Disney s’explica al CaixaForum

BarcelonaEl 1939, dos anys després de rebentar les taquilles i canviar la història del cinema amb Blancaneu i els set nans, Walt Disney va produir el curt How Walt Disney cartoons are made, un making-of que il·lustrava de manera entretinguda i planera el procés creatiu de la producció i les tècniques d’animació utilitzades. No feia cap al·lusió, esclar, a les lluites internes de Disney amb els seus socis pel risc financer que representava el film -l’estudi podria haver desaparegut-. Walt Disney, pare de la cultura empresarial corporativa, va entendre aviat que calia controlar el relat sobre el propi negoci i ho va fer oferint una imatge impol·luta d’èxit i excel·lència artística.

Vuit dècades després, la filosofia del fundador de Disney continua vigent en L’art d’explicar històries, l’exposició que des d’avui i fins al 24 de juny es podrà visitar a CaixaForum i que explora les interioritats de la creació de clàssics animats de l’estudi a través de 215 peces originals que inclouen dibuixos, pintures i storyboards. La mostra està comissariada per la Walt Disney Research Library, que preserva el llegat artístic de la companyia i gestiona un fons de 65 milions de peces d’art utilitzades pels animadors de Disney des de la dècada del 1910.

Partint de la tradició oral

L’art d’explicar històries renuncia a cobrir exhaustivament la producció de Disney per centrar-se només en les pel·lícules de l’estudi que neixen a partir d’històries de la tradició oral. Es divideixen en cinc àmbits: mites, faules, llegendes, contes de fades i tall tales, relats de frontera nord-americans poc coneguts fora dels Estats Units. Així, l’exposició reivindica el poder fabulador de Disney i la seva capacitat per introduir en la cultura popular personatges mitològics com Hèrcules (1997) o per establir diàlegs entre el present i faules com Els tres porquets (1933), que es va convertir en un emblema de la Gran Depressió gràcies a la cançó Who’s afraid of the big bad wolf?

Però més enllà del discurs expositiu, el gran atractiu de l’exposició és com visualitza a través de les peces el geni dels artistes que van crear les pel·lícules i la complexitat del procés. Gairebé no hi ha imatges finals, només peces dels estadis intermedis de la producció: esbossos inicials, dissenys de personatges i escenaris, paletes de color, pàgines de guió il·lustrades... Les tècniques també són variades i van de l’aquarel·la al carbonet passant pel pastel, el grafit, la tinta, els acrílics o les eines digitals. Un arsenal de recursos i talent al servei de la narració visual.

Artistes anònims a la força

L’exhibició del talent dels treballadors de l’estudi que ofereix L’art d’explicar històries topa amb la gran contradicció de la mostra: no es pot reivindicar el treball dels artistes si la meitat de les obres exposades són anònimes. I ho són per força perquè, durant dècades, Disney es va esforçar ben poc per reconèixer les contribucions creatives individuals. “Quan va crear l’estudi, Walt Disney va instaurar la idea que les pel·lícules eren fruit d’un esforç col·lectiu i que tots els artistes eren iguals, així que els treballs no se signaven”, explica Kristen McCormick, comissària de l’exposició. Walt Disney, defensor del treball en equip, tampoc signava els seus dibuixos; això sí, va posar-li el seu nom a l’estudi.

També és anònim -o més ben dit, acreditat a un “artista de l’estudi Disney”- el dibuix de Mickey Mouse que il·lustra aquest article i que figura en la comunicació gràfica de l’exposició i les samarretes, bosses i tasses que es venen a la botiga del CaixaForum. L’obra és un esbós amb llapis de colors i mina de grafit, un estudi preliminar del curt del 1938 El sastre valent, una peça senzilla però que transmet l’energia i moviment de l’escena. El seu creador podrien ser els animadors Frank Thomas o Bill Tytla, que van treballar en el curt, però com admet McCormick, és impossible “estar-ne segurs al 100%”. Indirectament, doncs, serveix com a recordatori d’una cultura empresarial que devorava la petjada individual de l’artista.

