Diana Krall, quan els matisos són la diferència

BarcelonaLes grades de l'Auditori de Fòrum es van vestir de gala –i alguns perfums intensos– per rebre una de les grans dames de jazz en la inauguració de la 49a edició del Festival de Jazz de Barcelona. Diana Krall, a qui el festival va fer entrega també de la medalla d'or, tancava a Barcelona una intensa gira de sis setmanes en la qual presentava el disc 'Turn up the quiet' (2017). Com és habitual, la novetat discogràfica no va aportar canvis significatius en el repertori –de nou, revisió del 'songbook' clàssic i contemporani americà–, però sí alguns matisos que afortunadament, en directe, van marcar la diferència en un concert generós i orgànic.

El trio habitual de Krall (piano i veu), amb Karriem Riggins (bateria) i Robert Hurst (contrabaix) s'ampliava aquesta vegada a quintet amb els explosius Anthony Wilson, a les guitarres i Stuart Duncan, al violí. Mantenint el swing clàssic i el toc romàntic com a pal de paller, la presència de les cordes va dotar de molta flexibilitat a la música, l'esperit del qual connectava per moments al del 'ragtime' desenfadat de la gira del disc 'Glad rag doll' (2012).

Tot i el guió previst d'estàndards, la banda va aportar canvis de dinàmiques interessants i alguns arranjaments engrescadors, com el final, gairebé de 'tumbao', de 'Night and day', de Cole Porter, les aclucades d'ullet a Thelonius Monk a 'Blues skies', d'Irvine Berlin, on la canadenca, a més, es va marcar un enèrgic solo de piano, o el toc jazz 'manouche' en el clàssic de Broadway 'On the sunny side of the street'.

Després d'una primera hora cent per cent jazzística, la il·luminació va canviar. Enmig d'una ambientació de llum vermella i en penombra, el quintet es va capbussar de ple dins de 'Temptation', de Tom Waits, en una versió farcida de girs melòdics, dinàmiques i alguns dels millors solos de la nit. En una línia més intimista i introspectiva van sonar 'Take it with me', també de Waits, i 'Simple twist of fate', de Bob Dylan, altres convidats habituals en el seu cançoner personal. I és precisament quan s'acosta al pop i al folk quan Krall sembla mostrar-se com una cantat més completa i expressiva i com una pianista més exploradora. Després d'això, balades jazz com 'Moonglow' i 'Sway' van saber a poc en un final de concert ensucrat i melangiós.