Desconstruint Yves Saint Laurent

Barcelona"La col·lecció més lletja de París". Així es titulava la crònica que la periodista Eugenia Sheppard va publicar l’1 de febrer del 1971 al New York Post sobre la desfilada d’alta costura que Yves Saint Laurent havia presentat tres dies abans. “Espatlles quadrades, mànigues esponjades, soles de plataforma, vestits més curts, maquillatge provocador: les seves referències estètiques al París ocupat i a les seves dones fàcils resulta xocant”, continuava, i finalment ho va resumir amb dues paraules: “Absolutament espantós”. Més crítiques publicades en aquesta línia van convertir Libération, inspirada en els anys 40, en la col·lecció de l’escàndol.

Les clientes burgeses no estaven preparades per a la intromissió de la vulgaritat del carrer als salons arrecerats de l’alta costura, però Saint Laurent sí. Aquesta col·lecció va ser un fracàs comercial, però va obrir la porta a allò que ara coneixem com a estil retro i va entusiasmar el gran públic. Paradoxalment, mig segle més tard una de les peces estrella de Libération –un abric de pell de guineu tenyit de verd– s’exhibeix al Centre Pompidou al costat de Made in Japan - La grande odalisque (1964), la dessacralització que Martial Raysse va fer de l’obra mestra d’Ingres. Aquest combo no és casualitat: el pinzell de Raysse i el llapis de Sant Laurent van trencar les regles del joc i, cadascú en el seu moment i des de la seva disciplina, van qüestionar el concepte de bellesa.

Viatge en cinc actes

Hi ha dissenyadors de moda. I, després, hi ha Saint Laurent. Hi ha exposicions de moda. I, després, hi ha les dedicades al modista francès. Revolucionàries, visionàries, inèdites. El 1983, sota la batuta de Diana Vreeland, va ser el primer creador viu amb retrospectiva al Costume Institute del Museu Met de Nova York. Enguany, i fins al 16 de maig, protagonitza una tournée simultània per cinc museus de referència de París impulsada per la Fundació Pierre Bergé - Yves Saint Laurent sota un nom ben eloqüent: Yves Saint Laurent als museus. El motiu? Celebrar els 60 anys de la creació de la maison homònima i la presentació de la seva primera col·lecció d’alta costura, el 29 de gener del 1962. El fil conductor? Deixar constància de l’intens diàleg entre moda, art i literatura del qual el dissenyador va fer gala durant la seva dilatada carrera. L’objectiu? Reflexionar sobre el seu llegat des de diferents espais i des de diferents perspectives.

Visitar el Museu Yves Saint Laurent de París –que té una altra seu a Marràqueix– és jugar a casa. I, en el context d’aquesta exposició declinada en cinc actes, significa retre homenatge a totes les petites mains de la maison que feien realitat allò que el dissenyador plasmava compulsivament en paper. Aquest és el lloc per admirar esbossos, patrons, maniquins de clientes, prototips de mocadors i brodats que s’encarregaven a tallers externs, i també diverses peces en glassilla com el vestit de nit i la capa en honor del cubisme de George Braque i d’altres ja enllestides, com una jaqueta brodada inspirada en Els girasols de Vicent van Gogh.

A l’emblemàtic Saló del Rellotge del Museu d’Orsay es mostra la devoció que Saint Laurent sentia per l’escriptor Marcel Proust. “Quan tenia divuit anys vaig començar A la recerca del temps perdut. Sovint agafo el llibre sense acabar-lo, necessito tenir aquesta obra extraordinària davant meu”, va confessar el dissenyador. En aquest saló s’exposen els esbossos i els vestits que va dissenyar per a la baronessa Rothschild i l’actriu i cantant Jane Birkin per acudir al Bal Proust que es va organitzar el 1971 per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor, i on Cecil Beaton va fotografiar les il·lustres convidades. Al Museu d’Orsay també s’exposen diferents esmòquings, l’alternativa als vestits de nit que Saint Laurent va proposar el 1966 inspirant-se en la indumentària masculina i que lliguen amb l’ambigua identitat dels personatges de Proust. A més, hi ha un altre espai dedicat al seu incommensurable talent com a dibuixant.

A partir del 1962, Saint Laurent va inaugurar un ritual: abans de cada desfilada escollia el seu disseny favorit i li col·locava un fermall en forma de cor. Aquesta és una de les joies que s’exhibeixen a la magnífica Galerie d’Apollon del Museu del Louvre, que ha volgut celebrar l’excel·lència de l’alta costura del dissenyador amb una selecció de peces brodades i carregada de daurats i preciosisme. Tot un contrast amb l’oda al color i al ritme que es destapa al Museu d’Art Modern de París. Sota la mirada del retrat quàdruple que li va fer Andy Warhol i al costat d’obres de Pierre Bonnard, Raoul Dufy i Alain Jacquet, entre altres, es copsa com Saint Laurent s’amarava de les paletes cromàtiques d’aquests artistes. “Els vestits, més que formes són com masses de colors en moviment”, deia. I queda clar que no ho deia debades.  

En una altra entrevista, Saint Laurent va assegurar que per a ell “l’art modern era una font d’inspiració essencial per reinventar la moda, les línies i els colors”. I el Centre Pompidou, última parada d’aquest recorregut, en dona fe. Al costat d’un Mondrian s’exposa el vestit homònim, tan refinat i depurat que va revolucionar el seu propi estil i li va fer obrir la caixa dels homenatges artístics. Una llista on s’inclouen Fernand Léger, Henri Matisse, Tom Wesselmann, Jean Cocteau, Pablo Picasso i altres genis del segle XX que van alimentar-lo en les seves hores de creació a l’estudi de l’avinguda Marceau.

Algunes d’aquestes aproximacions entre obra d’art i vestit són mimètiques, d'altres són més conceptuals –com l’abric verd al costat de l’Odalisque de Raysse– però totes traspuen l’esperit Saint Laurent. Un esperit que sobrevola les cinc exposicions i que s’encarna en un retrat magnètic exposat també al Centre Pompidou: el nu en blanc en negre que li va fer el 1971 Jeanloup Sieff per publicitar el primer perfum masculí de la maison. Per fora es percep un Yves bell, fràgil i tímid, però ja s’intueix el torrent d’enginy i creativitat que li corria per dins.