La dona artista, encara en clamorosa minoria a les Balears

PalmaPer cada dona artista, almanco tres homes. Així és a la majoria de col·leccions dels centres expositius de les Illes Balears, on el gruix d’artistes que en formen part són homes. Basta fer un repàs pels artistes representats per algunes de les galeries que conformen l’Associació Art Palma Contemporani, associació de galeristes de Ciutat, per trobar-se amb xifres que ho corroboren: els artistes de la Baró són una vintena d’homes i dues dones, a la Kewenig Palma hi ha a prop de 30 homes i 9 dones, mentre que a la Galeria Pelaires hi figuren 18 homes i 6 dones. Entre els més de 160 artistes que representen vuit de les galeries de Palma hi ha 40 dones, és a dir, un 25% del total. Tanmateix, però, les galeries no són els únics llocs on la presència de dones artistes és inferior a la dels homes.

Diferents moments històrics

“A partir del fons museístic del Consell de Mallorca em van proposar que triàs un itinerari o tema i vaig partir de les dones artistes”, explica la professora d’Història de l’Art de la UIB Francisca Lladó, qui va comissariar l’exposició Dones artistes i dones representades amb la qual el 2020 es va reobrir la Capella de la Misericòrdia després de 9 mesos tancada a causa de la pandèmia. “Una vegada analitzat el fons em vaig adonar que la gran majoria eren homes artistes: de fet, dels 125 noms que formaven part de la col·lecció només 5 eren dones. És per això que vaig haver d’afegir el concepte de ‘dones representades’ al punt de partida, per poder dur a terme la proposta”. Després de participar en el projecte Els museus de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, del qual s’acaba de publicar un volum a Lleonard Muntaner Editor, Lladó confirma que aquesta diferència es dona a la majoria d’institucions museístiques. Tanmateix, però, la docent recorda que és important analitzar la presència de dones artistes en funció del moment històric. “Hem de diferenciar la situació als museus generalistes, per exemple, perquè no podem canviar la història tot i que sigui important fer nous itineraris i afegir mirades no hegemòniques. Fins als anys 70 del segle passat, és cert, la majoria d’artistes eren homes, les condicions socials i culturals no permetien que fos d’una altra manera. I tot i així hi havia dones i és important tenir-les presents, integrar-les”.

En aquest sentit, en els darrers temps han aparegut diferents publicacions que tresquen pel paper de les dones a la història de l’art i cerquen convertir-se en complementaris a les publicacions canòniques, com Historia del arte sin hombres de Katy Hessel o Cent dues artistes d’Elina Norandi, que recull l’obra feta per un centenar de dones catalanes des del segle XIX fins a l’actualitat. “Als centres d’art contemporani, però, la realitat és una altra”, afegeix Lladó, “i aquí el paper de les institucions és clau: s’han de banyar i quan es fan comissions d’adquisicions hi ha d’haver un percentatge destinat a l’adquisició d’obra de dones artistes, que n’hi ha moltes als segles XX i XXI. No dic que s’hagi de fer servir un sistema de quotes o que s’hagi d’incorporar obra que no tingui qualitat pel fet que sigui feta per una dona: dic que s’ha de tenir present i s’ha de fer feina en aquesta línia”.

El fons d’Es Baluard

Actualment la col·lecció d’Es Baluard, el museu d’art contemporani de Palma, està conformada per obra de 381 artistes, 70 dels quals són dones. Això significa que les dones artistes conformen un 18% del fons d’Es Baluard. “Més que fer càlculs sobre el total de la col·lecció”, puntualitza l’actual directora del museu, Imma Prieto, “el que s’ha de fer és valorar en quin moment les obres han entrat a formar-ne part. Quan entres a la direcció d’un museu no pots canviar el fons que t’hi trobes. El que sí que pots fer, però, és vigilar molt els criteris d’adquisició a partir de la teva arribada, i així ho he fet perquè no només en soc conscient, sinó que vull defensar la feina de les artistes, de les dones, sempre a partir de criteris de qualitat”.

