PalmaFa 671 anys, el 25 d’octubre del 1349 -aquest diumenge se’n commemora l’aniversari-, morí Jaume III a la batalla de Llucmajor. Aquest és l’origen d’un mite sobre la suposada identitat mallorquina que encara enarbora el gonellisme, fins al punt que una de les principals entitats defensores de la diferenciació lingüística du el seu nom: la Fundació Jaume III. Però més enllà del mite, la realitat és que els illencs no mogueren ni un dit en el que era una baralla entre parents -tant Jaume com Pere el Cerimoniós eren del Casal de Barcelona-. Tampoc no hi prengueren partit per un monarca, idealitzat per la literatura i la historiografia del segle XIX, que pràcticament no era mai a Mallorca i que s’estimava més estar a la cort continental de Perpinyà.
La batalla de Llucmajor, assenyala l’historiador Gabriel Ensenyat, “ha estat el principal pretext emprat pels poetes per enaltir la figura de Jaume III, el qual havia trobat una mort gloriosa -i al més pur estil romàntic- en la defensa de la corona”. La poetessa de Llucmajor Maria Antònia Salvà, de qui es commemora enguany el 150è aniversari del seu naixement, li dedicà aquests versos: “Jaume terç, valent i noble / sempre august en la dissort / regna encara damunt ton poble / per l’amor qui venç la mort”. Resumida, la llegenda que han utilitzat sectors conservadors, gonellistes i anticatalanistes seria més o manco així: Jaume III, valent, noble, bondadós, va morir al camp de batalla defensant el seu regne contra l’invasor Pere, tort, malvat i ambiciós. Amb la seva derrota i mort, Mallorca, absorbida per la Corona d’Aragó (això es pot llegir de dues maneres, segons convingui: que va quedar absorbida pels futurs Països Catalans o per la futura monarquia espanyola), va perdre la independència i benestar i es va arruïnar.
Però la història no és un conte de bons i dolents. Així que si bé és cert que Pere el Cerimoniós no era una germaneta de la caritat, tampoc Jaume no devia ser aquest model de virtuts que va descriure la poeta llucmajorera. “Capritxós, orgullós, impulsiu i un poc ingenu” el qualifica l’historiador Miquel À. Casasnovas. L’arxiver J. Ernest Martínez Ferrando, tot i la seva adoració incondicional cap a la família reial mallorquina, reconeix que era “orgullós”, “sempre irreflexiu”, “imprudent”, d’una “intransigència temerària” i “il·lús”. Probablement, Jaume, que quedà orfe de pare -Ferran, fill de Jaume II- i mare -Isabel de Sabran- a tan sols un any, i que va succeir el seu oncle Sanç a només nou anys, rebé una educació més aviat pobra de la mà del regent Felip, un altre oncle, més preocupat pels seus desvaris místics. Jaume III només va aconseguir que la branca d’Aragó l’acceptàs com a monarca renunciant a cobrar els doblers prestats per la conquesta de Sardenya-mig milió de sous, una xifra més que respectable-.
Pujada d’impostos i luxe a palau
El regnat de Jaume III, recorda Casasnovas, va coincidir amb una forta crisi econòmica. El 1331 “el dèficit de la hisenda reial arribà als quatre milions i mig de sous i s’acostà perillosament al llindar del col·lapse”. Per descomptat, es va aplicar la solució habitual: apujar els impostos, mesura que -no cal dir-ho- no contribuí a la popularitat del monarca. Mentrestant, a palau, “el luxe del personal, tant de la cort com del palatí, sembla que estava en desacord amb el que correspondria a un regne tan reduït i dispers”, comenta Ferrando, tot i el seu suport incondicional a Jaume enfront de Pere.
