Si dius ‘fa olor a’, ja estàs empeltat de castellà
La manera com cada llengua col·loca les paraules per construir una oració és l’esquelet d’aquell idioma. Les interferències externes hi causen errors més difícils de detectar que si, en lloc de dir ‘bústia’, deim ‘busón*’
Palma“Lleva el pa de damunt la torradora, perquè ja fa olor de cremat!” o “lleva el pa de damunt la torradora perquè ja fa olor a* cremat!”? Dubtes de quina d’aquestes dues és l’oració correcta? La diferència és petita, just canvia la preposició ‘de’ per la preposició ‘a’. Aquesta, però, és una petita gran diferència.
D’un temps ençà hi ha moltes de persones que diuen ‘fer olor a*’ o ‘sentir olor a*’, en lloc de dir ‘fer olor de’ i ‘sentir olor de’, que és la manera correcta de dir-ho en català i havia estat la manera majoritària de dir-ho fins fa relativament pocs anys. Si s’ha arribat a aquest punt és perquè la manera com s’estructuren les paraules en una oració (és a dir, la sintaxi) en català és diferent de com ho fa la llengua castellana. I com que el castellà és majoritari als territoris de parla catalana, exerceix una pressió a la llengua minoritària, que, en aquest cas, és el català. Per això, parlants nadius de català, sense ser-ne gaire conscients, adopten unes maneres de parlar que són externes a la llengua pròpia. Per què ‘sentir olor a’ s’ha popularitzat tant? Aquí te n’explicam el procés:
‘Oler a’. Si en castellà sentim a dir l’oració “yo huelo a perfume”, haurem de deduir pel context exactament què vol dir el parlant. Perquè, en aquest cas concret, es pot interpretar de dues maneres. Aquí “huelo a” tant pot voler dir que la persona que parla sent olor de perfum o que és ella mateixa que desprèn olor de perfum. Traduïda al català, aquesta frase tindria dues possibilitats, de significat prou diferent: “Jo faig olor de perfum” o “jo sent olor de perfum”. I per què és així? Idò perquè cada idioma té una sintaxi determinada.
De què fa olor? De tant de sentir a dir “oler a”, i de veure-ho escrit, moltes de persones que utilitzen el català de manera habitual han substituït la preposició ‘de’ per la preposició ‘a’. Això ho fan quan utilitzen el verb ‘sentir’ o ‘fer’, acompanyats del substantiu ‘olor’. En català, perquè els verbs ‘fer’ i ‘sentir’ tinguin el significat ple de ‘desprendre o percebre olor’, han d’anar acompanyats del mot ‘olor’. I com que l’olor és de qualque cosa, és per aquest motiu que s’utilitza la preposició ‘de’. Per aquest mateix motiu, en frases interrogatives direm “De què fa olor?” o “de què sents olor?”. Però en cap cas direm “a* què fa olor?” o “a* què sents olor?”, perquè aquests dos exemples són incorrectes.
Ensumar, olorar i pudir. La desorientació lingüística pel que fa a la percepció dels sentits va més enllà. Ha tornat molt popular el verb ‘olorar’ en substitució d’ensumar. El motiu –just són sospites– és que ‘olorar’ s’assembla més al castellà oler que no al tradicional ‘ensumar’. I, com sempre, ja tenim l’embut pel cap, ‘olorar’ –un verb fins ara reservat a usos llibrescos i poètics– ha passat a tenir un ús col·loquial. El DCVB recull un vers de Jacint Verdaguer que diu “sos lliris olorant blancs com la neu”. A qualcú, però, se li ocorreria dir “a veure, olora el motor del cotxe, a veure si fa olor de cremat”?. Idò això ara passa. S’ha de distingir entre el verb que es refereix a una acció involuntària (’sentir olor de’) d’aquells que fan referència a una acció intencionada (’ensumar’ o ‘olorar’). “He anat a la cuina, a ensumar els fogons, per veure si sentia olor de gas”. És a dir, hi ha les mateixes diferències que entre ‘mirar’ i ‘veure’, i ‘escoltar’ i ‘sentir’. Cosa diferent és ‘pudir’, que vol dir fer pudor o fer mala olor. Perquè ja se sap que “el pets d’en Pere puden, i els meus no fan olor!”.
“Fer gust de i tenir gust de”. Tot i que els diccionaris catalans recullen que el verb ‘saber’ vol dir tenir gust o sabor, és poc habitual utilitzar-lo en aquest sentit de manera col·loquial i espontània, almanco a les Balears. És més comú dir “aquest pastís de xocolata fa gust de cafè” o “en sortir de la mar, la pell té gust de sal”. I ben igual que succeeix amb ‘sentir’ i ‘fer olor’, en el cas de ‘tenir’ i ‘fer gust de’, sempre utilitzarem la preposició ‘de’. D’aquest manera, s’evitarà la interferència que exerceix el castellà amb expressions com “este dulce sabe a cacahuete”, que hauríem de traduir per “aquest dolç té gust de cacauet”.
No tot són barbarismes. Per fer un ús correcte de la llengua, no només cal evitar els barbarismes (cosa, de fet, fàcil de detectar), sinó que la interferència de la llengua majoritària va molt més enllà. És el cas de l’exemple que ens ocupa, perquè la sintaxi és com l’esquelet de la llengua. Dubtar entre ‘sentir olor a*’ i ‘sentir olor de’ vol dir que el català ja n’està molt empeltat, de l’estructura d’una altra llengua. I aquests casos són sempre més difícils de detectar que si, qualcú, en lloc de dir ‘bústia’, diu busón*.