Prieto recorda que en l’etapa just precedent a la seva arribada a la direcció del museu, el 2019, gairebé no s’havia ampliat la col·lecció d’Es Baluard. En canvi, entre 2020 i 2022 s’hi ha incorporat obra de 66 artistes. D’aquests, 21 són dones. “Per incorporar obra al museu és necessari rebre una proposta prèvia, i a avui en continuam rebent més d’homes que de dones. Tot i així, hem incorporat obra d’artistes com Esther Ferrer, Teresa Margolles, Bel Fullana o Susy Gómez, entre d’altres. Per això és important recordar a artistes, galeristes i col·leccionistes que esperam les seves propostes i que les valoram sempre, una per una”. Per a Prieto, les adquisicions són fonamentals no només per a l’estat del museu, sinó també per al seu significat: “Tota obra que s’incorpora al museu passa a ser patrimoni, i el patrimoni és memòria, i la memòria és identitat: una identitat entesa com allò que defineix els nostres dies”. En qualsevol cas, la directora d’Es Baluard recorda que la presència de dones artistes és constant al museu. “Ara mateix hi tenim Susy Gómez i ben aviat hi tindrem també Dora García. De fet, jo vaig començar com a directora amb tres exposicions de dones artistes: Ana Vieira, Martha Rosler i Marina Planas”.

Discriminació positiva?

Davant la manca de presència femenina als espais expositius hi ha hagut iniciatives per fomentar-la a través de la discriminació positiva: crear contextos on només puguin participar dones artistes. Així ha estat en les dues convocatòries del premi Barbara H. Weil per a dones artistes, atorgat els anys 2021 i 2022. A cada convocatòria hi participaren més d’un centenar d’artistes, d’entre les quals s’escollí l’obra d’una dotzena per formar part d’una exposició que es pogué veure a l’Studio Weil, al Port d’Andratx. A hores d’ara, però, no se sap si es podrà convocar una tercera edició del guardó. “Depenem del finançament”, explica Jimmy Weinstein, responsable de l’Studio Weil, “i ara mateix no tenim clar ni que puguem convocar-lo ni que, en cas de fer-lo, torni a ser un premi només per a dones artistes. Ara mateix està tot enlaire”.

De fet, una de les novetats de la fira ARCO d’enguany, que es va fer la setmana passada a Madrid, va ser la supressió d’un espai que en els darrers anys s’havia dedicat en exclusiva a l’obra de dones artistes. La directora de la fira, Maribel López, argumentà que les galeries havien fet ja l’exercici d’incorporar dones artistes i que un espai dedicat en exclusiva a obra signada per dones podia ser entès com a “massa binari”. Tanmateix, des del col·lectiu MAV de dones artistes recorden que la presència de dones a la fira d’art contemporani més important de l’Estat és encara menor a la dels homes: calculen que a l’edició d’enguany hi ha hagut un 35% de dones enfront d’un 65% d’homes artistes. Entre les sòcies d’aquest col·lectiu s’hi troba la comissària mallorquina Pilar Rubí, per a qui la discriminació positiva no és, a hores d’ara, una solució absoluta, tot i que lamentablement continua sent necessària en alguns àmbits. “Ja tenim una consciència del que significa ser dona i del que implica si ets artista: és ben probable que arribi un moment en què t’hagis de fer càrrec dels fills o de la família i no puguis estar present al circuit com sí que hi són els homes. Ara bé, això implica trobar espais on només puguin exposar dones?”, es demana Rubí. “Jo crec que el que hem de fer és trobar espais, en general, on no importi si ets home o dona o si et sents home o dona. Però potser aquest pensament sigui fruit de formar part d’un sector que, crec, ja té incorporats i integrats aquests pensaments, ja hi hem crescut i ens hem format en aquest sentit dins el món de l’art”. És per això que per a la comissària resulten imprescindibles el pensament crític i la investigació, que “s’avança al seu temps i postula determinades premisses que permeten treballar en aquestes línies, també en qüestió de gènere. Tot això ve d’aquell moment en què, als anys 70, Linda Nochlin es fa la pregunta “Per què no hi ha dones artistes?”. I això, que en aquell moment ningú s’havia demanat, va servir per generar un camí. De la mateixa manera que la legislació va dues passes per darrere de la societat, el pensament crític i la investigació hi van dues passes per davant. I per això és tan important fomentar-los”.