Marc Seguí: “El dia que em vulgui vendre, ho faré; però de moment no ho tenc pensat”

PalmaCap rapat amb cors blaus tenyits, roba de colors i ungles pintades. Marc Seguí (Palma, 1998) entra pels ulls i encara més per les orelles. Concretament, per les de gairebé tres milions de persones cada mes que l’escolten a través de Spotify. Fa només dos anys que es va iniciar en la música perquè no tenia “on caure mort”, però la quarantena va ser la clau del seu enlairament. El març del 2021 va publicar el seu primer EP, Thermomix; i ara el remix del porto-riqueny Rauw Alejandro d’un dels temes inclosos en aquest treball, Tiroteo, ha aconseguit més de 21 milions de reproduccions. Però Seguí no pensa deixar de produir: acaba d’estrenar el senzill Malas Hierbas amb Don Patricio i ja té a la recambra el seu primer disc, que enguany veurà la llum.

D'on surt Marc Seguí?

— Sóc un xaval de 23 anys de Mallorca. He viscut a Palma i a Llucmajor. Fa dos anys que em vaig posar a fer música perquè no tenia on caure mort. No hi havia res que volgués estudiar i la música sempre ha estat una cosa que m’ha agradat molt, però em semblava impossible viure d’això.

I qui és ara?

— Jo vivia a Mallorca i m’encantaria quedar-hi a viure sempre. Però quan arribes a cert nivell en la música has d’anar a Madrid, perquè tota la indústria és allà, així que hi visc des de l’octubre. La veritat és que not molt el boom de conèixer gent i tancar-me amb productors diferents.

En cançons com 'Verdadero' parlau de com heu canviat. La música us ha fet madurar?

— La música va ser la meva primera responsabilitat. Em vaig dir “has de fer les coses bé” i em va fer madurar com a persona. És cert que la música et dona el poder de ser un personatge públic i tens moltes coses per replantejar-te: què fer i què no, perquè al final ets un exemple per a molta gent.

Creis que el remix de 'Tiroteo', de Rauw Alejandro, ha estat la clau per donar-vos a conèixer?

— Les coses ja m’anaven bé abans, però òbviament fer una col·laboració amb Rauw Alejandro suposa obrir-te a tot el món. Molts artistes importants s’han fixat en mi i m’estan dient de col·laborar amb ells, m’ha obert molts camins. Però no diré que tota la meva feina ha explotat ara per aquesta cançó. Ha estat la cirereta del pastís.

El fet de col·laborar amb un cantant de reggaeton ha fet aflorar prejudicis?

— El que més m’agrada de la col·laboració amb Rauw és que ell fa una cosa diferent del que solia fer. Sé que hi ha gent que em diu “et vendràs”. Jo el dia que em vulgui vendre, ho faré. M’és igual el que em digui la gent, però de moment no tenc pensat fer reggaeton ni res. Tiroteo és meu i del meu estil, i continuaré per aquesta línia, sigui amb gent més gran o més petita.

En quin gènere us sentiu còmode?

— Jo diria que indie pop o nou pop. És com un pop no tan cursi, sinó amb trets urbans i altres tipus de música.

Creis que aquest gènere és un nou nínxol que ocupa l’espai que deixa el trap?

— Un nou nínxol sí que ho és. Però igual que ara se n’ha anat el trap i està apareixent el drill, potser d’aquí a un any el nou pop ha rebentat i no existeix ni el trap ni el drill o al revés. Al final la música evoluciona i una setmana un artista fa una cançó del que sigui i tothom escolta aquest gènere. La indústria va rodant i no saps per on tirarà.

Això genera una certa por?

— Por, no. Al final un bon artista ha de saber evolucionar. Crec que hi ha d’haver algú que faci bé trap, pop o una balada. Ha d’haver-hi una persona per a tot. Jo ara apost pel que faig, però algun dia Marc Seguí farà un altre gènere. No perquè la indústria canviï, sinó perquè el cos m’ho demanarà.

Les vostres lletres xerren d’amor, vacances, joventut... què us inspira?

— Les meves lletres són com contradiccions. Depèn del dia. Potser em ve de gust una guitarra trista o un piano content. Intent escriure sobre les meves vivències i del que tenc al voltant. Un dia puc estar alegre, però un amic meu m’explica que ha tallat amb la parella, em transmet aquesta pena i ho plasm a l’estudi.

Com neix la idea del vostre estilisme?

Va sorgir perquè en el meu primer vídeo, a Si nos vamos, quan em posava davant d’una càmera el que feia era rapejar i jo no en sé, no som raper. No m’agradava com quedava a les imatges, estava lleig. Aleshores vaig seure amb Óscar Ramírez, de Phoskifilms, que em fa els vídeos, i em va demanar quina personalitat tenia. Jo som com un nin petit, m’encanten els colors, ser un boig i superalegre. Aleshores vàrem decidir treure’m l’estètica de nin petit. Vaig començar a cercar coses de colors i ara tot això és a la meva vida. És un estil d’estar inexpressiu, però expressant coses. Després, durant la quarantena, em vaig posar a fer-me coses als cabells, em varen encantar i vaig dir “per què no fer-ho sempre?”.

Com vàreu viure la quarantena?

— Em sap greu, però crec que va ser increïble per a mi musicalment. Tenia molta música preparada i a partir de la segona setmana vaig començar a amollar-la. Tothom estava tancat i m’ho agraïen; tant, que fins ara estic arrossegant molta d’aquella gent. Ara és un fàstic, el tema dels concerts, però ja arrenquen. Ara tenc un públic que ha vingut a veure’m a mi. El primer concert que vaig fer tot sol va ser a l’Atlàntida l’any passat, quan només tenia deu cançons.

Per a quan un nou concert a Mallorca?

— Estic com un boig insistint al meu mànager per fer un concert a Mallorca, però de moment no ha sortit res. Aquí als teatres és més complicat. En una sala com Es Gremi, per exemple, potser hi caben 200 persones assegudes.

Ja teniu un disc al cap?

— Sí, trauré un disc enguany. Encara no en sé la data, però ja està fet. Només estic pendent d’alguns artistes amb els quals he fet col·laboracions.