Don Pachonni o la consagració d'un gran cantant
El baríton bagenc Carles Pachón brilla en el paper de Don Giovanni a l'òpera de Mozart
'Don Giovanni', de Mozart
- Palau de la Música
- 1 de novembre del 2022
- Direcció d'escena: Pau Monterde
- Direcció musical: Daniel Gil de Tejada
- Amb Carles Pachón, Fernando Álvarez, Tina Gorina, César Cortés, Maite Alberola, Mar Esteve, Xavier Casademont, Jeroboám Tejera, el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l'Orquestra Simfònica del Vallès
El de Don Giovanni és un dels rols més complets, complexos i cobejats per a cantants amb registre greu (barítons, baixos-barítons o baixos). Assumir-lo i sortir-ne airós implica directament una consagració. I aquest ha sigut el cas de Carles Pachón, que ja havia interpretat el rol titular de l’òpera de Mozart en una edició de l’Escola d’Òpera de Sabadell i que ara ho fa en un primer cast, dins de la 40a temporada d’Amics de l’Òpera de Sabadell i de la 35a del cicle Òpera a Catalunya.
El baríton català encarna un Don Giovanni completíssim, amb tota la gamma de matisos del personatge: sensual, canalla, simpàtic, amoral, autoritari, arrogant… I sempre amatent a la condició de signor cavaliere. La veu, ben timbrada, fresca i homogènia, corre per tots els registres amb comoditat, i la prestació actoral és formidable. Bravo, Don Pachonni!
Tina Gorina interpreta en aquestes funcions el també complex paper de Donna Anna. I ho fa sense problemes, amb aguts ben projectats i amb la justa expressivitat en passatges com la sortida inicial del personatge, el magnífic recitatiu Don Ottavio, son morta! o les dues àries. Al seu costat, César Cortés és un Don Ottavio amb el just lirisme exigit per Mozart i que el tenor colombià posa al servei de passatges eteris com Dalla sua pace o de la volatilitat d’Il mio tesoro.
Maite Alberola, que tant (i tan bé) s’ha distingit en rols mozartians, és ara una Donna Elvira estrident, d’emissió descontrolada i de sons puntualment calats. Com si les incursions en altres repertoris haguessin passat factura a la soprano valenciana, la carrera de la qual hem admirat i seguit de la vora.
Va agradar molt la Zerlina de Mar Esteve, amb el punt de picardia que demana la pagesa esposa de Masetto (un fresquíssim Xavier Casademont), mentre que el Leporello de Fernando Álvarez, de timbre poc grat, fa patir per pèrdues de memòria i desquadratura en alguns números concertants. D'altra banda, el Commendatore de Jeroboám Tejera té els greus exigits al fantasmagòric personatge, tot i que la personalitat vocal escasseja.
Bon paper el de la Simfònica del Vallès davant de la batuta de Daniel Gil de Tejada, que ha sabut concertar i acompanyar bé les veus, tot i algunes puntuals imprecisions.
En la versió cantada al Palau de la Música dimarts per a públic de menys de 35 anys, la producció escènica de Pau Monterde va ser convenientment adaptada a l’escenari modernista, amb moviment i vestuari. Llàstima de les llums, que van patir més d’una ensopegada i descoordinació.