Disfressa dialectal: xava a TV3, felanitxer a IB3

Palma“Noltros no vàrem tenir referents des de petites, i ara, idò, hi ha moltes nines, hi ha molts de nins [...], i continuarem lluitant perquè continuï sent així”. Qui diu aquestes paraules als micròfons d’IB3 és Mariona Caldentey, l’estiu passat, quan la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, la rebé, juntament amb la també futbolista Cata Coll, per homenatjar-les com a campiones del Mundial de futbol. Fa una setmana, al vídeo promocional elaborat pel Barça, el seu club, la felanitxera començava dient: “Hola, culers! Avui soc aquí per compartir amb tots vosaltres una de les decisions més importants de la meva carrera…”. En aquesta gravació desapareixia l’accent del poble del Llevant de Mallorca, per adoptar, com fa habitualment la jugadora en aparèixer als mitjans del Principat, com TV3, l’anomenat parlar xava. Arran del comiat de Caldentey, el professor jubilat de Filologia Catalana de la UIB Gabriel Bibiloni compartí a X un encadenat de vídeos de la jugadora internacional de la selecció espanyola amb el següent missatge: “Una mostra absolutament impactant d’una situació de profunda anormalitat lingüística”. La piulada de Bibiloni ha rebut comentaris a favor i en contra, però allò cert és que no ha passat desapercebuda. El seu vídeo acumula més de 250 mil reproduccions i centenars de comparticions. Per entendre aquesta anormalitat de què parla el professor, però, primer cal que entenguem una sèrie de conceptes. Anem a pams.

Dialecte i sociolecte. Un dialecte geogràfic és la modalitat que presenta una llengua determinada en cadascun dels territoris del seu domini lingüístic. Dins el català, el parlar felanitxer forma part del dialecte balear, però té unes determinades peculiaritats que fan coneixedores els seus parlants. La característica més diferenciadora és que no pronuncien la ‘e’ oberta, que es converteix en una ‘e’ tancada. És a dir, la ‘e’ de ‘Miquel’, ‘cel’ o ‘mel’ la pronuncien, a diferència de la resta dels catalanoparlants, com si fos la ‘e’ de ‘meu’, ‘teu’ o ‘Déu’. Una altra particularitat dels felanitxers, en aquest cas compartida amb els veïns manacorins i llorencins, és que fan la ‘k’ i la ‘g’ palatals. Diuen, per exemple, “em fa guianes d’anar-me’n a quia meva”. Nascuda a Felanitx, aquesta deu ser la variant primera que adoptà Mariona Caldentey, de petita, en començar a xerrar. I és amb aquesta variant que s’expressa quan IB3 li fa una pregunta. Un sociolecte, en canvi, és la manera de parlar d’un determinat grup social, no necessàriament circumscrit a un territori en concret, sinó vinculat a les característiques d’una comunitat humana que comparteix normalment unes característiques socioeconòmiques i un mateix nivell educatiu. El parlar xava és un sociolecte que, tot i ser antic, de poc ençà molts de joves l’han adoptat com a manera per comunicar-se entre ells. És nascut a Barcelona i, per influència del castellà, la seva característica més important és que els seus parlants no saben fer la vocal neutra. Tampoc no distingeixen entre esses sordes i sonores. Totes les fan iguals, és a dir, sordes, com en castellà. Així, els xaves poden dir “ca m’agrada la poessia!”. Ara bé, el parlar xava no és el parlar propi i genuí de Barcelona. Afortunadament, encara hi ha barcelonins que saben fer tots els fonemes de la llengua catalana. El parlar xava és aquella manera de parlar que es relaciona amb una suposada urbanitat i modernor, que ja no és exclusiva de ciutats grans. I com que aquest parlar s’estén com una taca d’oli, com molts de joves de la seva edat, la futbolista, que durant anys ha jugat amb el Barça, quan li posen davant un micròfon de TV3 o de Catalunya Ràdio, parla xava.

Per què ho fa? Respondre a aquesta pregunta és aventurar-nos a suposicions volanderes, però, així i tot, ho farem. Conten que als anys cinquanta del segle passat, una dona de Sineu se’n va anar a viure a Inca perquè va començar a fer feina a un taller de sabates. Les companyes del taller sempre seguit en feien befa. “Francisque, que et fa mal una cuixe?”. Fins que se’n va cansar i es va dir a si mateixa: “Pus mai més us en tornareu a fotre de mi, perquè mudaré el parlar!”. I això mateix fa, pareix, Caldentey a l’entorn barceloní on viu d’ençà de fa molts d’anys. Per què? Idò, per ventura, perquè no se’n fotin, perquè no se’n riguin, per assemblar-se als seus consemblants, per no ser rebutjada, per no haver d’analitzar constantment si xerra així o xerra aixà… Fa pardal això? Idò un poc sí que hi fa. Perquè sabent pronunciar tots els sons de llengua catalana –bé, la ‘e’ oberta no, perquè és felanitxera– ha triat adoptar una variant social empeltada de fonètica castellana i plena d’incorreccions. És un procés conscient aquest? Probablement, no. Tants d’altres joves balears residents a Barcelona també actuen de manera semblant. I per què? Idò senzillament perquè així com parlam les persones és la manera com projectam una imatge desitjada de nosaltres mateixos. És com volem ser percebuts per l’entorn que ens envolta. Es pot revertir aquesta situació? Allò ideal seria difondre models que fossin atractius per als joves, i que mostrassin la diversitat dialectal de la llengua catalana, en tota mena de registres, sense renegar de cap so genuí i propi. I com es fa això? Idò qui en tengui la resposta, per favor, que ens la faci arribar. Ha de pensar, però, que els mitjans de comunicació de masses, com la televisió, ja no exerceixen la influència de fa trenta anys.