Djanira: ulls, pinzell, silenci
L’obra de la pintora brasilera es torna a reivindicar per generar societats més inclusives
Barcelona“Quan va obrir la porta i la vaig veure, em vaig quedar allà, quieta, i vaig dir-li: ‘Espera un moment, vull mirar-te’. I vaig veure, vaig veure realment, que ella seria la meva amiga. Hi ha quelcom als seus ulls que dona la idea que el misteri és senzill. No li va semblar estrany que la continués mirant, fins que vaig dir: ‘Au, ara et conec, ja puc entrar’”.
A finals de la dècada de 1960, l’escriptora Clarice Lispector va realitzar una sèrie d’entrevistes a artistes i intel·lectuals del Brasil per a la revista Manchete. El maig de 1968 va trucar a la porta de la pintora Djanira da Motta e Silva, l’obra de la qual apreciava tot i no haver-se conegut personalment. Després d’aquella estona d’observació al llindar, Lispector entra: “Djanira té bondat en el seu somriure i en el seu rostre, però no una amabilitat càlida. Tampoc és una amabilitat agressiva. Djanira té en ella allò que dona en el seu treball. Això sembla poc. Al contrari, això ho és tot. Aquesta és la veracitat de l’ésser humà dignificat per la profunda senzillesa que hi ha en el treball. Ens vam asseure, jo sense apartar la mirada de la seva cara, ella em va examinar amablement, gens sorpresa”.
En el moment d’aquella entrevista Djanira feia vint-i-cinc anys que pintava i la seva obra era força coneguda, tot i que després de la seva mort, el 1979, progressivament va anar desapareixent del circuit artístic i, en conseqüència, de la història (si més no, l’oficial). No va ser fins el 2019, per exemple, que es va poder veure la seva primera gran exposició monogràfica al Museu d’Art de São Paulo, que va editar un important catàleg amb nombrosos textos i també en versió anglesa. La mateixa megalòpolis acull actualment a l’IMS (Instituto Moreira Salles) dues exposicions en la mateixa línia: Carolina Maria de Jesus: um Brasil para os brasileiros (que reivindica la figura de l’escriptora afrobrasilera) i Constelação Clarice (on es posa en sintonia Lispector amb tot un seguit de dones artistes, entre elles, és clar, Djanira).
Mirada comuna
Què ens diuen aquestes veus, avui? Com continuen mirant-nos? Per què cal que tornin a ser protagonistes centrals? El Brasil segrestat i pervertit per una elit política i econòmica necessita, com ho necessita el món, l’art d’aquestes dones, sanadores d’una ànima col·lectiva. Inclusives.
Si el Moviment antropòfag d’ara fa un segle pregonava un Brasil en la seva riquesa i diversitat cultural, en especial la indígena, més enllà dels clixés europeus de l’elit, el que diferencia a Djanira, que neix el 1914, és que aquesta reivindicació indígena no la fa des d’un lloc privilegiat: ho du a la sang.
Nascuda a Avaré de pare indi i mare d’origen austríac, de ben petita ja coneix una vida molt diferent als salons intel·lectuals. Els seus pares se separen i des de llavors passa per una vida errant amb el seu pare, treballant a plantacions de cafè o venent quincalla a la ciutat. Amb setze anys torna a viure amb la mare a São Paulo, on comença a patir dels pulmons. Per tractar la malaltia es muden a la ciutat marítima de Santos i allà, amb 23 anys, es casa amb un mariner. A finals de la dècada de 1930, la parella es muda a Rio de Janeiro, al barri de Santa Teresa, on ella contrau tuberculosi. Després de guarir-se, decideix obrir una pensió a la casa on viu, feina que combina amb la de cosidora. Al mateix carrer hi ha l’Hotel Internacional, on molts intel·lectuals s’hi han instal·lat fugint de la Segona Guerra Mundial. És precisament per causa de la guerra que el vaixell on treballa el seu marit és bombardejat i queda viuda.
La pensió es veu freqüentada per molts artistes i Djanira comença a dibuixar per a ells. Un dels hostes, el pintor romanès Emeric Marcier, li ensenya algunes tècniques. Comença la seva carrera prolífica. Poc després, el 1944, exposa en una col·lectiva a Belo Horizonte, un esdeveniment que patirà els atacs dels sectors contraris a l’art modern. Tot i que la seva obra no l’ataquen, la del seu company íntim Milton Dacosta queda destrossada. El pintor li regala els diners que obté de l’assegurança i amb això Djanira s’embarca cap a Nova York, on hi passarà dos anys. Allà coneix l’obra de pintors com Brueghel i Joan Miró, que l’influencien molt, i aconsegueix exposar en alguns indrets. Fins i tot l’ex primera dama i militant dels drets humans Eleanor Roosevelt fa una ressenya positiva de la mostra a la New School of Social Research. Des del seu retorn a Brasil, Djanira esdevé una pintora infatigable.
Interreligiosa i intercultural
“El meu punt de partida sóc jo mateixa, faig el meu propi camí. No puc parar de viatjar, aprenent a través de les trajectòries del poble brasiler, escoltant les seves gran lliçons”, declararà anys més tard. “És a través dels meus viatges que gaudeixo de la solitud. Em sento anònima i m’identifico amb el silenci. No m’espanten els suggeriments que m’ofereix el món. Viatjar i pintar són els verbs del meu destí.”
El diàleg interreligiós i intercultural tan ric al Brasil, sumat al seu interès per les classes populars, fan del seu treball un retrat polièdric, on la geometria i el color donen llum i reivindiquen una societat plural. Fervent religiosa (va ser Carmelita laica i el 1972 va rebre la medalla Pro Ecclesia et Pontifice del papa Pau VI, la màxima distinció pontifícia que podien rebre les dones) i activista social (militant sindicalista i rebuda a la Unió Soviètica el 1954), el seu treball inclou les creences afrobrasileres, catòliques i índies juntament amb retrats a les fàbriques, els camps i a les ciutats. “Un quadre -va dir- no és una superfície sentimental i només és valuós quan és culturalment mediador. Segueixo amb rigor aquests principis, ja que el quadre no és un joc o un pretext per fugir dels problemes individuals. Pintar no és un treball abstracte que depengui d’un moment d’inspiració. És una lleialtat i un compromís social”.
Quaranta-dos anys després de morir, la seva mirada segueix actual. Aturem-nos, com va fer Lispector, al llindar, mirant-la sense pressa, copsant-la. Que la veu d’ambdues inspiri el canvi, a Brasil i arreu.