Dido, Eneas i companyia

PalmaCan Vivot.- És la tercera versió que Studium Aureum fa de Dido i Eneas, de Henry Purcell. Diuen que és la primera òpera anglesa, però no tan sols per això és una de les més famoses. No sense entrebancs i molts de moments d’injust oblit, ha subsistit per les seves qualitats. Segurament les que tenen encisat Carles Ponseti i per això cada poc temps hi torna amb una nova lectura. Per a l’ocasió, per esbrinar dins la contemporaneïtat de la narració, la de la història d’amor impossible i, és clar, etern. El lloc per a la representació, d’allò més adient: Can Vivot, tant com ho va ser el Solleric quan muntaren Monteverdi-Venècia, d’una sonoritat exquisida i naturalment un marc incomparable per a una tragèdia règia. El pati de la casa senyorial, perfectament il·luminat per Miquel Fuster, tot just davant la imponent escala, servia amb absoluta senzillesa i major eficàcia per ubicar tots tres actes, per obra i gràcia de les habilitats de Rafel Lladó, també responsable de la direcció d’actors. Molt encertada i basada en l’austeritat de moviments, jugant tan sols amb la mirada per poder explicar tot el dolor que porten dintre seu ambdós protagonistes principals, Dido i Eneas, com també la maldat i les habilitats de la “mercuriana” Fetillera o la bondat infinita de Belinda, interpretats respectivament per Adriana Mayer, Bartomeu Bibiloni, Antonio Aragón i Raquel Ribas. Impecables tots ells, tant vocalment com dramàticament. Mesurats, intensos i delicats. En tot moment. Tot compensat i de segur que algun va haver de fer un petit esforç per abaixar una mica el seu registre per així poder obtenir la imprescindible homogeneïtat. Si els quatre actors principals ho varen brodar, el cor tampoc no va quedar enrere, sobretot dins un context que no és el seu habitual. Podria i m’agradaria citar, per importants en la valoració, tots els músics, des de Ramon Andreu fins a Marta Ambrós al clavicèmbal; amb els Aguiló, valor segur, al violoncel i al contrabaix -amb feina de valent-, com, també, per descomptat, Guillermo Femenias que té un solo sobre l’escenari amb la guitarra, a més de les seves intervencions amb l’arxillaüt; o Joan Rodríguez a l’oboè, molt responsable del salt musical en el temps. I per acabar, Kepa Arteche i María José Gómez de la Vega. Una delícia sota la batuta de l’artífex de tot plegat. Un vespre rodó que obre la porta a noves aventures operístiques de petit format? Qui ho sap?

PS.- Vaig quedar amb les ganes d’aplaudir més d’un cop durant la representació, que no és pecat. Per exemple, entre molts d’altres, quan Femenías acabà la seva intervenció com a solista.

Bellver.- Ja com una tradició, els Estius Simfònics acullen aquests grups de futurs grans cantants que ofereixen un ramell de les seves habilitats, que no són poques, i una col·lecció d’àries d’òperes famoses, tot i que, amb bon criteri, no les més conegudes. Per a l’ocasió han estat els Cantants de l’Acadèmia del Maggio Musicale Fiorentino els encarregats de posar veu dins un altre marc incomparable, acompanyats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Rosario Cid, soprano, Polixeni Tziouvaras, mezzosoprano, Joseph Dadah, tenor, i Davide Piva, baix-baríton, varen ser els grans protagonistes de la vetllada. Com a novetat, cal dir que no hi va haver cap peça en la qual no intervenien els cantants, quan l’habitual era adornar aquests tipus de concerts amb algunes obertures amb les quals dinamitzar una mica més el repertori. Una altra novetat d’aquest estiu en el format és la supressió dels intermedis i, per tant, minva la durada del concert. Poc més d’una hora de música.

L’encarregat d’obrir el programa va ser Rosalia Cid, amb Ach ich fühl’s, es ist veschwunden!, de La Flauta Màgica, amb la qual Rosalía Cid va mostrar la seva versatilitat i possibilitats de la seva tessitura, que fa difícil una qualificació molt ajustada del seu escalafó, segurament “lírica”, sobretot si després interpretà Regnava nel silenzio –Pamina i Lucia, respectivament–. La va seguir Davide Piva, interpretant un Dulcamara com ha de ser, divertit, poderós i polivalent, a l’ària Udite, udite o rustici. Sens dubte, qui més dramatúrgia hi va posar, incrementada al duet de Don Pasquale, Signorina, in tanta fretta, juntament amb la soprano. Ho varen fer baix de l’entarimat, i potser per això, o per alguna altra circumstància, l’orquestra va tapar els cantants. De timbre obscur i molta agilitat, Polixeni Tziouvaras va començar la seva intervenció amb Una voce poco fa, d’El barber de Sevilla, amb tot un seguit d’aconseguides floritures per part d’aquesta contralt de coloratura, que va repetir quan encarà Près des remparts de Sèville. L’encarregat de tancar el variat recital va ser el tenor Joseph Dahdah, amb la mítica E lucevan le stelle. Estrany, però no hi va haver bis. Un vespre agradable, entretingut…

PS.- Veig una foto de la visita de les autoritats a les obres de la Caixa de Música, perquè després diguin que no van als concerts. Crec que varen poder escoltar la peça anònima Ciment i formigó, en la menor.