La independència de Mallorca i a la mallorquinitat de Jaume III depèn del que s’entenia per sobirania i identitat al segle XIV, que s’assembla com un ou a una castanya a la manera com entenem aquests conceptes avui dia. El rei no havia nascut a Mallorca, sinó a Catània, durant les aventures bèl·liques de l’infant Ferran. El seu pare tampoc no havia nascut a l’illa -sembla que nasqué a Perpinyà-, ni el seu avi Jaume II, ni el seu besavi Jaume I, nascuts tots dos a Montpeller. El seu llinatge -si els reis el tinguessin com els comuns mortals- hauria estat de Barcelona, exactament igual que el seu rival, parent pròxim i cunyat, Pere el Cerimoniós.
Jaume III tampoc no era gairebé mai a Mallorca, preferia la part continental del breu regne privatiu -1276-1343-, la cort de Perpinyà. I la suposada independència s’havia perdut a partir del moment en què Jaume II acceptà prestar vassallatge al seu germà major, Pere el Gran, besavi de Pere el Cerimoniós. Amb la reintegració a la Corona d’Aragó, Mallorca continuà amb un rei absent -molt de tant en tant s’hi acostava- i mantingué el seu autogovern intacte, sense “cap canvi en les institucions administratives creades per la dinastia privativa”, dictamina el director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, Ricard Urgell. Això va canviar al segle XVIII, amb els decrets de Nova Planta, quan la monarquia borbònica sí que va liquidar la sobirania de l’illa.
És paradoxal que s’hagi transformat Jaume III en heroi emblemàtic dels mallorquins a posteriori, tenint en compte que quan va perdre i morí davant Pere d’Aragó l’actitud dels illencs fou, en general, d’indiferència, quan no d’antipatia, deixant-ne a banda un nucli reduït de fidels. Ferrando destaca “la inexpressiva calma que observa la població mallorquina” just abans de la batalla de Llucmajor. L’arxiver registra algun focus de resistència jaumista al Rosselló -on vivia el rei-, però no tant a Mallorca i pràcticament cap a Menorca ni a les Pitiüses. La majoria de la població no mogué ni un dit davant del que, presumiblement, contemplaven com una lluita pel poder entre dos membres de la mateixa dinastia. Tenien altres preocupacions: el 1348 havia esclatat la pesta negra, que s’enduria 15.000 vides, un de cada quatre habitants de l’illa.
Amb Jaume i Pere es revalidava la rivalitat entre els germans Jaume II i Pere el Gran. Aquest també havia volgut reintegrar Mallorca a la Corona d’Aragó i, de fet, arribà a conquerir les Illes, però el seu fill Jaume el Just les tornà al seu oncle. Pere el Cerimoniós va esgrimir acusacions de traïció, d’encunyament de moneda falsa i fins i tot d’intentar assassinar-lo per desposseir Jaume, la qual cosa havia aconseguit el 1343. Però s’ha de dir que el seu parent li ho havia posat fàcil, amb erràtiques i maldestres negociacions diplomàtiques amb anglesos i francesos. Jaume va vendre el darrer domini que li quedava, Montpeller -amb els seus habitants, és clar-, al rei de França per pagar una expedició amb la qual pretenia recuperar l’Arxipèlag.
La “covardia” dels mallorquins
Els cronistes illencs dels segles XVI i XVII, segons registra Gabriel Ensenyat, foren unànimes en retreure als nostres avantpassats que no s’haguessin deixat la pell al camp de batalla per donar suport a aquell rei que probablement no havien vist mai. “Mostraren bé aquell dia els mallorquins la gran covardia i vilesa que tenien”, acusa Joan Binimelis. “Pogué d’aquesta sort fer a altres covards en l’ocasió de les armes”, afegeixen Joan Dameto i Vicenç Mut. Però l’aragonès Gerónimo Zurita assegura que els illencs se sentien “agreujats” pel monarca, que els havia espremut “amb diverses imposicions i tributs”. Assegura que se sentien “maltractats i governats amb tirania” i per això no és estrany que tinguessin “desitjos de ser incorporats a la corona reial” d’Aragó.
