“Desbarrats”, el gran divertiment

PalmaTornar a desbarrar amb els Desbarats de Llorenç Villalonga era poc menys que un repte. El teatre Principal de Ciutat ja ho havia fet en dues ocasions, totes dues dirigides per Pere Noguera, i el resultat havia estat discret. Per tant, que la mateixa institució ho provi per tercera vegada no deixa de ser, si més no, una circumstància curiosa. O pot ser que Rafel Duran, que ja ens havia regalat una Mort de dama estratosfèrica, hagi volgut arrodonir la seva peripècia villalonguiana amb aquesta desbaratada cucavela. Desbarats sempre ha vingut precedida d’adjectius dels tipus com grotesca, estrambòtica, surrealista… No resulta senzill per quin d'aquests decidir-se, perquè poden ser semblants, però en cap cas signifiquen el mateix. Rafel Duran ha tirat per amunt amb el seu indiscutible segell com a senyera i estendard, rodejat d’alguns forans per dur a terme la translació. Així, la dramatúrgia la signa Marc Rosich i l’escenografia, encara que sembli mentida, Llorenç Corbella. Pels mallorquins, antítesi del xovinisme, sempre és un valor afegit i, per una altra banda, també un passaport amb tots els visats per poder arribar a la terra ferma.

Aina Frau n'encapçala el repartiment exercint de Marquesa viuda de Pax, asseguda a una cadira que puja i baixa, com si fos una gronxadora, de la mateixa manera que en el seu dia ho va fer Rafaela Aparicio a les ordres de Carlos Saura. Aina Frau és qui té els moments més divertits, desbarrats i desbaratats. D’alguna manera, tot i aquesta circumstància, és la que assoleix el paper menys grotesc, menys caricaturesc i més recognoscible de tots els que intervenen a la funció. Fins a tretze actors per a disset personatges, tots amb el seu moment per a la glòria, guardonat amb riuades de rialles que es converteixen en el millor premi per als comediants. A més, quatre músics, estèticament fills de Beckett i Magritte –ambdós coetanis de Villalonga–, que esdevenen una divertida i intel·ligent clucada d’ull al surrealisme i a una època. Tres trombons i una tuba es converteixen en atrezzo i moltes coses més, d’una utilitat i gràcia majúscules.

Desbarats és el que és i poca cosa més, però Duran i companyia –Aina Frau, Miquel Àngel Torrens, Caterina Alorda, Pedro Mas, Alicia Garau, Albert Mèlich, Pat Aguiló, Joan Manel Vadell, Xim Vidal, Lluqui Herrero i Enric Garcia– aconsegueixen, uns amb més fortuna que d’altres, una comèdia esbojarrada, a ritme de swing, que molt pocs moments decau, dibuixen un retrat molt més precís del que pugui semblar i, sobretot, aconsegueixen que sigui un gran divertiment, que és l’única raó de ser i pel que varen sorgir els Desbarats.