Clons, crítica social i intel·ligència artificial: teatre a l'estil de 'Black Mirror'

BarcelonaLa tecnologia hi és, l'ovella Dolly va néixer el 1996. I la manca d'escrúpols, també. Només cal recordar el científic xinès He Jiankui, que ja fa sis anys va anunciar el naixement de dos nadons modificats genèticament de manera il·legal. Per tant, la proposta d'Una còpia, que s'ha estrenat aquesta setmana i es pot veure fins al 17 de març a la Sala Atrium de Barcelona, no parteix d'una fantasia impossible, de res massa llunyà perquè sigui versemblant. Explica la història d'un home que descobreix que és un clon, de l'original, d'una altra còpia i del pare de tots plegats, un individu que no només ho ha permès sinó que encarrega almenys un dels clons però no es fa responsable de res. 

Lluís Marco, en el paper de pare incapaç, i Raimon Molins, que interpreta l'original i els dos clons i és el director de l'espectacle, atrapen l'espectador en un terreny digne d'un episodi de Black mirror. El text, basat en A number, escrita el 2002 per la prestigiosa dramaturga britànica Caryl Churchill, reflexiona sobre l'abús de la tecnologia amb una dosi de ciència-ficció prou petita perquè l'espectador pensi que tot això pot passar. Ara o l'any que ve, no en un futur llunyà. I els dos actors ho aprofiten per arrossegar l'espectador a preguntar-se també com es defineix la identitat i es forja el caràcter, o quin ha de ser el paper d'un pare en una societat en què els homes s'han espolsat les tasques de criança durant segles.

Vídeo i intel·ligència artificial

Molins, a més, duu el text de Caryl Churchill al seu terreny: hi integra vídeos generats mitjançant mitja dotzena d'eines d'intel·ligència artificial i manipulació d'imatges de la mà de l'especialista Joan Rodón. Ho fa en el marc de l'aposta de la Sala Atrium pel projecte que anomena Escena Digital, que implica la renovació completa i l'ampliació del teatre en unes obres que en multiplicaran les possibilitats tecnològiques i encara estan en marxa. Seguint l'estil d'altres obres recents de Molins com Érem tres germanes i Himmelweg, la projecció de vídeo hiperrealista que fa servir Una còpia dialoga amb els actors de manera natural i fluida, i contribueix a l'espectacle.

La proposta de la Sala Atrium aborda algunes de les qüestions que també planteja Pobres criaturas, de Yorgos Lanthimos, ara als cinemes. Però ho fa partint d'una base menys onírica, més realista i més crítica. A Una còpia el públic no es pot escapar de plantejar-se preguntes pensant que el que planteja la trama és impossible.