La desconnexió

Observ un ambient enrarit en el nostre panorama cultural que m’entristeix tant com em preocupa. Veig persones decebudes, persones crispades, persones passades de voltes i altres de frenada, persones confoses i poques d’il·lusionades, persones que han desconnectat i d’altres que estan a punt per a la desconnexió. No em sent al marge de totes aquestes actituds, fins i tot diria que em reconec un poc en cadascuna. No som, ni tu ni jo, persones d’un sol cos, ni d’un únic sentiment. I pel que fa al pensament, sovint se’ns va més en la discussió de misèries que en els debats de les idees. Per això fa especial il·lusió la conversa que mantindrà aquest proper dimarts, 12 de setembre (a les 19.30 h), el filòsof Xavier Antich amb Pau Andreu Sitjar al Casal Solleric, en una iniciativa conjunta entre l’Ajuntament de Palma i el nostre diari. Fa il·lusió perquè Antich, setmanalment des de les pàgines de l’ARA i l’ARA Balears, és dels que promouen que les grans idees toquin terra, demostrant la voluntat de bastir l’edifici des dels fonaments, que és la manera de construir.

Al fil del que deia en començar aquestes línies, Xavier Antich publicà un article a l’ARA Diumenge del passat 18 de juny que ara mateix copiaria sencer si no fos un abús a l’autor i una deixadesa de la funció que en teoria se m’encomana. Us recoman que el cerqueu. El títol és una crida, més que un interrogant: “Com ens ho hem de fer, plegats?”. Posa una pregunta sobre la taula: “En termes col·lectius, on tot depèn de tots i on les coses van o no van en funció d’una estranya suma, que no és aritmètica, ¿què és el que en realitat suma?”. No parla expressament de participació, parla de col·lectivitat i suma de forces, que és o hauria de ser el mateix. Xavier Antic remet a L’aigua i els somnis de Gaston Bachelard, on diu: “Una gota d’aigua pura és suficient per purificar un oceà; una gota d’aigua impura basta per embrutar un univers”. I acaba amb les paraules de Marco Polo a Les ciutats invisibles d’Ítalo Calvino: “L’infern dels vius no és una cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”.

Si he recuperat aquest article, és per un cas petit que he seguit aquesta setmana, un cas potser insignificant però que exemplifica, com molts altres que se succeeixen darrerament, l’estat de salut del nostre petit debat cultural. Diverses veus s’han queixat, amb raó, que a les bases del premi Ciutat de Palma d’Arts Visuals l’Ajuntament hagi posat una clàusula que prohibeix la retirada de les obres seleccionades fins que hagi acabat l’exposició. És el recurs que fan servir els responsables de la cultura municipal perquè no torni a passar la retirada massiva d’obres del passat certamen, passant-se pel folre que allò va ser una acció de protesta col·lectiva i que vetar-la per endavant és com si a un contracte laboral et fessin signar el dret de vaga. Dit això, em deman si, en l’oceà de les coses que vivim, aquest fet té importància. Sobretot perquè, sense deixar el mateix Ciutat de Palma d’Arts Visuals, passen els anys i el gran debat sobre el sentit actual d’aquest certamen, l’enfocament que té, la seva repercussió, la seva utilitat o inutilitat, resta pendent i ningú sembla disposat a abordar-lo. És un exemple, en podríem posar molts altres de fins a quin punt ens fixam en les misèries d’un escenari que està encara per bastir. Ens unirà el debat de les idees, parlar de misèries segurament ens desconnectarà.

“Os destruiré con mi poesía”

Entre Santa Margalida i Alcúdia, Julio César Pérez, Amarillo Indio, ben conegut, seguit i admirat per desenes de milers de tuitaires, ha parit el segon llibre dels seus dibuixos, que ara ja és al carrer. Amarillo Indio 2 és una edició de Belleza Infinita, mai més ben dit. Aquest és un llibre per mirar uns dibuixets quasi sempre mínims -la portada, no us equivoqueu, remet als seus orígens pictòrics-, dibuixos petits i nerviosos, que són línia i text alhora i que es donen sentit un a l’altre. I és un llibre per llegir, i sobretot per aturar-se a pensar després de cada dibuix. I és que més enllà de l’aparent surrealisme de qui comença amb un “Os destruiré con mi poesía”, Julio César Pérez o Amarillo Indio emet una descàrrega elèctrica que et fa obrir els ulls, a vegades riure, habitualment somriure i molts pics assentir complagut, com quan et sents identificat i acompanyat dins un mar d’incomprensió.