L’autèntica lletjor es troba a l’interior

En llegir la sinopsi d'A different man –un home amb una severa deformitat facial se sotmet a un tractament experimental per canviar el seu rostre– el més probable és que pensem que ens trobem davant d’un film en l’estela de Cronenberg (pare o fill). I, efectivament, una part del metratge respon a aquesta expectativa amb imatges d’horror físic en les quals el protagonista s’arrenca literalment la pell. Però l’autèntica estratègia de la pel·lícula d’Aaron Schimberg és emular la metamorfosi que experimenta el personatge central, encarnat per Sebastian Stan: un cop comença a passejar-se amb unes faccions noves, el to es modula per acostar-se progressivament al d’una comèdia urbana (novaiorquesa, per ser més precisos) i neuròtica, centrada en la relació amb la dramaturga que interpreta Renate Reinsve, que vampiritza sense saber-ho l’experiència del seu amant, que es col·loca una màscara i recrea la seva antiga existència en una mena de maniobra disfuncional de seducció.

En el moment en què fa la seva entrada el carismàtic Adam Pearson (actor amb el rostre cobert de tumors a qui vam descobrir a Under the skin), les granuloses imatges en 16 mm ja no poden dissimular que, en realitat, l’horitzó cap al qual es dirigeix la mirada de Schimberg és el de Woody Allen. Al cap i a la fi, ens trobem davant d'un procés de fer entrar en crisi una masculinitat ridícula i insegura que emprèn una fugida cap al no res per abismar el protagonista i la pel·lícula sobre si mateixos, fins a l’inevitable col·lapse. Un procés recargolat que amenaça amb enfonsar el film sota el seu propi pes, però que Schimberg narra amb gràcia càustica, com una faula que amarga la més clàssica de les moralines dels contes per dir-nos que a l’interior –al nostre i al dels altres– no hi ha bellesa, només diferents formes de lletjor i vilesa.