Gustav Düsing i Max Hacke: "Des de Berlín hem admirat com Barcelona i París van començar a enviar els cotxes fora de la ciutat"

BarcelonaEls arquitectes alemanys Gustav Düsing (1984) i Max Hacke (1986) han fet història després de declarar-se els guanyadors més joves del Premi Mies van der Rohe amb el Pavelló d'Estudis de la Universitat Tècnica de Braunschweig, un trencador edifici desmuntable de vidre, acer i fusta. Aquest dimarts recullen el guardó al Pavelló Mies van der Rohe de Barcelona.

Com va sorgir la col·laboració entre vostès?

— Gustav Düsing: Va ser el 2015. Jo estava fent de professor a la universitat, i la convocatòria permetia que tothom que feia classes a la facultat s'hi presentés. Era nou a l'escola, no coneixia ningú, així que em vaig posar en contacte amb el Max, a qui coneixia d'haver estudiat junts a Londres, i li vaig demanar si em volia ajudar. Vam participar-hi junts i vam quedar que si guanyàvem faríem el projecte plegats.

— Max Hacke: Formem part d'una xarxa més gran d'arquitectes, majoritàriament persones amb qui vam estudiar, amics, altres companys arquitectes, i tendim a unir forces quan té sentit per treballar en projectes que van més enllà de l'abast d'una persona o d'un despatx. I d'alguna manera això ens ha permès aconseguir projectes que es troben en el sector públic, siguin educatius o d'habitatge.

Què significa per a vostès rebre el premi Mies?

— G.D. És increïble, vol dir que hi ha esperança per als estudis joves, perquè els petits projectes siguin reconeguts. Que hi ha esperança perquè es reconegui l'arquitectura experimental. Esperem que el premi enviï el missatge correcte a la comunitat de l'arquitectura europea: que han de ser valents i arriscar-se fent coses noves. També és un senyal que el discurs de l'arquitectura està preparat per anar més enllà. Creiem que el premi realment ha reconegut dos aspectes de l'edifici que són força importants: la part social, com és unir la gent d'una manera física, i la manera com està construït, la construcció modular. Els dos aspectes volen dir que una obra no ha de ser gran, cara, ni opulenta per fer una contribució, sinó que també pot ser petita i senzilla.

El pavelló l'han definit com a ecominimalista.

— G.D. Això ho va dir un crític d'arquitectura, Niklas Maak. Parlava de la reducció de les demandes de confort i de materials. Podria ser una mena d'estil de vida postfòssil. No ho vull comparar amb el "menys és més" de Mies van der Rohe, però l'ecominimalisme és un estil de vida en què la gent viu amb molt poc. Per tant, no tenen res, ho comparteixen tot, probablement viuen en una habitació amb només un tatami. La idea de desfer-se dels objectes personals, i potser també de la idea de privadesa, és alliberadora, i també té a veure amb la sostenibilitat.

Què dirien que defineix els arquitectes de la seva generació?

— M.H. El que em sembla interessant de la nostra generació és que potser vam ser una de les primeres que es van beneficiar de la Unió Europea, així que hem pogut viatjar, aprendre i treballar en l'àmbit internacional. Tots dos ho vam fer, i això et permet formar part d'una xarxa a tot Europa i potencialment arreu del món. Es tracta de creuar els límits des de la teva pròpia esfera cultural i alliberar-te d'algunes idees i convencions.

Què creuen que defineix l'arquitectura alemanya contemporània?

— G.D. Vaig començar a estudiar a la Universitat de Stuttgart, que és l'epicentre del que es va considerar una mena de gresol de l'arquitectura alemanya perquè hi havia Frei Otto i altres arquitectes. Soc un gran fan d'aquestes idees estructurals, i crec que als anys 60 i 70 a Alemanya va haver-hi molts arquitectes molt grans i moltes idees sobre les estructures i la sostenibilitat que ara són més rellevants que mai. M'agrada mirar-me aquests, diguem-ne, herois, i crec que hi ha un potencial per combinar-los amb el discurs actual sobre la sostenibilitat. Això pot produir un nou tipus d'arquitectura, un nou estil, basat en l'estalvi de recursos i en trencar la divisió estricta entre l'espai interior i l'exterior. Totes aquestes estructures lleugeres són sempre una mena d'espai intermedi. Aquest tipus d'estructures les apliquen molt poques vegades en el sector privat, i aglutinen la idea de democràcia i la transparència, així que crec que algunes qualitats dels arquitectes d'aquella època poden encaixar molt bé ara.

