La doble discriminació de les dones racialitzades en l’art

Palma“L’únic feminisme que m’interessa és el decolonial, aquell que està travessat per la raça i per la classe”, afirma l’escriptora equatoriana resident a Madrid Mónica Ojeda. Ella és una de les veus més importants de la literatura llatinoamericana actual i visita aquest dissabte Palma per participar en el Vermut Cultura Feminista que organitza Fonart en el marc del cicle Sons de Nit. L’escriptora dialogarà a Can Balaguer amb la cantant, documentalista i activista inuit Elisapie Isaac (Salluit, Canadà).“El feminisme decolonial és aquell que està als marges i ara comença a tenir espais per manifestar-se”, assegura Ojeda. Creu que sovint es cau en l’error de referir-se al feminisme “com un moviment únic i homogeni, representat per la dona blanca del nord”.

En aquest sentit, considera que “el feminisme blanc ha d’entendre que les dones del sud tenen unes altres necessitats, lluites i realitats” que generalment no es tenen en compte. Pensa, a més, que el feminisme occidental s’equivoca quan parla de “la necessitat de ‘donar veu’ a les dones del sud”. “No han de donar veu a ningú, perquè nosaltres ja en tenim, de veu; allò que necessitam són espais on poder parlar”, afirma l’escriptora. Per què els feminismes decolonials parlen de ‘dona racialitzada’? “Parlam de racialitat perquè no només patim la discriminació de gènere, sinó que també hi ha una mirada colonial sobre els nostres cossos racialitzats”. Ojeda assegura que manca interès per accedir al seu art, explorar-lo, amarar-se’n. “Hi ha més aviat una mirada exotitzant, colonitzadora sobre la creació dels països del sud”, opina.

En la literatura, “ens fa la sensació que ara llegim molt escriptores llatinoamericanes, però no és cert”, afirma. I afegeix: “Llegim majoritàriament dones blanques i alguns noms molt concrets del sud”. Ojeda forma part de la prestigiosa llista Bogotá39, que escull els quaranta autors i autores llatinoamericans més destacats menors de 40 anys. Ella és molt crítica amb el llistat: “Hi ha molt poques dones, s’hi recullen les més ‘blanquejades’ del continent i hi falten noms molt importants, com Fernanda Melchor i Paulina Flores, entre moltes altres”. A més, “hi ha una tradició de literatura oral en les dones indígenes de Sud-amèrica, que no escriuen ni publiquen, que no té res a envejar a l’escrita. I elles mai sortiran en aquestes llistes”.

Les novel·les d’Ojeda -com la darrera, Mandíbula (Candaya, 2018)- tracten tabús, violències, l’horror. I, en aquest sentit, la sorprèn com s’emfatitza habitualment “l’ús de la violència en les obres d’escriptores actuals llatinoamericanes com si fos una cosa nova, i no ho és”. Hi ha, assegura, moltes autores que anteriorment han tractat la violència i temes tabú (cita Armonía Somers, María Luisa Bombal, Luisa Valenzuela, Inés Arredondo...), perquè la dona “evidentment és capaç d’exercir la violència, però sobretot l’ha patida molt, i durant molt de temps”.

Creadores del sud global a Mallorca

Malika Kathir és filòloga, mediadora cultural i pintora autodidacta. Sempre ha pintat “per pura alegria, perquè em fa molt feliç”, diu, encara que no va començar a exposar fins l’any passat, quan va oferir les seves dues primeres mostres en exposicions col·lectives a sa Pobla i Binissalem, on viu des de fa 15 anys, després de migrar des del Marroc. “Des de tots els indrets d’occident, hi ha una visió de desconeixement de l’altre i sovint una mirada de prepotència”, diu Kathir. Posa d’exemple la mirada cap a l’auge de l’art africà: “Sabem que hi ha unboom de l’art del continent africà, però es mira des del folklore”, argumenta. A més -prossegueix-, “l’Àfrica què és? Què té a veure el Congo amb el Senegal o Nigèria amb el Marroc? L’Àfrica, pels països del nord, és com un forat negre on hi cap tot”, rebla. En aquest sentit, creu que primerament és necessari “dignificar tot aquell món que no és casa meva”.

Kathir critica que des del feminisme blanc es facin taules rodones per analitzar, per exemple, la igualtat als països àrabs. “L’altre és el plat del qual parlarem, i això té un cert grau de prepotència”, opina. “En països com el Marroc, les dinàmiques són unes altres; no s’agafa l’altre com a subjecte d’estudi, aquesta és una visió colonial”, clou.

Andrea Cruz és xilena i fa més de vint anys que viu a Mallorca. És directora i coreògrafa, autora d’espectacles com Las hermanas de Verán, coproduïda pel teatre Principal de Palma. Explica que des del seu país “hi ha una idealització de l’art que es fa a Europa”, però després, “quan arribes aquí, veus que cada lloc té la seva fortalesa”. Respecte de la mirada cap a la creació sud-americana, opina que des del nord acaba sent com “el cosí pobre: no és ni blanca ni exòtica”. Ella, en arribar, va tenir de parella un mallorquí i creu que aquest és un dels motius pels quals no ha sentit la discriminació: “Tens un altre espai de contenció”, apunta. Així i tot, “al principi, quan treballàvem junts amb Tomeu, vaig enfortir molt la imatge d’ell, perquè jo tenia la sensació que era invisible”, confessa. “I la vaig enfortir no només per ser home, sinó també per ser mallorquí”, precisa.

Andrea pensa que a l’illa hi ha una certa reticència “a allò que ve de fora, perquè hi ha la por que se’ls prengui la feina”. Matisa que el sector està precaritzat també per als d’aquí, “imagina’t jo com a xilena”. Així ho sent també la percussionista cubana Nailé Sosa, amb base a Mallorca des de fa sis anys. “A Cuba jo tocava amb els millors i quan vaig arribar a Mallorca, durant el primer any i mig ningú em telefonava, va ser molt dur”, recorda. “Tenien una mica de por, perquè veien que la qualitat era molt alta, veien en mi una competència”, assegura. Això sí, quan s’obriren, “tothom volia tocar amb mi”, afegeix. Explica que la seva història “no és la típica de migració cubana”. “Jo era molt feliç a Cuba, vaig venir aquí perquè em vaig enamorar de la meva esposa, Lucila Juan, també cubana i artista”. Tot i que té les condicions que propicien la discriminació (migrant, dona, homosexual), afirma que mai s’ha sentit discriminada. “Discriminats ho estam tots els que no som mallorquins, però jo estic tan feliç amb la meva vida, que no m’hi he sentit mai”, argumenta. Ella és el que a Cuba s’anomena jaba : ni negra ni blanca, pell clara i cabells arrissats, un fet que -reflexiona-“potser sí que m’ha donat més facilitats” que amb una pell negra.