Susy Gómez: “El dol no és un procés d’oblit, és fer present en la teva vida la persona absent”

PalmaEl 4 de juny tancarà les portes l’exposició Gest contra l’oblit al museu Es Baluard. La seva autora, Susy Gómez (Pollença, 1964), va fer bona part de les immenses pintures durant les primeres setmanes de dol per la mort del tot sobtada, el mes d’octubre passat, de qui havia estat la seva parella els darrers vint anys, el galerista Juan Antonio Horrach Moyà. No amaga ni dissimula el dol; contràriament, defensa que exhibir-lo “és sanador”. En parlam al museu, on aquest 31 de maig un taller de coreografies relacionals dirigit per Joan Garriga i centrat en l’exclusió serà el preludi de la cloenda de la mostra d’una obra que ha pogut fer, diu, “moguda per la força de l’absència” i que “apunta cap a treballs futurs”.

Quin és el gest que es pot fer contra l’oblit?

— Gest contra l’oblit vol ser un manifest, un al·legat que estableix una diferència entre la història, la col·lectiva o la personal, i la memòria. Mentre que la història es conta mirant cap al passat, la memòria és una energia de futur. La memòria és un posicionament, també emocional. No debades, en francès del fet d’aprendre de memòria se’n diu “apprendre par coeur” (de cor).

L’obra que heu presentat a Es Baluard és una pintura molt gestual. Què hi ha del gest físic?

— Sí, és pintura, però Gest contra l’oblit és també una instal·lació i en un cert sentit és també escultura, perquè té una tridimensionalitat amb vocació escultòrica. Diria que és una síntesi de la meva pràctica, té molt de seqüència i ha contribuït a continuar un moviment que feia sempre de nina, que omplia pàgines i pàgines amb espirals, però també és el moviment que necessitava fer per reflectir l’energia d’allò femení, una energia que tot ho inclou. És una obra que apunta cap a treballs futurs. Entenc aquestes pintures com una abraçada a l’espectador. Defens que, en l’art, la mirada de l’espectador és una part de l’obra, de la pràctica artística. Hem de cercar la responsabilitat creativa de l’espectador, de la societat.

Aquestes pintures estan en bona part fetes durant els primers temps del dol per la mort de Juan Antonio Horrach, la vostra parella. Però ja les havíeu començades abans. De quina manera les vàreu afrontar i què s’hi percep d’aquest dol?

— Sí, és cert, el gruix de l’obra està feta durant el dol. És una obra que requereix un esforç i una presència física, també una alliberació corporal i de meditació. Són imatges del tot relacionades amb el moviment del moment que vius. I en aquells moments de realització de l’obra, allò que em movia més era la força de l’absència.

Us vàreu plantejar aturar l’obra?

— No he volgut fer un tall en la meva obra ni en l’estructura de la meva vida. Mirau, hi ha una imatge que trob molt eloqüent i és la de les comunitats artesanes de cultures indígenes que teixeixen i teixeixen i, quan pateixen una desgràcia com és una mort, l’estructura del teixit continua però canvien les tonalitats. Jo sentia i sent que he de continuar. Abans d’arribar el dol hi ha un camí d’acceptació. És el temps en què intentes incorporar en la teva estructura personal la part de l’altre que ja no hi és. Espiritualment he respectat el que ha passat. Jo no em puc posar per damunt de la vida. Això sí, l’energia de l’enuig l’he transformada en un esforç titànic. Venc de família de patrons de barca i a la mar hi ha moments que et pots aturar, però n’hi ha d’altres que per força has de batallar.

Com enteneu el dol?

— El dol no és un procés d’oblit, el dol és fer present en la teva vida la persona absent, incorporar-la en la teva estructura. De fet, entenc el dol com la transformació d’un mateix amb la incorporació de l’altre en forma de memòria. I, és clar, és una incorporació de la part espiritual de l’altre en la pròpia, i aquesta no mor mai. És més, ara com ara, sent la meva presència com una presència de tots dos, amb la voluntat de continuar amb allò que fèiem, amb allò que hauríem fet.

Des del primer moment, heu expressat públicament el dol, l’heu exhibit. Creis que us ajuda?

— De la mateixa manera que l’art és sanador, mostrar el dol és sanador i, a més, forma part de la nostra cultura, tot i que jo intent incorporar aquesta manifestació cultural del dol d’una altra manera. Jo no sé com ho vaig poder fer, però vaig pensar que si em quedava tancada estava oblidant el nostre projecte, el que hem tingut durant vint anys amb en Juanan, allò que ens movia com a parella. Tenia un compromís amb ell i el mantenc. Per això, he de ser més viva que mai.

Quin és aquest compromís? Quin era el projecte que, com deis, us movia com a parella?

— És una manera d’entendre la cultura i d’integrar-la en el dia a dia. Es tracta de crear un context en el qual la creativitat de les persones tingui un lloc de trobada. En Juanan el dedicava al mecenatge, a les galeries, als artistes. Jo ho feia des de l’obra, des dels tallers, les performances i les instal·lacions. A més, a Campos, vivíem dins una estructura d’un estudi creatiu. El fet de tenir, a la fi, una casa estudi m’ha permès treballar durant els primers temps del dol. No havia de sortir, amb l’esforç addicional que això és.

Ell anava a obrir una galeria a Lisboa i gestionava dues galeries Horrach Moyà a Palma. Quin futur podem esperar per a les galeries?

— No en tenc notícia.

En els darrers dies de l’exposició d’Es Baluard , un taller de Joan Garriga de constel·lacions familiars i coreografies relacionals se centrarà en l’exclusió. Què hi té a veure amb l’oblit?

— L’exclusió és, sens dubte, un dels grans temes que defineixen el patriarcat. El patim tots, per això volem promoure moviments sistèmics que siguin útils i sanadors per a tots els que hi participen. Quan sentim a dir, i es diu molt sovint, que els artistes som bojos, això són microformes d’exclusió. Excloure és negar el dret de pertànyer. I tothom té dret de pertànyer.