dels anys 60 i 70 que s’estaven reeditant al Brasil per primera vegada després de molts anys fora de circulació. En un d’aquells discos, OLP d’Os Cobras, Trueba es va fixar en el nom d’un pianista que no coneixia, Tenório Júnior, a qui acompanyaven alguns dels millors músics de l’escena brasilera. Però quan va intentar esbrinar més coses sobre el músic va descobrir que Tenório Júnior havia desaparegut el 1976 a Buenos Aires, en plena repressió de la junta militar. Trueba va detectar que allà hi havia una bona història per explicar i va començar a parlar amb músics brasilers que coneixien el pianista, familiars i especialistes en bossa nova. Dues dècades després, aquella petita investigació personal s’ha convertit en una pel·lícula animada, Dispararon al pianista, que arriba divendres als cinemes i reuneix altra vegada Trueba amb Javier Mariscal: és a dir, l’equip de la premiada Chico & Rita (2011).

"Al principi volia fer un documental, un llibre, o totes dues coses", reconeix Trueba, que va enregistrar totes les entrevistes amb una càmera de vídeo. "Però durant el procés de Chico & Rita em vaig adonar que, si ho fèiem d'aquella manera, seria un documental més sobre un desaparegut que emetrien de matinada pel Canal Història i que no veuria ningú. Així que em vaig plantejar que fos una pel·lícula animada, perquè l'animació ens permetria veure Tenório viu, actuant i amb la seva família. I quan l'hi vaig proposar a Mariscal, ell es va posar com una moto, es va entusiasmar".

“Esclar que em vaig entusiasmar, perquè en un documental cada objecte, cada lloc, cada persona té un aspecte específic i allò em semblava un repte fantàstic, molt més gran que a Chico & Rita, on més o menys ens ho inventàvem tot”, apunta el dibuixant valencià, que va importar la filosofia que aplica al disseny, on cada encàrrec és “un problema a resoldre”. En el cas de Dispararon al pianista, la solució era “no fer la pel·lícula a l'estil Mariscal sinó buscar un estil més realista, unes altres formes”. No era un registre desconegut per a ell, que ja s'hi havia aproximat en el seu llibre d'il·lustracions sobre l'Havana. Però amb Mariscal, el realisme és relatiu. “Sempre faig els caps, els ulls, les boques i les mans un terç més grans que la resta del cos –confessa–. Si respectes les proporcions de la fotografia, el dibuix queda poc expressiu”.

De director a periodista

La trama de Dispararon al pianista evoca la investigació de Trueba sobre la figura de Tenório Júnior a través d'entrevistes a la plana major de la música brasilera i, en paral·lel, juxtaposa apunts sobre la influència musical entre Brasil i els Estats Units (més bidireccional del que podria semblar) i les maniobres tèrboles de la CIA per incentivar les dictadures militars al sud del continent. La gran llicència del film, tanmateix, és que en lloc de Trueba, el protagonista és un periodista nord-americà fictici. “És que, tot i que sigui cert, que un director espanyol es posi a investigar 35 anys després la desaparició d'un músic brasiler sonava poc creïble”, assenyala Trueba, que per posar la veu al personatge ha fitxat un vell amic: Jeff Goldblum, l'actor que el 1989 va protagonitzar la primera incursió internacional de Trueba, El sueño del mono loco. “Vaig pensar en el Jeff perquè ell també és pianista –explica–. Quan fèiem El sueño del mono loco, l'únic que va demanar a producció va ser tenir un teclat al camerino. I quan l'anaves a buscar, sempre estava tocant temes de Thelonious Monk”.

A Dispararon el pianista hi ha una altra connexió amb el passat del director: en un moment de la pel·lícula, el protagonista va a un club de jazz de Manhattan on actua Bebo Valdés, de qui Trueba va ser amic i a qui va rellançar comercialment gràcies al documental Calle 54, la pel·lícula Chico & Rita i els discos que va publicar-li en vida amb el seu propi segell. Valdés, que va morir el 2013, no apareix només de fons: intervé en la història i toca al piano una cançó de Tenório Júnior. Com és possible? “La gravació és real –diu Trueba–. Durant la investigació vaig recuperar partitures del Tenório i un dia les hi vaig mostrar al Bebo, i li van semblar molt bones. Un dia va fer un arranjament i el vam gravar a l'estudi. I anys després, escrivint el guió, de sobte recordo la gravació del Bebo, que encara estava inèdita. El dia que vaig trobar la manera d'integrar-la en la pel·lícula va ser un dia feliç, perquè m'ha permès ressuscitar el Bebo per al cinema”.

Encaixar la pila enorme d'entrevistes que tenia va ser per a Trueba “un trencaclosques de cal Déu”, però va valer la pena per poder explicar “una gran història” que, d'alguna manera, “il·lustra el xoc de l'art contra el feixisme i la violència”, un tema present en treballs anteriors del director que torna a ser molt actual. “Canvia el nivell de violència que la gent està disposada a tolerar, però la violència hi és i continua matant dones, destruint la natura, bombardejant ciutats i prohibint concerts”, diu el director, que espera que el públic, sobretot el jove, descobreixi “la història terrible” d'aquells anys de Llatinoamèrica però també “la bellesa de la música brasilera”.

Mariscal, pagès i paleta

Mariscal, per la seva banda, necessita prendre distància del projecte, que l'ha absorbit tant que a casa l'anomenaven directament “el monotema”. Hi ha certa frustració quan recorda que la pandèmia li va impedir viatjar al Brasil i a Buenos Aires per preparar el projecte i, sobretot, quan admet que li hauria agradat seguir treballant en l'animació “un parell de mesos més”, però que no va ser possible. “Jo soc molt autocrític –reconeix–. El Fernando veu una escena, diu que està de puta mare i es queda tan ample, però jo veig coses que se m'han escapat, un fons que podria millorar... Són coses que potser no veu ningú, però jo sí, com les diferents paletes de color que he utilitzat per expressar diferents sentiments”. Un cop tancat el projecte, el dibuixant ha sentit la necessitat de fer net: “He llogat una casa a Figueres i porto quatre mesos fent de paleta i pagès, tinc uns tomàquets impressionants a l'hort i també estic treballant en un còmic que anirà del big bang al segle XXI, ja porto 100 pàgines de 300”.