Roberto G. Alonso: “Si dius “mort als marietes” i no passa res, et sents legitimat a dir-ho”

PalmaDiu el coreògraf i artista multidisciplinari Roberto G. Alonso, creador i protagonista de l’espectacle Jo, travesti, que encara ara el transvestisme és entès com una forma secundària de cultura que no ha accedit a la primera línia. Precisament aquest és l’objectiu de la proposta que protagonitza, acompanyat per Jordi Cornudella: retre homenatge a tota una sèrie d’artistes que, diu, han fet coses “avançades al seu temps” i reivindicar tot allò que ha significat el transvestisme posant-ho sobre l’escenari d’un teatre. “Al cap i a la fi, tots ho feim, d’una manera o una altra”, afirma. L’obra es podrà veure aquest dijous dia 23 a les 20 h al teatre Principal de Palma. 

En els darrers 40 anys ha evolucionat molt el concepte de transvestisme i també el seu encaix dins la societat. Han desaparegut, però, tots els estereotips? Continua mantenint l’essència?

— El fenomen Drag Race està molt de moda, no només a Espanya, hi ha un boom amb el programa i amb figures com RuPaul. Però no hem d’oblidar que les drags tenen un punt sobretot estètic, mentre que el transformista o travesti crea un alter ego, que té un discurs. Però tot això no apareix així com així, Espanya té una tradició d’aquests espectacles i personatges que es transvestien als anys 20 amb imitadores d’estrelles i transformistes que imitaven Raquel Meller o La Bella Otero i acabaven sent més famosos que elles. 

Tanmateix, tot això es veu interromput amb l’arribada de la dictadura. 

— Sí, s’arriben a prohibir les actuacions d’homes vestits de dones, però ells troben la manera de reinventar-se. Feien actuacions amb vestuaris més imaginatius, per exemple. I aquí hem de destacar figures com Carmen de Mairena, que abans del seu trànsit destacava com a cantant de coples. És gent que a la transició lluitava per reivindicar la seva identitat. Transvestir-se no era només un acte cultural, era un acte identitari i se la jugaven per fer-ho. D’aquí ve també que escollíssim la Model per fer-hi l’estrena, un lloc on havien estat apallissats, torturats i fins i tot violats per actuar transvestits. 

Com es planteja una obra per ser representada primer en una antiga presó i després sobre un escenari?

— Des del principi sabíem que l’estrenaríem a la Model i que hi havia ja una sala interessada en l’obra. Per l’estrena el que vàrem fer va ser no dur tota la posada en escena, no hi havia escenografia, només els elements bàsics per fer l’espectacle. Volíem donar tot el protagonisme escènic a l’espai, que prenia una significació molt potent. No només ho férem a la galeria, sinó que el primer monòleg es va fer al panòptic, amb la gent al voltant, cosa que ja predisposava el públic d’alguna manera. 

Com va ser que vàreu decidir posar en marxa aquest espectacle, juntament amb Josep Maria Miró?

— Ell havia escrit un monòleg per a l’obra Els homes i els dies que era molt bonic i que va servir d’encenall de tot això. Li vaig demanar si voldria fer el text de l’obra i em va dir que sí, cosa que és tot un privilegi, perquè ens uneix una amistat i hem treballar junts i col·laborar en altres projectes, però és que just havia guanyat el Premi nacional de literatura dramàtica. 

I d’aquesta aliança en surt un nou gènere, podríem dir. L’alterficció. 

— Sí! Ho explicam a l’inici de l’obra, que l’autoficció és un gènere literari que consideram molt travesti. A través de la teva realitat fas ficció i, per tant, estàs transvestint aquesta realitat. Per definició, l’hauria d’interpretar el mateix Josep Maria, però el que ha fet ha estat una ficció sobre algú altre, barrejar molts personatges amb la meva pròpia vida i experiències, i d’aquí en surt aquesta alterficció. 

Entre aquestes experiències, recentment vàreu viure una agressió homòfoba. Com valorau la situació en què ens trobam respecte dels possibles retrocessos quant a drets aconseguits en els darrers anys?

— Sí, just quan anava a la roda de premsa de l’espectacle a Barcelona vaig ser agredit. Jo crec que sempre hi hagut aquesta homofòbia i aquest no acceptar la diferència. A mesura que hem anat guanyant drets i lleis que ens emparen com a col·lectiu, també hi ha hagut un altre moviment que s’ha sentit legitimat a les urnes. Quan l’extrema dreta se sent legitimada és quan es veu amb força de fer públic allò que pensa o opina de forma ostentosa, i és aquí quan ve la intolerància. Si dius “mort als marietes” i no passa res, et sents legitimat a dir-ho. I és aquí quan s’han d’encendre totes les alarmes, perquè no es pot legitimar anar contra un altre individu. Si parlam de la llei trans, per què gent que paga amb els seus impostos i contribueix com la resta no ha de poder accedir a certes coses a la sanitat pública?