PalmaAnomena ‘pel·lícules’ els documentals i ho fa de manera molt conscient. Confessa que no és molt activista de res, però tothom li reconeix el que exerceix amb un gènere, el documental, del qual no només és autor, sinó també dinamitzador. Parlam amb Miguel Eek (Madrid, 1982) després de la presentació, a l’Atlàntida Film Fest, de La primera dona, la història d’Eva i el seu objectiu de sortir del psiquiàtric i tornar a la normalitat. Hi parlam, també, quan amb la seva productora, Mosaic, anuncia la nova edició del MajorDocs (del 5 al 9 d’octubre). Amb una filmografia que, a més, inclou, entre d’altres, Vida i mort d’un arquitecte –sobre l’assassinat de Josep Ferragut–, Ciutat dels morts –sobre els treballadors del cementeri de Palma– i Próximamente últimos días –la lluita per mantenir viu el CineCiutat–, Eek sap que entre el millor del cine hi ha lloc per al documental.
Com sorgeix La primera dona?
— Les meves pel·lícules sorgeixen d’un equilibri entre una recerca i una trobada. Neixen de la curiositat, de voler entendre des de la ignorància: què vol dir conviure amb una malaltia mental? Des de la ignorància em vaig acostar al psiquiàtric i durant dos mesos vaig fer un taller de cine documental amb els usuaris. Vàrem treballar què significa ser filmat i fins a quin punt ajuda a conèixer-se i a expressar-se. Hi vaig trobar n’Eva, una dona de gran força que volia sortir-ne. Li va agradar la idea de fer un documental de la seva història i ens hem acompanyat durant dos anys de rodatge.
Què li exigiu, a un documental?
— Per fer-lo, he de partir de la idea que vaig a fer una pel·lícula. Ficció o no ficció, és un exercici artístic per compartir unes vivències, per contar la història que vull.
I què li demanau, a aquesta història?
— Faig feina durant molt de temps en cada pel·lícula. Sovint són dos o tres anys –amb la d’Amílcar Cabral que estic treballant ara, hi duc vuit anys. Per això, ha de ser una història que m’enganxi i m’emocioni molt, perquè sé que hi faré un viatge molt llarg. El tema no és l’essencial, sinó moltes altres coses, i, sobretot, que aquesta emoció que desperta en mi i que m’acompanya sigui tan poderosa com per ser compartida pel meu equip i més endavant també per l’espectador. Quan això passa és meravellós perquè pot ser una pel·lícula única.
Quins són els límits entre la ficció i el documental?
— Els límits entre la ficció i el documental són invisibles. Són línies imaginàries que cada cineasta i cada espectador posa per definir si és un documental amb un diàleg ficcionat o si és una ficció amb un estil documental. Hi ha molta hibridació. Els documentals es volen apropar a la ficció i la ficció, als documentals. Per a mi, el documental és un llenguatge per fer cine. És un gènere tan i tan ric que gairebé tot hi cap.
Quina distància hi ha amb un reportatge?
— Per a mi, la qüestió de l’actualitat fa efímer un documental. Jo confii que La primera dona continuï emocionant d’aquí a 20 anys. És el mateix que esperam d’un quadre o una novel·la. És un retrat subjectiu, fet a Palma, però reflecteix una història com moltes semblants al món. Jo m’estim més interessar a minories de tot el món que no a majories d’un lloc més petit.
El documental viu un moment més dolç. Fins a quin punt falta encara una gran tasca d’educació dels espectadors perquè sigui una presència més habitual a les televisions o habitual a les sales de cinema?
— El documental té unes possibilitats meravelloses de ser conegut pel seu potencial d’empatia. Crea empatia. En aquest sentit, des de molts espais es pot fer més perquè arribi al públic. Començant per l’escola.
A l’escola hi hauria de ser molt més present. El llengatge dels alumnes és audiovisual, essencialment.
— El documental hauria de ser una eina fonamental per a l’ensenyament. Intentam contribuir-hi des de MajoDocs Educa. En la mesura que els professors estiguin conscienciats, el documental passaria d’eina d’acompanyament a eina d’ensenyament. Els nins són creadors de documentals, i no vol dir en absolut que hagin de ser cineastes, però amb els dispositius mòbils ho documenten tot, i ho podrien fer amb un poc més de consciència. L’escola és un element clau.
I les plataformes?
— Donen grans possibilitats perquè els documentals puguin allargar la seva vida més enllà dels festivals. Vull destacar la tasca de Filmin que treballa a escala europea, hiperconnectant pelis que no sempre són fàcils.
I les sales de cinema?
— La sala de cinema té una cosa màgica. Té l’espai gros per al qual les pel·lícules estan concebudes; la veu se sent en tota la seva potència; els silencis, també; no hi ha interrupcions; les rialles o els plors dels teus veinats exerceixen un poder sobre tu... Tot això fa que una peli et travessi. No hem de deixar d’anar al cine.