Miguel Eek: "Amb els documentals podem mirar més enllà de nosaltres mateixos"

PalmaUna mirada sobre quatre generacions de dones palestines retratada per la més jove de totes elles; una història d'herències familiars sota l'amenaçada de l'erupció del volcà de La Palma i una pel·lícula rodada amb els mòbils clandestins que un grup de dones tenen dins una presó xilena. Aquestes seran algunes de les protagonistes de la sisena edició de MajorDocs, festival de cinema documental de Mallorca que aquest dimarts, 1 d'octubre, començarà la sisena edició amb la projecció de Sur l'Adamant, pel·lícula amb què el cineasta Nicolas Philibert recollí l'Os d'Or a Berlín. Philibert serà el convidat d'honor d'aquest esdeveniment dirigit pel cineasta Miguel Eek, qui un any més transmet a través d'aquest festival una filosofia vital centrada en l'atenció i la serenor, dos elements de cada cop menys presents a una societat on tot s'accelera a cada minut que passa. És per això que des de MajorDocs proposen una espècie de revolució amb la seva absoluta i reiterada defensa de la lentitud, de la conversa i de la reflexió.

L’edició d’enguany se centra en la relació entre els que filmen i els que són filmats. Com sol ser aquesta relació en el cinema documental? O depèn de cada cineasta i de cada temàtica?

— Existeixen tantes pel·lícules com maneres de vincular-se, o no, amb allò que filmam. La distància física i emocional des d'on els cineastes se situen pot dur les pel·lícules a llocs molt diversos: n'hi ha que deixen constància de la proximitat entre cineastes i personatges, i d'altres en què hi regna la distància. Posicionar-se a un lloc o a un altre condiciona el resultat de la pel·lícula i fins i tot pot condicionar el destí dels mateixos personatges. També hi ha cineastes que es mantenen fidels a una manera de rodar i d'altres que amb cada treball exploren nous estils i llocs des d'on filmar, i he de dir que ambdues opcions em semblen legítimes i atractives.

La secció oficial de llargmetratges d'aquesta sisena edició de MajorDocs és molt diversa, com cada any, però enguany inclou des d’un “antidocumental de natura” fins a una pel·lícula filmada amb mòbils clandestins dins una presó. Com feis la selecció?

— És un misteri... [riu] La tria es realitza entre unes 500 pel·lícules, per part d'un equip que té arrels a Amèrica, Europa i Àfrica. En aquest sentit, ens agraden les mirades que constaten la diversitat d'autors que hi ha arreu del món. Triar només 8 pel·lícules implica una renúncia bastant dolorosa, també, perquè significa deixar de banda pel·lícules que potser ens encanten, però, al cap i a la fi, això té a veure amb la mateixa essència del festival: feim una aposta radical per poques pel·lícules per tal que el públic tengui temps de veure-les i d'aprofundir-hi.

D'això mateix parla el manifest de MajorDocs, no és així?

— Exacte. Hi assenyalam el risc, l'audàcia i la personalitat dels autors entre els interessos del festival, a més de la versatilitat formal a l'hora de fer no-ficció, a més de la vital i geogràfica amb què aquestes pel·lícules han estat concebudes. El cinema documental ofereix oportunitats meravelloses per conèixer els altres i mirar més enllà d'un mateix, tot i que també et permet trobar-te amb tu mateix a través de mirades que podien semblar llunyanes.

Una de les novetats d’aquesta sisena edició ha estat incloure una secció de curtmetratges balears. Com va ser que vàreu decidir incorporar-ho i què en destacaríeu de les obres que en formen part?

— Tot i que hi ha documentals extraordinaris fets a les Balears crec que encara n'hi ha molts que es fan amb format i intencions televisives, sense una vocació autoral, que és la que cercam a MajorDocs. Els que sí que hi encaixen de vegades ja s'han estrenat a altres festivals d'aquí, així que no en teníem suficients per dedicar-hi una secció, cosa que també succeeix amb els curtmetratges. Per això vàrem iniciar un laboratori, les Mentories, en què hem acompanyat durant mig any la creació, producció i muntatge de sis curtmetratges fets a Mallorca. Són sis òperes prima que signifiquen una primera incursió al llenguatge documental. Ha estat una experiència preciosa, acompanyar l'evolució d'aquestes pel·lícules que conformen el gruix de la secció, i la idea és repetir-ho en futures edicions.

Una de les xerrades que heu organitzat gira al voltant de l’ètica del dolor. Com valorau el moment actual d’auge de documentals basats en fets reals a moltes plataformes, en què s’està apostant de manera decidida pel true crime i això està provocant que ja hi hagi familiars de víctimes demanant que s’hi posi control? On ha quedat l’ètica en tot això?

— El true crime és un gènere que abans podíem qualificar de televisiu i que ara, amb la crisi de les cadenes de televisió, pertany sobretot a l'àmbit de les plataformes. Però aquesta motivació comercial sovint pot deixar de banda qüestions ètiques i acaba capitalitzant el dolor sota la capoladora del sensacionalisme, l'entreteniment i la rendibilitat en matèria d'audiències. Nosaltres ajuntarem quatre cineastes que van tenir el repte de filmar històries marcades pel dolor, com són les directores de Malqueridas, un retrat de mares i infants a la presó; Kix, que segueix l'evolució durant dotze anys d'un infant que esdevé adult, i Ote-toi de mon soleil, on una persona amb síndrome de Diògenes posa ordre a casa seva. Com es pot filmar tot això sense trair el personatge ni la mateixa pel·lícula? Ja en parlarem!

Un dels eixos centrals de MajorDocs és acostar el cinema documental a tot tipus de públics, per això disposau de programes com Educa i Comunitats, dirigits a centres educatius i a col·lectius vulnerables, respectivament. Encara existeixen certes fronteres que costen de rompre entre el públic general i el cinema documental?

— És que la paraula documental desperta imatges i significats molt diferents depenent de cadascú. Per molts té a veure amb informació, divulgació, objectivitat... I avorriment, cosa que no ajuda a dur gent al cinema [riu] Les pel·lícules que programam estan a l'altre extrem d'aquestes definicions, cosa que significa que encara hem de fer aquesta tasca d'explicar que el cinema documental pot ser divertit i emocionant, a més d'una bona manera de descobrir altres mirades. En aquesta línia, el programa Educa va néixer fa sis anys amb l'objectiu d'acostar una altra manera d'entendre el cinema tant al professorat com als alumnes de Secundària. També estam molt orgullosos de Comunitats, un projecte que permet donar accés a les projeccions a col·lectius amb un accés o un contacte limitat amb les sales de cinema. En ambdós projectes passa una cosa molt emocionant, que és veure com a la foscor i al silenci d'un cinema hi ha una emoció compartida pel públic. Hem tingut autèntiques catarsis entre els assistents, quan connecten amb aspectes molt íntims que els duen a entendre que la seva història personal és, en realitat, compartida per altra gent.