Rafel Swing: "Jo dic que faig rap rural perquè ni visc a Nova York ni vaig amb metro cada dia"

PalmaRafel Sastre Mas Swing va començar a fer rap quan era un al·lot que anava a l’institut. Aleshores pensava que just se’n podia fer en anglès, però ara ja fa estona que rapeja en català. Mostra de fer rap a joves de centres escolars, d’associacions juvenils, de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor i també als alumnes de l’Escolania de Lluc, d’on ell mateix va ser blauet.

Quan us vàreu témer que podíeu fer rap en català?

Jo vaig començar a rapejar quan tenia 14 o 15 anys i llavors els referents eren en anglès. Al cap d’un temps, el rap fet a la Península va començar a agafar força i n’hi va haver que en començaren a fer en castellà. Jo també vaig començar a rapejar en aquesta llengua, fins que vaig decidir que havia de començar a fer-ho en català, perquè és la meva llengua. Aquella música que jo feia la vaig anomenar rap rural, no perquè estigués vinculada a foravila, sinó perquè jo no vaig amb metro cada dia ni visc a Nova York. Era una manera de dir que jo feia rap des de Mallorca. I ‘Rap Rural’ va ser el títol d’una cançó del disc que vaig fer amb Valtònyc. Tot i que jo som anys més vell que ell, ens coneguérem a l’institut de Sineu. Hi coincidírem perquè ell hi estudiava ESO i jo FP. Ara Rap Rural és el nom del meu grup i faig cançons que volen transmetre missatges positius, que no amollen bilis, perquè si els missatges tenen molta de negativitat la gent et fuig, se’n va. Vull combatre la mala imatge que algunes persones tenen dels rapers. No som persones que anam amb una pistola pel món, ni tampoc venem droga. En el meu, jo som una persona que vull fer del món un lloc millor.

I dona resultat això de voler fer un món millor amb els al·lots que van a l’institut?

Jo pens que sí i pas molt de gust de fer feina amb els adolescents. Ara ja fa anys que ho faig, intent mostrar-me molt proper i que la feina es faci en equip. Si són tallers de llarga durada, s’estableixen relacions molt guapes amb els al·lots, i si és un taller curt, de just un dia, has de tenir pipella per saber qui és empegueïdor i qui no té vergonya per sortir a rapejar davant el grup. Quan han sortit els primers, la cosa llavors ja va fluïda, hi ha flow. El rap no només és cantar, també és escriure. De cantar, n’hi ha molts que n’estan empegueïts, però d’escriure no hi estan. Els dic que han d’escriure pensaments, llavors em passeig enmig dels passadissos de la classe i els faig comentaris sobre el que han escrit. Record un pic que una al·lota transsexual havia escrit sobre la seva identitat i sobre com se sentia observada i jutjada. La vaig encoratjar a sortir a cantar aquelles lletres, ho va fer i tot el grup va esclafir amb mamballetes. En un altre taller, ara no record si era una entitat de Llucmajor o de Calvià que me l’havia encarregat com a activitat d’estiu, hi havia un jove que havia patit un càncer a la gargamella. Aquell al·lot xerrava amb unes determinades dificultats, aquell al·lot l’enteníem bé. Es coneix que havia patit bullying, que li ho havien fet passar malament. Havia escrit una cosa així com que “dels cops amb què feren les paraules, no en surten cap blau, però fan molt de mal”. La vaig dir que això ho havia de dir en veu alta, perquè era poesia, vaig veure com la seva cara s’il·luminava. Vaig dir que tothom fes mamballetes i ja va estar dret, cantant. Em va commoure, a mi, aquella situació.

Vós en viviu, dels tallers de rap?

És un complement, i de poc ençà em surten bastants de tallers. D’aquí a un parell de dies, penjarem el darrer vídeo de la iniciativa de les “paraules en desús” de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor. La meva feina habitual, però, ara és una altra. Tot i que jo som tècnic informàtic, ara fa un parell d’anys que faig feina a l’Escolania del Santuari de Lluc. Jo vaig ser blauet i ara en som educador, que no és el mateix que ser mestre. Em cuid de tasques com tenir cura del menjador, del temps del pati, de l’estudi acadèmic i musical. I dos dies a la setmana també hi qued a jeure. És part de la meva feina.

Els n’heu fet, de tallers de rap als blauets?

Sí, i en varen quedar molt contents. De tot d’una va costar, però aviat varen veure de quin peu coixeig i que allò que ja faig és una feina didàctica. Varen quedar tan satsifets que penjaren el vídeo al seu perfil d’Instagram. Vàrem fer una composició de rap des de zero, amb els instruments. Va quedar molt bé.

Teniu contacte amb Valtònyc darrerament?

No és que ens hàgim distanciat, però fa un parell de mesos que no hi he xerrat per WhatsApp. Abans de la pandèmia volia anar a Bèlgica a veure’l, però no ho vaig arribar a fer. De tot d’una degué ser molt difícil per a ell, ara crec que està més bé. En Valtònyc i jo ens coneguérem fa molts d’anys. Jo era amic d’un cosí seu, que em va demanar una mostra de la meva música. La hi vaig deixar amb la condició que no la mostràs a ningú i la va mostrar a en Valtònyc, que aleshores tenia les curolles del hip-hop i del trap. Un dia jo era a l’institit de Sineu; parlant clar, pixava al bany. I ell va venir i em va dir: “Ei, que no ets en Swing, tu? He escoltat la teva música i m’ha encantat”. I de llavors ençà vàrem ser amics, tot i la diferència d’anys.