Olimpia Velasco: “Des de dalt d’una muntanya es poden sentir els renous de la construcció”

Palma“El paisatge es transforma. Les tonalitats van deixant de ser verdes per convertir-se en un roig ataronjat. El roig s'acosta. Tot és roig. Perill. Perilla l'illa. Perilla aquesta muntanya. Agonitza”. Aquest és un fragment del text que ha escrit l’artista Olimpia Velasco (Madrid, 1970) com una de les parts del seu nou projecte expositiu que s’inaugura el pròxim diumenge, 16 de juliol, a l’església del Convent de Sant Domingo de Pollença amb un títol més que significatiu: Muntanya roja. A més del text, l’exposició consta de tres elements amb què l’artista reflexiona sobre la petjada humana sobre la naturalesa. A la part central, de fet, s’hi troba una muntanya feta de 4.000 maons que ajunta els dos conceptes centrals del projecte: la muntanya i la construcció. 

No és la primera vegada que treballau el concepte de muntanya a la vostra obra, però sí que en aquesta ocasió hi afegiu un adjectiu, 'roja', que genera, com a mínim, una sensació de perill. 

— La muntanya ha estat un referent a la meva vida i a la meva feina, per tot el que representa i pels seus diferents aspectes: des que ets a baix i la mires fins que ets a dalt i contemples el món des d’allà, passant per tot el trànsit, el recorregut que fas entre una cosa i l’altra. Sempre ha estat un referent, sempre ha estat allà, que ens mira, i en aquesta exposició reflexion sobre el fet que també la podem destruir. De fet, dubtàvem de si posar-li Muntanya vermella, com a títol, perquè l’exposició parla finalment d’aquesta línia vermella que no sabem si hem creuat ja. La intenció és generar un senyal d’alerta, sí, en relació amb tot això. 

I tot a partir d’un concepte que té doble significat: l’ocàs. 

— Sí, perquè, per una banda, és la posta de sol, però, per l’altra, és també la destrucció, la decadència. Tot això s’ajunta en un mateix moment, a la posta de sol, quan acluques els ulls i tots aquells tons taronges i meravellosos esdevenen maons que s’acosten… I s’hi genera una certa confusió, un lligam entre la posta de sol i la decadència que suposa l’explotació de l’illa. 

I aquesta sensació de confusió la traslladau a través de tres elements: en què consisteix cadascun d’ells?

— Primer hi ha un vídeo que convida a la contemplació, demana a l’espectador que entri dins una sensació que no pot esquivar: en entrar a l’església topes el vídeo i hi has d’entrar, no tens alternativa, i la proposta és que habitis el paisatge. Convidam a fer-ho, però, sense cap tipus de mirada nostàlgica; de fet, el vídeo tendeix als tons rojos precisament per això, perquè va lligat al renou de la construcció que acompanya aquesta primera part. A mi m’ha passat que, mentre pujava a una muntanya, podia sentir aquells sons tan característics de les obres. De fet, una vegada a Alaró ja érem quasi dalt de tot i encara ho sentíem. Llavors vaig pensar que impressionva, fins on arriba el renou de tot el que construïm.

La següent part de l’exposició és, de fet, una obra que ajunta directament aquests dos conceptes: una muntanya feta de maons. 

— Sí, i aquí ja directament parl de la incertesa, de tot allò que ve, de tot allò que som i de les coses que ja han desaparegut: al cap i a la fi, les grans fites humanes han estat també la nostra destrucció. Finalment, a l’altar hi ha un neó vermell, una línia que puja i baixa i representa la serra de Tramuntana: és la línia vermella que et comentava abans, que no sabem si hem creuat o no, i que ens convida a reflexionar. 

Hi ha prou consciència sobre això que deis, sobre com aquestes fites han esdevingut també part de la nostra condemna?

— El que vull és que pensem també en les nostres accions, les petites accions que feim tots. Parlam en general i ens oblidam que tot allò que fa cadascun de nosaltres, amb el nostre xalet i la nostra piscina que tots volem, significa qualque cosa. Una democràcia no és només anar a votar o poder sortir a protestar, que també, sinó que és també recordar que les teves accions del dia a dia compten per a tothom, hem de ser conscients de les repercussions que té tot allò que feim, per bé i per mal. Hi haurà restriccions d’aigua, d’aquí a cinc anys? Jo no sé si la gent hi pensa, en això, pero jo visc al Terreno i ahir a la dutxa l’aigua no sortia igual com sempre. Ens ho estam plantejant, tot això?

La vostra visió de la natura ha canviat? Perquè sempre ha estat present a la vostra obra, però aquesta Muntanya roja i totes aquestes reflexions que plantejau sembla que van cap a un lloc nou. 

— Normalment parl de tot això, a la meva obra, però és cert que m’agrada la bellesa i fins ara m’agradava treballar des d’això, des de la bellesa. Aquest projecte, però, és més arriscat i l’he patit molt, la veritat. És una proposta arriscada que no ve d’aquest punt de vista més suau des d’on solia treballar, i sé que pot generar comentaris, això de fer una muntanya de maons. Però feia falta pegar un crit sobre totes aquestes qüestions que ja cremen: el vermell també hi està vinculat, amb el foc que tot ho crema, els arbres, els boscos i tot. Val a dir, però, que he pogut fer feina amb un gran equip i que hem reflexionat molt sobre les coses que fèiem. La cultura és un espai de reflexió i pensament i jo em sentia amb la necessitat de dir les coses, de vincular la meva obra a tot allò que m’interessa i em preocupa. 

Per a la inauguració disposareu d'una performança que inclou la soprano Anne Leohold i després la seva veu s’integrarà en l’exposició. 

— Sí, al final del recorregut se sentirà una veu, que serà la que gravarem diumenge d’Anne Leohold interpretant el plor de la destrucció, una part d’O Virtus Sapientie Alio Modo de Hildergarda Von Bingen, una abadessa alemanya que convidava a l’estat de reflexió com a manera d’assolir la saviesa. La performança de diumenge vol ser una cridada d’atenció, una reflexió sobre les nostres sensacions en relació amb la contemplació d’aquesta muntanya de maons i de tot el que significa.