Déu no ha mort! (II)

La indústria cultural expandeix els valors i estils de vida capitalistes. Els espectadors reben a les llars una immensa oferta de productes culturals a través de les plataformes d’entreteniment. El ritme de producció de continguts és frenètic, perquè la demanda és compulsiva. Les plataformes competeixen per mantenir l’atenció i la fidelitat. En els altars domèstics, les llums dels monitors estan enceses tothora i els sons dels anuncis fan companyia i creen un ambient familiar. Els espectadors consumeixen sèries maratonianament i xous i concursos televisius d’irrealitat, que normalitzen la conspiració, l’assetjament, la traïció, i altres conductes immorals, però agradables i útils per fer oblidar les preocupacions, l’estrès laboral i l’angoixa existencial. Aquestes estones mortes són interrompudes per anar a la feina o de compres a les grans superfícies, els nous temples del consum, llocs d’atracció i pelegrinatge de milers d’addictes al crèdit, àvids de gastar els diners que no tenen, atrets per la lluminària i les promeses d’oci i diversió i les eficaces estratègies de màrqueting. La munió de fidels compradors celebren amb devoció la fusió de la seva identitat amb els productes adquirits, i de passada socialitzen una mica.

El capitalisme s’ha transvestit de postmodernitat, ha envaït el món de la vida i liquidat el pecat original de la intimitat i la privadesa. És inevitable escoltar les vergonyes i interioritats dels desconeguts amb els quals viatjam o ens creuam. No hi ha gens de pudor a l’hora de confessar els secrets més íntims en veu alta a través dels mòbils, onsevulla, donar-se a conèixer, assolir un minut de glòria i sentir-se escoltats. Ens hem acostumat a les xafarderies i carregar amb les culpes alienes amb resignació. Els perruquers i esteticistes de confiança han assumit el rol capellanesc de confessors i ofereixen als clients un servei gratuït d’escolta sense imposar cap penitència.

Benestar emocional

La salut emocional és una exigència social i empresarial vinculada a la productivitat. El mercat de les emocions cotitza a l’alça. El nombre de clients insatisfets amb les seves vides creix exponencialment. El capitalisme ha desenvolupat una poderosa indústria del benestar emocional sota la idea que la salut i la pau interior es poden comprar i gestionar empresarialment. S’ha creat un entramat econòmic liderat per gurús, coaches motivacionals, psiquiatres, i altres gestors de les emocions que comercialitza la felicitat a través de fàrmacs, llibres d’autoajuda, cursos de relaxació i autoestima, i retirs espirituals. Fins i tot els influencers s’han apuntat al negoci de les emocions, monitorant els moments privats d’amor, alegria i satisfacció. Entre tots han imposat un relat de positivitat carregat de toxicitat que perjudica en comptes de beneficiar, ja que obliga a estar sempre alegres i reprimir qualsevol emoció negativa.

Els adeptes a la matematització i la calculabilitat de la vida emocional i sensitiva han colonitzat les aules. L’educació obeeix les regles de l’economia, beneeix el rendiment immediat i estimula les ments calculadores, i està en mans dels bancs que cerquen rendibilitat a les seves inversions a través de la transferència del coneixement. L’educació està orientada a la inserció laboral, reprodueix les desigualtats socials, inculca els valors competencials, l’individualisme emprenedor i la meritocràcia, i mercantilitza el coneixement com a un bé de consum. S’ensenya a acceptar la desigualtat com el resultat de la manca d’esforç personal, en comptes de denunciar-ne l’origen estructural. Només té valor el que es pot mesurar i quantificar, dividir i multiplicar, replicar i reformular.

El desenvolupament digital és el motor de l’economia globalitzada. Assistim astorats a la màgia de la digitalització que desafia la materialitat física, i obri pas als miracles com la ubiqüitat i l’ambivalència d’existir a dos llocs alhora. Les tecnologies digitals han canviat la percepció de la realitat, permeten que les coses siguin i no siguin, ens atorguen el poder de fer-les aparèixer i desaparèixer de la nostra vista amb un clic, sota l’esperança que ben aviat adquiriran autonomia, santedat i vida pròpia. La convivència entre les coses i les no-coses s’ha naturalitzat. La digitalització posa en dubte la lògica de la proximitat i fa que puguem mantenir una relació a distància. La connectivitat curtcircuita les relacions cara a cara i promou una presència absent, deslligada de l’espai i les persones que tenim a la vora, desplaçant la presencialitat a un plànol secundari. Tanmateix, aquest desplaçament no es percep com a problema sinó com una oportunitat de mercat per fer negoci. El món sencer es digitalitza i es desmaterialitza, senzillament s’oculta a la mirada dins el núvol digital, descompost en imatges de si mateix. Però la desmaterialització és un frau perquè els objectes i les seves il·lusions necessiten matèria i energia per existir. La memòria viva ha deixat d’ocupar l’altar del coneixement i les ofrenes reverencials es redirigeixen a les memòries externes en agraïment per mantenir incorruptes els records i les vivències. La digitalització, a més, disloca, deslocalitza, trastoca, resignifica i magnifica els fets.

D’altra banda, el capitalisme digital explota el capital simbòlic de les celebritats, la fama i l’atractiu físic, com a mercaderia. Les celebritats són productes de bellesa i perfecció, marques vivents que venen la seva imatge i personalitat, a més d’un estil de vida luxós i despreocupat dels quefers quotidians. La seva funció és ser models de conducta consumista i aparadors comercials que fomenten el desig de viatges exòtics, experiències úniques i exclusives, cosmètics, roba... En definitiva, expertes en comercialitzar els desitjos. La seva contribució a desenvolupar l’economia de l’atenció és impagable, empeses per la necessitat de cridar permanentment l’atenció, mantenir la popularitat i monetitzar l’aprovació i la interacció amb els seus seguidors a través de patrocinis i contractes publicitaris que n’incrementen el valor de mercat. Sovint, han de sacrificar l’autenticitat i adoptar un perfil fals i superficial i estar disposades a despullar-se, perdre la intimitat, obrir-se en canal, simular amors i desamors, satisfer la morbositat, provocar i escandalitzar. Representen l’exemple del somni capitalista de fer creure que qualsevol pot assolir l’èxit. Però conviuen amb la por de decebre les expectatives del públic seguidor i l’amenaça d’insignificança i ser devorades per la fama, caure en la depressió i fins i tot perdre la salut mental. I tanmateix el seu destí és ser víctimes de la moda que han contribuït a generar, i acabar engolides per la dinàmica econòmica que les substitueix per altres figures mediàtiques més joves i belles, dins un cicle d’obsolescència de la fama sense aturall.

Cadena de substitució

Dins la foguera de les vanitats cremen les mercaderies per donar pas a nous desitjos i alimentar el foc que consumeix la felicitat i destrueix les coses velles per fabricar-ne de noves en un cicle viciós etern. En els marges del sistema, una minoria atea impugna el capitalisme i aspira a salvar les coses de la crema, per això les col·leccionen i s’esforcen a retornar-los el valor i l’autenticitat que una vegada tingueren. En la seva acció salvífica, disposen de la col·laboració d’una colla d’amants de la segona mà, conversos antiproductivistes que aposten per l’intercanvi i el retorn i la interrupció de la cadena de substitució.