El dibuxant que mira a França des de Maó

MaóDe petit dedicava bona part de les vacances a replicar els personatges que apareixien en els còmics que son pare tenia per casa, entre els quals sobresortien els de les històries que l’autor francès Jean Giraud, àlies Moebius, publicava a Cimoc o els de la línia més underground que compilava la revista El Víbora. Aquelles ficcions, que formaren part del boom del còmic adult dels primers vuitanta, li obriren les portes a un món inabastable on anys després, durant l’adolescència, regnarien els superherois americans i, sobretot, l’èpica de Conan.

Totes aquestes influències animarien Sam García (Gavà, 1978) a entrar en el món de les historietes, encara que, com ell mateix reconeix, “una mica tard”. “Jo volia fer Belles Arts, però els meus pares volien que estudiàs alguna cosa més pràctica, alguna cosa que em procuràs una sortida professional més clara”, explica. Així és com va acabar a l’Escola d’Arts Gràfiques dels Salesians de Sarrià, a Barcelona. I no se’n penedeix.

La lògica causal el dugué a treballar com a dissenyador gràfic a Norma Editorial, on es feia càrrec de la revista ¡Dibus! Un dia, se li va presentar l’oportunitat que havia estat esperant: dibuixar la tira de còmic de l’editorial. La conseqüència quasi natural d’aquell encàrrec fou la creació del tebeo seriat Opikú i Jill, amb guió de David Ramírez. Després vingueren més feines per a Planeta DeAgostini, fins que un dia veié la llum. El responsable fou Chester Brown i el seu còmic autobiogràfic I never liked you. “Quan el vaig tenir a les mans, em vaig dir: ‘Jo vull fer això”, recorda. Així va ser com l’any 2008 Dibbuks publicava Bonjour, Paris, la seva opera prima, en la qual és perceptible l’intimisme de Brown i també l’expressivitat d’Sfar, de qui diu que “estava obsessionat”.

Indústria feble

La resposta comercial va ser tímida, fet que no va sorprendre Sam. “Aquí hi ha una pila de talent, però molts il·lustradors es veuen abocats a fer porno perquè és quasi l’única via per guanyar-se la vida”, comenta. És el símptoma més clar del que denuncien des de fa anys els autors autòctons: a Espanya la indústria del còmic és molt feble. Tot això, malgrat que en els darrers temps s’ha registrat un canvi de tendència, amb un interès creixent del públic adult per les novel·les gràfiques.

Diferent és la realitat a França, on la bande déssinée és tinguda com a cultura amb majúscules i on no hi ha dubte de la seva consideració com a disciplina artística, el novè art. Recentment ho confirmava Max, exponent de l’underground barceloní, en el magazín cultural Jot Down : “França és el paradís”, deia. I allà és on el dibuixant de Gavà, resident des de fa un any a Maó, ha aconseguit publicar dues obres com a il·lustrador: la primera, Lunes birmanes (2012), amb textos de la periodista Sophie Ansel, i la segona, Notre histoire (2014), de la icona del futbol francès, Lilian Thuram. Totes dues han estat editades per Delcourt, una de les editorials més potents del mercat gal.

Les vendes no han acompanyat Lunes birmanes, tot i la bona crítica que ha rebut aquesta dura història construïda a partir de testimonis de refugiats birmans a Malàisia. Una resposta ben diferent s’espera per a Notre histoire, publicada el mes de març passat. El nom de qui fou defensa del Barça entre les temporades 2006 i el 2008 fa presagiar l’èxit de l’adaptació en còmic de Mes étoiles noires, el llibre a través del qual Thuram ret homenatge a aquells que l’han marcat i l’han guiat en la seva lluita contra el racisme. La primera estrella, la seva mare, és la protagonista d’aquest primer volum.

Menorca, escenari privilegiat

Sam García sap que és complicat despuntar en el món del còmic, més si vius a Espanya. Aquí l’estructura editorial és molt minsa i bona part de les oportunitats passen per fer-se un lloc, encara que sigui petit, a França. “Viure del còmic, ara mateix, és molt difícil”, explica. Fart del ritme de la ciutat, fa un any va decidir canviar Barcelona per Menorca i n’està més que content. “És un lloc privilegiat, com a escenari de còmic em sembla fantàstic”, assegura de l’illa que l’ha adoptat. Amb ell varen venir la seva dona, Raquel, i el seu fill, Joel, i aquí va néixer Otto. Actualment, treballa en el segon volum de Notre histoire, de Lilian Thuram.