Respecte al format original

A més de les peces gràfiques, L’art d’explicar històries també projecta alguns films que complementen el recorregut visual de la mostra, entre els quals el ja esmentat How Walt Disney cartoons are made. Un dels films, tanmateix, desconcertarà els coneixedors de l’animació clàssica: El sastre valent es projecta en una versió escurçada i remasteritzada per a la televisió, amb efectes digitals i un tractament del color que no respecta el treball original dels creadors. Si, com afirma McCormick, l’objectiu de la Walt Disney Research Library és “conservar i protegir el llegat artístic de l’estudi” i el seu credo és que “l’animació és una forma d’art única del segle XX”, el respecte a la integritat de l’obra hauria de ser una prioritat.

Els responsables de CaixaForum no amaguen les grans expectatives dipositades en la mostra després dels 800.000 visitants que va tenir l’exposició dedicada a Pixar en tots els centres de l’Obra Social de La Caixa -com reconeix Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació La Caixa, “va aconseguir atreure un públic que normalment no va als centres d’art”-. I les activitats paral·leles tornaran a ser claus: hi haurà conferències amb ponents com Carolina López (directora de l’Animac) i Enrique Gato (director de Tadeu Jones ), espais educatius per als nens i un set per fer-se fotos ambientat en el bosc de Sherwood de Robin Hood.

L’art ocult dels clàssics de Disney

‘La Bella Dorment’

Una de les peces més impressionants de la col·lecció és la guia realitzada per l’artista Eyvind Earle per a La Bella Dorment (1959). El seu dibuix, una aiguada sobre suport rígid de paper, acotava la paleta de colors de la pel·lícula. Tant és així que el disseny de Marc Davis de Malèfica, la bruixa que llança la maledicció, es va haver de modificar perquè l’interior de la capa del personatge no fos vermell, sinó porpra.

‘Fantasia’

Un dels grans atractius de L’art d’explicar històries és que permet imaginar versions alternatives de les pel·lícules Disney. Aquest disseny preliminar en pastel i llapis de colors creat per un artista desconegut per al Zeus de Fantasia (segment de la Simfonia Pastoral ) és una versió alternativa del que finalment es va triar. La mostra de CaixaForum inclou altres dissenys que es van contemplar abans de trobar el més convincent per a l’estil del film.

‘La sireneta’

El 1938 Walt Disney va considerar adaptar La sireneta i l’any següent l’artista Kay Nielsen va fer uns esbossos que exploraven l’estètica del folklore nòrdic del personatge. A L’art d’explicar històries es pot comparar aquesta sireneta misteriosa i romàntica amb l’Ariel que, mig segle després, acabaria prenent forma a La sireneta (1989). L’esbós de la imatge, de Roger Allers, és un storyboard que no defineix el color del personatge: es van fer moltes proves abans de decidir fer-la pèl-roja. A la mostra es poden veure els altres dissenys descartats.

‘El costat bo d’en Donald’

El 1934, Eleanor Roosevelt, la primera dama dels Estats Units, va enviar una carta a Walt Disney suggerint que adaptessin al cinema les faules de Heinrich Hoffman protagonitzades per Pere el Grenyut. La petició va ser escoltada, i el 1938 va arribar als cinemes el curtmetratge El costat bo d’en Donald, una còmica història que juga amb la bona i la mala consciència del geniüt ànec.

‘Robin Hood’

De vegades, la millor manera d’explicar el to d’una pel·lícula és amb un dibuix com aquesta aiguada feta amb retolador i tinta, d’autor desconegut, que captura la jovialitat que domina el Robin Hood del 1973. El Robin del dibuix és una versió menys estilitzada que la definitiva, que tindria el morro més curt però conservaria el vestit i el barret amb la ploma. Els animadors van observar durant hores fotos d’animals per trobar les expressions adequades.

‘Frozen’

Una de les missions de la Walt Disney Research Library és posar el seu fons a l’abast dels artistes de Disney perquè els serveixi d’inspiració. En aquest estudi de personatge creat digitalment per Brittney Lee per a Frozen (2013) es pot rastrejar la influència d’artistes clàssics de Disney com Eyvind Earle, sobretot en l’elecció d’una paleta de tons blaus gelats per al personatge d’Elsa. I el disseny dels escenaris també està molt influenciat pels colors de La Bella Dorment.