Marta Marco: "Després de 'Merlí' no m’arribaven ofertes i pensava: què passa?"

BarcelonaEl Teatre Akadèmia inaugura la temporada amb una obra que, com si fos la sèrie Black mirror, planteja un dilema moral a partir d’una premissa impossible (o no tant): una nena de vuit anys s'ha posat pits de silicona. Marta Marco (Badalona, 1976) interpreta la psicòloga que atén la mare de la nena a Bèsties, un monòleg de Monica Dolan dirigit per Pau Roca (Sixto Paz) que es podrà veure fins al 8 d’octubre a Barcelona i després farà gira.

La primera pregunta que planteja l’obra és de qui és culpa i si els nens són sempre innocents. M’han vingut al cap les violacions grupals de menors.

— He entrat una mica en aquest món, i he buscat sobre els casos de nens assassins, i sí que tinc la sensació que sempre hi pesa el que ha viscut un nen a casa seva, l'educació, i el que ha patit, vist i consumit. Què veuen a la tele, a quins jocs juguen, és molt heavy. Per què es permet que hi hagi la pornografia que hi ha? Els nens imiten aquells comportaments i es pensen que està bé perquè surt en una merda de dispositiu que els donem, a més a més, en una edat en la qual no estan preparats per tenir el món a les seves mans. A mi això m'angoixa. El meu fill està a un any d'anar a l'institut i no ho veig. Com és que les escoles no els prohibeixen? Crec que hi ha una part de responsabilitat dels pares, però l'altra també de la societat.

Se sol culpar les mares.

— La de l'obra és una tia sola que segurament està superpreocupada pel físic, per la bellesa, les revistes... Però quanta gent no ho està, no? La terapeuta explica que la nena entra en una obsessió total, total, total, i la mare tampoc no és conscient de què suposarà allò. Molta gent em pregunta després de l'obra si està basada en un cas real. Però és que jo he vist nens tatuats amb 1 i 2 anys. I les festes de nenes amb massatges i maquillatge són una bogeria a Anglaterra. Però què estem fent?

La qüestió és on són els límits.

— Va ajudar-me parlar amb una terapeuta, l'Elisenda Pascual, que m'explicava que has d'educar la seva ludicitat. És a dir, si es maquilla una nena, quan surt a fora li has de fer treure aquella màscara i li has d'ensenyar que allò és un missatge i que no pot sortir donant aquests signes d’adultesa, perquè el món està ple de predadors. A mi em xoca molt, per exemple, que les adolescents siguin superfeministes però, en canvi, estiguin tot el dia cosificant-se a les xarxes. I em deia que han confós una mica la llibertat i el llibertinatge, perquè en el fons són esclaves d'elles mateixes. És difícil, això de ser pare, de vegades anem molt perduts i la caguem.

La pressió estètica a la qual fa referència a l'obra és una conversa de camerino entre actrius?

— Absolutament. És una conversa del dia a dia. I és una lluita. Jo he començat a fer ioga facial i penso: què m'està passant? Però jo no em tocaré mai res. La Segura, la Genebat i jo som la lliga anti, com la Kate Winslet i altres actrius: acceptem-nos, per favor, què passa? A mi m'agrada cuidar-me, però necessito pensar que les dones ens podem acceptar, si no és molt bèstia. A les actrius, aquí, de seguida que tens una edat et donen un personatge molt més gran de l'edat que tens. Les històries són de noies joves, totes molt guapes, totes perfectes... Però així no ajudem les noies que venen darrere, no?

T'hem vist molt al teatre [La trena va ser un èxit i torna al febrer al Teatre Goya], però també a la televisió has tingut papers que han tingut ressò...

— Sí, però fa molt de temps, eh, d'això. Venint de la primera temporada de Merlí, que va ser com un bombasso, dius, hòstia, ara es mouran moltes coses, no? Però no m'arribaven papers, no m'arribaven ofertes. I penses: què passa? Soc jo, que soc lletja? O no ho faig bé? Entres en aquests dubtes. Vaig canviar de representant, em vaig obrir més a Madrid, i estic contenta perquè han sortit algunes coses, però no tantes com tens l'expectativa que podria ser. També és veritat que parles amb gent de la meva generació i et diuen que no hi ha tants papers, perquè acabem fent de mare de, de dona de, i la teva història els importa una merda. I al final acabes agafant les teves col·legues i gent que t'estimes i dius: potser hem d'escriure alguna cosa nosaltres.

La teva generació ha arribat tard al boom de les plataformes?

— Depèn. Hi ha gent que no. La Nora [Navas], la Mònica [López], la Candela [Peña]... és veritat que han tingut més un peu en la imatge que en el teatre. Quan fas teatre no pots fer gairebé res més, perquè l’agenda és incompatible.

Ara que està de moda això dels nepobabies...

— Què és això?

Els fills dels famosos que triomfen en les mateixes carreres. Com vas viure el fet de ser actriu amb un pare famós?

— He de dir que, pel caràcter del meu pare, ha estat difícil compartir professió, perquè som molt diferents. Ha sigut meravellós en molts sentits, però hem xocat perquè teníem visions diferents. Al principi sí que em feia molta vergonya dir-ho, perquè no volia que pensessin que estava endollada. I a l’Institut del Teatre no deia el meu cognom. Ara fa anys que no, ara és molt xulo. És que ara ja fa 25 anys de tot...

Doncs ara que ets en la maduresa, què és per a tu el pitjor i el millor d'aquesta professió?

— Potser semblarà un tòpic, però per a mi el millor és que pots explicar moltes històries, pots passar per molts llocs. En el fons no deixa de ser un intent d'analitzar la ment i l'emocionalitat humana. No sé, neurològicament, com quedarem de tocats, tots plegats, els que fem aquesta feina. Perquè el teu cos sí que passa per aquestes emocions cada nit, i s’hi tira. Encara que sàpigues que estàs jugant, tu plores, crides, t'enfades. ¿Això ens donarà més vida o menys vida? Sempre ho penso. El pitjor és que és una professió en què mai passa res.

Què vols dir?

— Que sempre tens la mateixa inseguretat i inestabilitat. Tampoc és que jo m'hagi posat cap fita, però sí poder estar tranquil·la vivint d'això, no pensant que qualsevol dia potser em foten a la bassa i ja pensen que no els interesses. Has d'estar tocant molt de peus a terra. Sempre depens del judici de l'altre i que et truquin. Tot i que això ara em fa menys por perquè penso, com deia l'Ovidi, que si no et lloguen, et llogues. Ja m'inventaria alguna cosa.

I al teu fill li dones consells professionals?

— No li fa falta, perquè està totalment focalitzat en l'esport, no parlem de teatre. També deunidó amb la família, eh? D'una banda, els del circ: un avi és el Tortell Poltrona i el tiet és el Blai Mateu. I de l’altra: l’avi és el Lluís Marco i el tiet el Carles Marco [segon entrenador del Barça de bàsquet]. Vull dir que, pobre nano, que tiri cap a l’esport!