Dissonàncies a l'altar: Joan Magrané renova el lament de Crist a Peralada

Divendres Sant, una hora abans de mitjanit, l’església del castell de Peralada, en un ambient de silenci i recolliment, amb llum tènue, quasi a les fosques, s’ha omplert per presenciar l’estrena absoluta de Tenebrae Responsoria, la nova obra de Joan Magrané. La peça, encàrrec del festival empordanès, evoca amb respecte i admiració la litúrgia antiquíssima de les lliçons de tenebres de Setmana Santa, alhora que, des de la llibertat creativa contemporània, busca descobrir de manera natural i harmònica noves formes d’expressar la passió religiosa.

La partitura, escrita per a conjunt de cambra, soprano i violoncel solista, comença amb una remor de fons de les cordes, dissonant, evanescent i queixosa, metàfora gairebé física i literal del lament de Crist. El brunzit creix progressivament i s’entrelliga amb el cant amable i afectat de Maria Hinojosa, que dibuixa melodies sinuoses fins a retornar al silenci inicial. Aquesta successió depurada s’encadena amb aplom en cadascun dels dotze moviments de la peça, agitats puntualment per les pujades polifòniques de tot el conjunt, dirigit per Francesc Prat, o les cadències inspiradíssimes del violoncel·lista Pau Codina, que flueixen entre la improvisació i l’expressió tardoromàntica. En els fragments cantats, Magrané, a més d’inspirar-se en els textos canònics del Llibre de les lamentacions de Jeremies, també cita dos poemes de Blai Bonet, que indueixen matèria i humanitat a la mística dels passatges bíblics.

Tot i que l’escriptura del compositor reusenc és eminentment contemporània, sense regles de tonalitat ni rigidesa en el compàs, la posada en escena es manté del tot fidel a l’ofici religiós i respecta amb molta cura la sobrietat dramàtica de la cerimònia d’origen medieval. El resultat ni desentona ni incomoda, sinó tot el contrari: aconsegueix una fascinant conjunció entre avantguarda i tradició, fent evident que és possible projectar modernitat sense confrontar-se amb el passat o deslliurar-se'n. Tot plegat convida els espectadors, sigui quina sigui la seva filiació religiosa, a participar amb la ment oberta en una síntesi estètica entre diferents formes possibles d’expressar un sentiment universal, mentre s’apaguen, una a una, les espelmes del tenebrari fins al fosc final.