De fet, segons l’historiador Pau Cateura, foren, sobretot, els interessos del “patriciat mercantil de Barcelona”, ansiós de refer el que ara diríem un mercat únic, els que impulsaren l’afany de la Corona aragonesa. I els illencs d’aleshores, principalment descendents de colons catalans, no se sentien gaire diferents dels continentals. No havia passat prou temps com perquè desenvolupassin una identitat pròpia, ni tampoc funcionaven així les coses a l’Edat Mitjana. De sobreviure a la pesta i a la fam ja n’hi havia prou. L’historiador militar Francisco Estabén determina “la inexistència d’un sentiment de nacionalitat i independència insular”, aleshores.
La tendència romàntica de treure la pols o fins i tot inventar episodis medievals per encunyar mites propis idealitzà Jaume III. Els erudits del XIX, diu Ensenyat, alimentaren aquesta manipulació. Joaquim Maria Bover titlla el Cerimoniós d’“ambiciós, usurpador i criminal”. Pau Piferrer s’extasia amb “l’abundància i el content” del període “del benèfic Jaume III”, mentre que “la dominació aragonesa vingué a pertorbar tan feliç estat (...) arruïnant la seva riquesa”. Segons Josep Maria Quadrado, amb la derrota “començà la decadència de Mallorca des de l’extinció dels seus reis propis”. I Pere d’Alcàntara Penya compara els reis mallorquins “virtuosos fills de la seva terra” amb “l’altiva corona d’un monarca estrany”. Els poetes Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Jeroni Rosselló, Bartomeu Ferrà, Gabriel Maura i Miquel Costa i Llobera insistiren en aquesta mateixa versió dels fets.
Un paper rellevant el va jugar l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve. No tan sols era estudiós del període medieval, sinó que va obrir a mitjan segle passat la nova avinguda de Palma dedicada a Jaume III, els carrers adjacents de la qual reberen el nom dels seus partidaris, com Berenguer de Tornamira, Bernat de Buadella, Jaume de Santacilia i Pere de Fraga, que havien estat executats com a represàlia. Alomar hi prengué partit nítidament per atacar “les odioses actituds de Pere el Cerimoniós (...) contra tota la nació balear i contra el seu poble, sobre els quals va fer caure, amb tot el seu pes, la llei de ferro dels vençuts”. Parafrasejant Talleyrand, considera que “l’annexió del Regne de Mallorca al d’Aragó fou més que un crim: un error”. La veritat, però, és que Mallorca tornava a la situació inicial: a ser un dels regnes de la Corona d’Aragó, amb el seu propi govern, com la resta.
EL 25 D’OCTUBRE, CELEBRAT DURANT EL FRANQUISME
Cap entitat pública va commemorar res el 25 d’octubre del 1999, en el 650è aniversari -xifra rodona- de la batalla de Llucmajor. Ni el Govern autonòmic, ni el Consell de Mallorca, ni els ajuntaments de Palma i Llucmajor, i això que aquests dos estaven governats pel Partit Popular. El 2019, per primera vegada, l’Ajuntament de Llucmajor, en mans dels populars, va fer seva l’organització de l’ofrena floral a Jaume III, en la data de la batalla. Fins llavors s’havia fet de manera particular i sense suport institucional.
Sí que s’havia commemorat el 25 d’octubre l’any 1977. Ho va fer el Consell General Interinsular preautonòmic, antecedent de l’actual Govern, aleshores presidit per Jeroni Albertí, d’Unió de Centre Democràtic. S’aprofità la data com a referència de la recuperació de l’autogovern. Però aquesta iniciativa no tingué continuïtat. Segons Gabriel Ensenyat, l’Ajuntament -encara franquista- de Palma havia acordat commemorar la batalla de Llucmajor el 1974, però aquesta pràctica s’abandonà tres anys més tard.
