David Cronenberg: "La IA transformarà completament l'acte d'escriure i dirigir cinema"

Enviat especial a CanesLa gent porta com pot la pèrdua dels éssers estimats. No hi ha regles quan es tracta de gestionar el dolor d’una absència, sobretot si et dius David Cronenberg. El director va perdre el 2017 la dona, Carolyn Zeifman, a causa del càncer, i l’experiència plana de manera evident sobre The shrouds, però transmutada per la sensibilitat del canadenc en una història inclassificable i negríssima que reflexiona sobre l’amor i el desig i que protagonitza un home (Vincent Cassel, alter ego físic de Cronenberg) que ha construït una tecnologia per observar en directe a través de càmeres en 3D la descomposició del cadàver de la dona, morta d’un càncer que la va devorar a poc a poc.

Presentada al Festival de Canes, The shrouds arrenca amb una visita al dentista per observar "unes dents que s’estan podrint de pena" i continua amb una cita a cegues que acaba amb la parella contemplant per una pantalla les restes de l’esposa del protagonista. Malgrat el to contingut de les converses que són el gruix del film, es tracta d’una comèdia amb la paraula com a gran protagonista i un sentit de l’humor tenebrós i desconcertant. Cronenberg no ha rodat un drama íntim i biogràfic sobre el dol, sinó una estranya faula sobre conspiranoies que activen el desig sexual en els personatges.

Amb una envejable sobrecàrrega d’idees, The shrouds es desentén de la lògica del relat i del naturalisme per construir un retaule d’escenes tan potents com el flashback en què Cassel i la seva dona (una excel·lent Diane Kruger) intenten fer l’amor tot i la fragilitat i els estralls (mutilacions, cicatrius) que li ha deixat la malaltia. L’escena contrasta amb una altra escena de sexe en què el més excitant ("intel·lectualment, conceptualment i conspiracionalment") són els diàlegs que s’intercanvien els amants durant el fornici. Amb tot, es tracta d’una pel·lícula molt cerebral i verbal, que barreja en una mateixa escena la tendresa absoluta, l'humor negre i la incomoditat, una obra lliure i sense concessions, molt singular en la carrera de Cronenberg, i que va introduint noves idees amb una generositat força absent de la competició.

A The shrouds juga un paper important una intel·ligència artificial (IA) que fa d'ajudant del protagonista però de la qual acaba desconfiant. A Canes, Cronenberg ha opinat que aplicacions de IA generativa de pel·lícules com Sora "transformaran completament l'acte d'escriure i dirigir cinema". "La idea mateixa de produir cinema i dels actors desapareixerà –ha afegit–. És com la fissió nuclear: és terrible, però alhora increïblement útil. Així doncs, què fem amb la IA? No ho sé. No tinc ni idea". El director també ha confirmat en roda de premsa els orígens autobiogràfics de The shrouds, i que la mort de la seva dona el va fer "abandonar el cinema durant uns quants anys", fins que va "sentir l'impuls d'explicar aquesta història".

Trump, la creació del monstre

The apprentice, un dels pocs títols nord-americans de la competició, relata l’ascens de Donald Trump com a empresari d’èxit a través de la seva relació amb l’advocat Roy Cohn, antiga mà dreta del senador Joseph McCarthy i persona clau de la biografia del magnat que no només va proporcionar-li influències i contactes sinó que va esculpir la personalitat i els valors del futur president dels Estats Units. El director iranià Ali Abbasi (Holy spider) recorre a l'estètica de l'època que retrata per explicar com el jove Trump, ple d'ambicions i mancat de talent, entra en el cercle de confiança d'un Cohn que es converteix en una mena de figura paterna substituta de qui Trump s'acabarà distanciant quan l'advocat emmalalteixi a causa de la sida.

The apprentice funciona com la història d'origen d'un malvat de còmic de superherois, amb els traumes familiars, traïcions i deshumanització que acompanyen aquests relats. Sebastian Stan, que ve de guanyar el premi a millor actor a l'última Berlinale, interpreta Trump amb l'encert d'anar adquirint progressivament i a poc a poc totes les expressions i modismes típiques del personatge. I a Cohn l'interpreta un Jeremy Strong que en alguns moments sembla sortit de Succession. Distreta, informativa i un pèl sensacionalista –l'escena en què Trump viola la seva dona–, la pel·lícula ja ha rebut amenaces d'accions legals per part de Trump, però Abbasi s'ha mostrat tranquil a Canes. "Es parla molt de les demandes que posa, però no de la seva ràtio de victòries", ha dit el director, que no creu que a Trump "li desagradés necessàriament la pel·lícula" i s'ha oferit a projectar-la al candidat republicà "en qualsevol moment" i tenir "una xerrada posterior sobre el context de la pel·lícula".

La 'Pretty woman' de Sean Baker

Però, de moment, la gran revelació de la competició de Canes ha sigut Anora, amb què Sean Baker es confirma com el gran cronista dels somnis i la dignitat dels marginats del somni americà. La protagonista és una ballarina i escort ocasional (Mikey Madison, de la sèrie Better things, sensacional) que coneix al local de lap dance on treballa el fill eixelebrat d'un oligarca rus que la contracta per ser la seva "nòvia calenta" durant una setmana –la referència a Pretty woman és tan evident que hi ha una picada d'ullet en la negociació del preu–. Narrada amb el pols d'un thriller dels 70, la pel·lícula empeny l'Anora del títol cap a situacions explosives i hilarants que no desentonarien en un film dels germans Safdie, amb qui comparteix la sensació de catàstrofe imminent. En qualsevol cas, Baker s'estima més els seus personatges i els acompanya en un viatge ple de canvis de marxa, una muntanya russa d'emocions en què la protagonista potser ven el cos per diners però mai la dignitat.