A més d’ Els dies que vindran i Love me not, l’altra gran estrena del cinema català a Rotterdam és el videoassaig d’Andrés Duque Carelia: Internacional con monumento. Al film, Duque viatja a Carèlia, regió fronterera entre Rússia i Finlàndia que ha estat ocupada per quatre països al llarg dels últims segles, escenari de guerres, purgues i matances que han arrasat un folklore màgic que es resisteix a desaparèixer. Duque va a la recerca dels mites i llegendes d’aquesta terra, però també de les empremtes de l’horror. El llegat de la Carèlia mítica el troba en una família cristiana ortodoxa que viu en una casa al bosc i manté una relació amb la naturalesa plena de màgia i espiritualitat. En paral·lel, el director descobreix el monument funerari de Sandarmoh, un bosc amb tot de fotografies enganxades als troncs dels arbres: són les víctimes d’una fossa comuna de la Gran Purga de Stalin. Un recordatori de l’horror que incomoda les autoritats russes, que han detingut el descobridor de la fossa, l’historiador rus Iuri Dmitriev.
‘Els dies que vindran’, el cant a la vida de Carlos Marqués-Marcet
El director construeix una ficció a partir de l’embaràs real de Maria Rodríguez i David Verdaguer
BarcelonaVa passar poc abans de rodar Terra ferma, l’anterior pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet. Mentre feien els assajos a Londres, David Verdaguer va saber que seria pare en un conversa per Skype amb la seva companya, la també actriu Maria Rodríguez. A Marqués-Marcet se li va encendre la bombeta. “Els vaig proposar fer una pel·lícula sobre el procés de ser pares -recorda-. No tenia guió ni res, només un esbós dels personatges i la voluntat d’anar desenvolupant la història, improvisant sobre la marxa”. Verdaguer i Rodríguez s’hi van sumar i poc després d’acabar Terra ferma va començar el rodatge d’Els dies que vindran, que acompanya els protagonistes en el viatge apassionant d’engendrar una criatura, amb totes les llums i ombres que comporta. Un treball d’amor que l’equip parirà la setmana que ve al Festival de Cinema de Rotterdam, on participa en la competició oficial.
Els dies que vindran, cal dir-ho, no és un documental sobre l’embaràs de Rodríguez i Verdaguer, sinó una ficció sobre una parella amb una relació molt diferent de la que tenen els intèrprets. “El meu personatge és advocat i el de la Maria és periodista -explica Verdaguer-. Fa un any que estan junts i es troben embarassats per accident. Això fa que en realitat es coneguin durant l’embaràs i s’adonin que potser no s’estimen tant”. La part més documental té més a veure amb el cos de Rodríguez i els canvis que s’hi van produint, que es despleguen davant la càmera amb naturalitat i fins i tot sensualitat. “Sempre es diu que les pel·lícules de ficció són, en el fons, documentals sobre els cossos dels actors, però en aquest cas encara més”, diu el director. L’únic límit que es van marcar en aquest sentit va ser el de no rodar el part real de Rodríguez. Però tret d’això, no hi ha gat amagat.
La pel·lícula no s’alimenta de la realitat dels actors, però sí del seu coneixement de les emocions: de l’eufòria de saber-te pare, del vertigen d’una vida que canvia i, sobretot, de la manera com la relació de la parella es ressitua, adaptant-se al protagonisme que pren la dona. “La pel·lícula en realitat va d’ella -diu Verdaguer-. Durant l’embaràs, els pares som secundaris amb frase. Un cop t’has corregut tens poca cosa a fer, només ajudar la mare i fer producció”. Les friccions són inevitables; també els dubtes i les inseguretats. El conflicte de fons és el mateix que en tot el cinema de Marqués-Marcet: la dificultat d’entendre l’altre. “Tot i viure tant a prop l’un de l’altre, es difícil posar-se en el lloc de l’altre i comprendre la seva experiència, tant per a l’home com per a la dona”, diu el director.
Imatges del passat
Al film apareixen imatges d’un vídeo domèstic del naixement de Rodríguez que van fer els pares de l’actriu. La descoberta de la gravació va tenir un gran impacte en el procés creatiu, ja que va introduir la idea del llegat dels nostres pares. “Jo no sabia que existia el vídeo -explica Marqués-Marcet-. Quan la Maria ho va comentar el vam mirar a casa amb el David i vam plorar molt. I vam decidir que, a més del vídeo, els pares de la Maria també serien a la pel·lícula”. La seqüència en què Rodríguez observa les imatges en VHS del seu part és un dels moments més emocionants del film; el cicle de la vida i el pas del temps resumit en un senzill pla i contraplà.
Tot i que el títol surt d’un vers de la cançó de Toti Soler Em dius que el nostre amor, la música amb més protagonisme a la pel·lícula és la de Maria Arnal i Marcel Bagés. La seva versió d’A la vida il·lumina l’experiència de la maternitat i, a més, reforça la idea de continuïtat amb el passat jugant amb l’original d’Ovidi Montllor. “Va ser una casualitat -diu Marqués-Marcet-. Al principi la vam posar perquè la Maria és amiga nostra i pensàvem: «Segur que ens en deixa els drets». Però ens vam adonar que funcionava molt bé i despertava moltes emocions”.
Com diu Verdaguer, Els dies que vindran acaba sent una mena de “Boyhood de nou mesos”, una immersió en la intimitat d’una parella i la vida que a poc a poc va prenent forma, capturant la transformació d’un cos i els sentiments que mobilitza. Un exercici de cinema verité que, d’alguna manera, tanca una trilogia que arrencava amb 10.000 km i la dificultat d’estimar, seguia amb els nous models de família de Terra ferma i té el desenllaç més lògic a Els dies que vindran amb el naixement de la Zoe, el fruit perfecte d’un amor imperfecte i real.