Perrault i Molière van a l’òpera

PalmaTeatro Real.- El Real va inaugurar la nova temporada amb La Cenerentola, de Gioachino Rossini, amb el teatre ple i amb dedicatòria a Teresa Berganza. Molt originals no foren el llibretista Jacopo Ferreti i el compositor de Pesaro a l’hora de triar l’argument, però potser pensaren, amb bon criteri, que les òperes que havien sorgit de la història de La Ventafocs no els feien el pes i calia fer-ne una de bona. Tot i això, varen bresquejar una mica dins Le Cendrillon, de Nicolas Isouard, i un també dins Agatina, o la virtud premiada, de Stefano Pavesi, per poder concloure la seva darrera òpera bufa. La història és la que és, amb més de tres-centes versions, i haver substituït la famosa sabateta de cristall per un braçalet no té gaire importància. Diuen que va ser per no haver de mostrar les cames de les protagonistes a l’hora de provar el calçat. Ves a saber si és veritat o no. Tampoc no hi apareix la carabassa màgica que es converteix en carrossa, ni la fada padrina, ni l’arbre meravellós, però val a dir que el carro de neteja que maneja la protagonista mentre frega l’escenari del Real és un bon estri per al desplaçament. Una troballa ocurrent i divertida de Stefan Herheim, però no tant com el sensacional cop d’efecte amb el qual acaba la funció i que és millor no desvelar. Amb aquesta resolució dona la volta al conte i fa que oblidem la gran quantitat d’ingredients innecessaris que van fent acte de presència al llarg de la funció. Des de l’excés de moviments coreogràfics que no figuren entre les qualitats del repartiment fins a les reiteracions a l’hora de fer-nos saber que està llegint un conte. De la mateixa manera, cal dir que n’hi ha altres tants amb molta gràcia, com l’arribada del príncep a la recerca de la seva princesa; l’omnipresència de Rossini, escrivint o dirigint...

 No és menys cert que pel que fa a la part musical no hi ha cap motiu per no fruir de valent de l’espectacle de cap a peus. Com a molt el cor, que entre les mascaretes i massa anar endavant i enrere, vestits de ‘rossinis’, potser podríem dir que no va ser una de les seves millors actuacions i no per culpa seva. Per una altra banda, l’orquestra dirigida per Riccardo Frizza va fregar l’excel·lència. Una conducció matisada, al servei dels cantants, però sense perdre força, gràcia ni personalitat. El bel canto, ja en els seus darrers sospirs, tampoc no va perdre ni color ni frescor, gràcies a les cucaveles vocals que exigeix la composició. Karine Deshayes, protagonista compartida, va anar de menys a més, com tot plegat, amb una afinació primmirada i elegant, sense fer més acrobàcies de les necessàries i tan sols alguna petita dificultat a la part baixa del seu registre. El mateix es pot dir del tenor, Dmitriy Korchak, millor cantant que actor, mesurat en general, acurat i precís al llarg de la representació i excel·lent en els sobreaguts. Entre els secundaris, cal destacar tant la feina multidisciplinària de Roberto Tagliavini com la divertida presència de Florian Sempey en el paper de criat i fingit príncep. Renato Girolami, millor actor que cantant, està divertit, que no és poc, com a Don Magnifico o com a Rossini. Les germanes de la protagonista, interpretades per Carol García i Rocío Pérez, mesurades dins un rol en el qual seria fàcil caure dins l’histrionisme barat, que en alguns moments treu el nas.

Liceu.- Cent setanta-cinc anys també són mereixedors d’una gran celebració. Els que compleix el Liceu i enceta l’emblemàtica temporada amb Ariadne auf Naxos, de Richard Strauss, un compositor de contrastos. Hans con Bülowl’anomenava Ricard III i ens hem quedat sense saber qui era el segon. El primer, Wagner, va tenir no poques influències amb l’Strauss que no tenia res a veure amb la famosa nissaga. Desempallagar-se d’aquesta autoritat va ser un dels pocs cims que segurament no va aconseguir amb la rotunditat que li hauria agradat, com prova la presència de les tres nimfes d’Ariadne auf Naxos, directeshereves del Rin. El seu tarannà omnitonal va ser sempre el seu estendard. No volia renunciar a res. Ell era el passat i el futur de la música alhora, l’avantguarda i la tradició tot plegat. No volia que res el condicionàs, ni que fos convencional –Schönberg va dir que tan sols Strauss havia estat un revolucionari–, potser per aquesta raó es va deixar convèncer pel seu llibretista de capçalera, Hugo von Hofmannsthal, de dur als escenaris una adaptació de la comèdiade Molière El burgès gentilhome, combinada amb la tragèdia d’Ariadna, abandonada per Teseu i rescatada per Baccus. Una filigrana de difícil execució a tots els nivells. Segurament l’única circumstància que fa que no tingui més presència sobre els escenaris.

Katie Mitchell ha estat l’encarregada d’aquesta translació i el cert és que tampoc no ha tingut l’encert necessari perquèaquesta alambinada alquímia argumental funcionàs amb la fluïdesa i equilibri que al compositor li resulten tan senzills a l’hora de juxtaposar amb eficàcia universos harmònics antagònics. El pròleg funciona, amb un José Antonio López, com a Mestre de música, al seu nivell habitual, rotund, mesurat i adient, tant pel que fa a la part vocal com amb el retrat del personatge. A la mateixa altura va lluir Samantha Hankey en el rol de Compositor, tot i que haver d’estar dirigint (figuradament) l’orquestra que acompanya la segona part de la història no li fa cap favor, sobretot a la narració. Una segona part, la d’Ariadna i Baccus, interpretats per Miina-Lisa Värelä, un broll de veu inabastable, delicat i contundent, i Nikolai Schukoff, i Elena Sancho Pereg, tot color i elegància, com a Zerbinetta, que tampoc no va deixar indiferent, perquè si la dramatúrgia penja per tots els costats, la música va tenir dues veus d’excepció i com a prova una Es gibt ein Reich de la primera, antològica, mentre que no li va quedar el darrera la mezzo quan va interpretar GrossmätiguePrinzessin. Qui no va tenir cap daltbaix va ser Josep Pons, amb una orquestra reduïda i una orquestració complexa, seguint les indicacions del compositor, per la qual cosa va elevar el fossat, de tal manera que va sonar amb tots els matisos i l’exuberància de la partitura.