L'anhel de controlar la Diputació, el tercer pressupost públic del país

Barcelona"Fa 20 anys es discutia la raó de ser de la Diputació. Ara es discuteix qui té la possibilitat de governar-la". La frase, d'un exdirigent de l'ens provincial, resumeix l'evolució que ha patit aquesta institució: no només ha desaparegut el debat sobre la seva utilitat, sinó que s'ha convertit en una peça cobejada pels partits polítics. Per entendre un dels principals motius cal seguir el rastre dels diners. És la tercera administració catalana en pressupost (1.060 milions d'euros), només superada per la Generalitat (38.139 milions) i per l'Ajuntament de Barcelona (3.400). A més, el seu poder d'influència no és gens menyspreable: 311 municipis que concentren més de cinc milions i mig de persones.

La seva importància pressupostària no només està en el volum, sinó en la seva salut econòmica. "La Diputació mai ha tingut problemes econòmics. Ha estat i continua sent la institució pública amb majors possibilitats de liquiditat", explica un dels seus diputats actuals, Celestino Corbacho, que en va ser president entre 2004 i 2008. Amb una anècdota s'entén millor: "A l'ajuntament, igual que la resta de ciutadans, el dia 24 o el 25 ja no teníem crèdit. Llavors arribo a una administració [la Diputació] que quan arriba el dia 31 em diuen que encara queda saldo".

El principal motiu que explica això és que les competències de suport als municipis que fa la Diputació són delimitades i eviten que s'endeuti. Assessoria jurídica, urbanística, parcs i jardins, biblioteques, camins, carreteres, promoció turística... S'inverteix fins on arriben els diners. Això converteix la Diputació en una administració que, des del punt de vista dels partits, no comporta el desgast que sí que impliquen les altres. Corbacho ho resumeix així: "L'experiència de ser alcalde és la que m'ha donat més alegries pel contacte humà amb la gent. La de ser ministre, la possibilitat de tenir importància. La de major confort ha sigut ser president de la Diputació".

Municipis i assessors

La Diputació s'ha convertit en una institució essencial per als ajuntaments, sobretot els mitjans i petits, sempre escanyats de diners. L'alcalde d'Esparreguera, Eduard Rivas (PSC), posa un exemple pràctic. El paper de l'ens provincial en termes d'assessoria i recursos va ser clau perquè poguessin tirar endavant el Parc Rural de Montserrat, que involucra diversos municipis. "Té una potència i un capital tècnic brutal", resumeix. "Si no tinguéssim la Diputació, estaríem morts", explica un altre alcalde que també assenyala el seu punt més fosc: "Qui controla la Diputació controla el món local. En positiu, i en negatiu".

Aquesta part negativa, assenyala un exdiputat, és que hi ha més "complicitat" amb els municipis que són del mateix color polític de qui governa la Diputació. En el costat fosc, també un altre fet que ha tingut ressò en l'opinió pública: una àmplia nòmina d'assessors i personal eventual que, segons aquest mateix testimoni, ha esdevingut en ocasions un "cementiri d'elefants". En aquesta llista d'eventuals, on hi ha noranta noms amb sous que oscil·len entre els 54.000 i els 87.000 euros bruts anuals, hi figuren exalcaldes –Manuel Reyes–, exdiputats del Parlament –Noemí de la Calle– i fins i tot expresidents de l'ens –Antoni Fogué–. "El nombre és una barbaritat", admet Corbacho. Hi ha molts diners en joc, per als municipis, però també per als partits. I així s'explica l'anhel de controlar el tercer pressupost públic del país.