Quin creuen que és l'impacte de la pandèmia en el camp de l'arquitectura?

— G.D. Quan va esclatar la pandèmia, van sorgir moltes preguntes respecte a l'espai. La idea de l'aïllament és una qüestió espacial, i crec que és molt interessant que els arquitectes pensin què significa. Quan vam començar a dissenyar el pavelló no teníem ni idea de què passaria, però ara que hem viscut la pandèmia crec que encara és més important tenir aquests espais on la gent es reuneix físicament. En una pandèmia aquest edifici hauria estat el malson del món, perquè no es pot controlar qui hi ha dins, no hi ha autoritat, no hi ha murs, ni límits. Però ara que s'ha acabat la pandèmia, encara és més bonic tenir un espai com aquest i que la gent es trobi a l'atzar. No és com a l'esfera digital, on t'uneixes a una conferència de Zoom o del que sigui i saps exactament qui hi ha dins, veus els seus noms, no parlen entre ells, però escoltes la persona que parla. El nostre edifici és un contramodel d'això. És analògic, humà i atzarós, i pot ser que hi hagi massa gent i que s'embruti.

— M. H. El campus es va traslladar en línia, tots els formats d'aprenentatge es van traslladar en línia. Però com diu el Gustav, va quedar enrere l'àmbit social del campus, i ara ens estem adonant de com és d'important que els estudiants estiguin junts, i no només escoltar les explicacions d'un professor. Crec que l'acadèmia sovint no té en compte la importància enorme de seure junts, divertir-se junts, socialitzar i tenir maneres informals d'intercanviar coneixements.

Com pensen que s'ha de patrimonialitzar l'arquitectura del segle XX?

— G.D. S'hauria de reconsiderar molt ràpidament la possibilitat de patrimonialitzar molts edificis dels anys 70. A Alemanya se n'han enderrocat molts, i alguns tenien unes grans qualitats. Crec que està a punt d'arribar un punt d'inflexió en què la gent començarà a adonar-se de les qualitats d'aquestes arquitectures, que ara mateix tenen una mala imatge. Però crec que és molt urgent que la gent deixi d'enderrocar aquests edificis també en l'aspecte de la sostenibilitat.

— M.H. El patrimoni de vegades sona com una mena de forma tradicional de conservar les coses, i crec que la visió del patrimoni està canviant pel que fa a mantenir els edificis existents com a recurs material i com un recurs que podem utilitzar per a la ciutat i tornar-nos-en a apropiar. Per tant, no és un patrimoni de cara a la galeria per mantenir una determinada imatge que ha creat la història, sinó una mena de recurs econòmic.

Per a vostès, l'arquitectura catalana, o Barcelona, és un referent?

— M.H. En el meu cas Barcelona va marcar l'inici de la meva carrera arquitectònica, perquè la meva nòvia d'aleshores estava fent el seu Erasmus aquí, així que vaig passar molt de temps sol·licitant entrar a diferents escoles d'arquitectura de Barcelona i vaig poder experimentar aquesta estructura d'illes que teniu a l'Eixample, que és una bogeria. En quinze anys segueix igual. Ara fa més de quinze anys que vinc aquí i sembla força sòlid, segueix igual.

¿Estan al cas de les polèmiques que hi ha hagut a l'Eixample amb les superilles i els eixos verds?

— M.H. No, però sí que m'he adonat que el trànsit ha canviat, ara hi ha molts carrils bici, i has d'anar més amb compte amb les bicicletes que amb els cotxes.

— G.D. La manera com ens movem per la ciutat està canviant, i que el transport públic i les bicicletes siguin cada cop més importants ens ofereix una oportunitat. No soc especialista en el tema, ni urbanista, però des de Berlín hem admirat com Barcelona i París van començar a enviar els cotxes fora de la ciutat. Definitivament hauríem d'agafar aquest aspecte de vosaltres i portar-lo a Berlín, perquè és molt frustrant. Va haver-hi intents de fer-ho, però després va esclatar la pandèmia i aquest debat es va tornar a aparcar, per la força del lobi dels cotxes i perquè hi havia gent que deia que l'única manera que té per anar a treballar és el cotxe. És realment frustrant: tenir cotxe i tenir-lo aparcat davant de casa sembla una qüestió de drets humans.