Un 'Don Pasquale' que confirma la bona salut dels cantants de casa nostra

Don Pasquale és com una d’aquelles pel·lícules senzilles i intranscendents que has vist cent vegades però que, quan la programa un canal televisiu, sempre caus en la temptació de veure de nou. L’òpera de Donizetti potser no és un títol amb prou substància i rellevància per obrir una temporada com la del Liceu, però benvinguda sigui la proposta, especialment si compta amb dos casts tan solvents com els que presenta el teatre de la Rambla.

La producció que signa Damiano Michieletto té una escenografia sòbria i esquemàtica de Paolo Fantin que, complementada amb les projeccions virtuals, contribueix a una relectura contemporània de l’obra de Donizetti. I ho fa sense sorpreses ni escarafalls, reforçant el patetisme del personatge titular. Michieletto controla i mesura la comicitat de l’obra i s’allunya dels histrionismes que sovint malmeten una òpera bufa amb tots els ets i uts.

Josep Pons no és un director especialment procliu al bel canto romàntic i se li nota en una direcció que no passarà als annals del teatre com el millor que ha fet el músic de Puig-reig. Pons, a més, tendeix a tapar les veus (val a dir que l’espai escènic resulta molt obert per dalt i pels costats) i va haver-hi errors de concertació. Correcta l’actuació de l’orquestra –especialment en alguns passatges solistes de fusta i metall– amb una plantilla reduïda, com la del cor, el número del qual al tercer acte va passar sense pena ni glòria.

Dèiem que els dos casts són solvents. En alguns casos m’atreveixo a dir que hi ha hagut prestacions senzillament estel·lars, començant per l’Ernesto de Xabier Anduaga del dia 21. Els aguts són radiants i lluminosos, el fraseig de gran volada i el timbre bellíssim. Al segon repartiment, el del dia 22, Santiago Ballerini té una veu amb tendència al vibrato, però el timbre és noble, tot i que no sempre matisa amb suficiència... Cada cop més segura i desimbolta, Sara Blanch contagia entusiasme en la pell de Norina/Sofronia, amb una prestació actoral d’altíssim voltatge i una interpretació musical impecable. Coneixíem, d'altra banda, la interpretació que Serena Sáenz fa del personatge i confirmem el que ja hem dit en alguna una altra ocasió: és segura, desimbolta i trepitja fort (i bé) el terreny de la coloratura. I escènicament (com Blanch) és extraordinària.

El rol de Don Pasquale ha estat assumit per dos gats vells que, com a tals, se les saben totes: Carlos Chausson i Alessandro Corbelli. El baix aragonès coneix tots els trucs per, amb 72 anys, demostrar que encara pot dir i fer moltes coses en escena. La projecció, el sillabato i la interpretació del gest harmonitzat amb la paraula i amb la música són senzillament magistrals. Per la seva banda, Corbelli sempre serà un baríton, però treu partit dels recursos expressius (que no són pocs) per oferir un Don Pasquale molt més patètic que el del seu col·lega i igualment eficaç.

Malatesta va ser assumit la nit d’estrena pel baríton polonès Andrzej Filonczyk, un cantant correcte i de timbre interessant, si bé va agradar molt més la interpretació que del personatge va fer a la segona funció Carles Pachon, un cantant “robaescenes”, de carisma irreprotxable i vocalitat generosa i d’altíssim voltatge. Un cop més, es confirma la bona salut dels cantants de casa nostra, al costat de veterans que poden atorgar-los el mestratge suficient per a un relleu generacional que està assegurat.