Les dones a la guerra

Què hi fa una dona amb ferides de guerra enterrada entre monjos guerrers?

Una recerca localitza les restes d'una vintena de persones en un castell de l'orde de Calatrava a Guadalajara

5 min
Algunes de les restes exhumades del cementiri del castell

BarcelonaHomes forts, entregats i exhaustos, protagonitzant grans batalles èpiques. Així ha mostrat el cinema sovint els cavallers que lluitaven en nom de la fe catòlica a l'Edat Mitjana. Tant és si eren de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, de Malta, del Temple, de la d’Alcàntara, de Sant Jaume o de Calatrava. Poques vegades haureu vist el rostre d’una dona, vestida amb túnica blanca i una creu, brandant una espasa o clavant una llança. Tanmateix, n’hi va haver.

A l’Edat Mitjana, musulmans i cristians es disputaven acarnissadament el territori a la península Ibèrica i les Balears. Zorita de los Canes (Guadalajara), al costat del riu Tajo, era un lloc fronterer, on l’emir cordovès Mohamed I va aixecar una fortalesa que va ser conquerida pels cristians i cedida per Alfons VIII de Castella a l’orde de Calatrava el 1174. Al cementiri del castell, en un lloc conegut com a Corral dels Comtes, hi han trobat 25 individus que hi van ser enterrats entre els segles XII i XV. No tots eren homes, hi havia una dona i un infant de sis mesos, que no eren mare i fill. "La dona, que tenia entre 25 i 30 anys, tenia ferides produïdes per arma blanca i objectes contundents molt similars a les que tenien els homes", assegura Carme Rissech, antropòloga forense de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, un dels centres que ha participat en la recerca juntament amb la Universitat de Barcelona, la Universitat de Ciència i Tecnologia de Noruega i l'Institut Max Planck. El cos de la dona no tenia signes d’haver muntat molt a cavall, però sí que el radi demostrava marcadors d'activitat física relacionats amb els moviments que es fan quan es fa anar una espasa. 

Quan anaven a combatre, els qui formaven part de l’orde de Calatrava anaven protegits amb un casc, que no estava subjectat i que, per tant, fàcilment podia caure, i una malla que acabava en forma de faldilla. "Els punts més vulnerables, per tant, eren el cap i la zona de la pelvis, perquè l’enemic intentava atacar per sota la malla i clavar la llança o espasa", destaca Rissech. La majoria d’esquelets no tenen talls produïts per espasa sinó cops i punxades fets segurament per una llança o sageta, ja que les marques que havien deixat tenien forma triangular. 

Dones liderant exèrcits

A l’Edat Mitjana, la violència i la guerra formaven part de la quotidianitat. Les dones medievals van viure la guerra, la van patir, i la van protagonitzar. "Era l’ofici de l’elit, formava part de la cultura i era molt difícil sostreure-se'n", explica Yolanda Guerrero, catedràtica d’història medieval de la Universidad Autónoma de Madrid. "Hi va haver reines que van anar a la guerra, però també dones de la noblesa que van utilitzar la violència, perquè era com es dominava i s’exercia el poder", detalla Guerrero. "A més, hi ha exemples de com algunes d’aquestes dones van ser educades i formades en l’art de la guerra", afegeix. La majoria de vegades, però, aquestes dones es posaven al capdavant de l’exèrcit tan sols quan els seus marits, pares o germans, estaven absents.

Un exemple de l'impacte que produeix en els ossos una llança o una sageta.
El cementiri on s'han trobat les restes.
Un dels individus analitzats.

"Una de les millors descripcions que s’han fet de la batalla de les Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212), la firma una dona, la reina Berenguera, filla d’Alfons VIII de Castella i neta d'Elionor d’Aquitània. El text demostra que dominava estratègies, tècniques i tàctiques bèl·liques i que coneixia molt bé el llenguatge i el lèxic", destaca Guerrero. No és un fet aïllat. Urraca I de Lleó va arribar al poder el 1109 després de la mort del seu marit, el seu pare i el seu únic germà. La van pressionar perquè es tornés a casar amb Alfons el Bataller (Alfons I d'Aragó), però l’antipatia mútua era tan gran que, com que no hi havia la possibilitat de divorci, el matrimoni es va declarar nul.

"Guinedilda de Cervera va ser una dona que va emprendre la repoblació de Cervera, va construir una torre i el 1026 en tenia el comandament", afirma Guerrero. Al segle XI, als comtats de Barcelona, Girona i Osona governava la comtessa Ermessenda, que va donar suport a la tasca repobladora i colonitzadora de la terra i va ser precisament ella qui concedí a Guinedilda de Cervera, com consta a la carta de poblament que es conserva, el territori que havia conquerit. Una altra dona que es va enfrontar a un exèrcit va ser l’última comtessa del Pallars, Caterina Albert. El 1488, el seu marit, Hug Roger, va haver de fugir a França i va deixar la defensa del territori a la seva esposa. Caterina Albert va resistir el setge de l’exèrcit de Ferran II el Catòlic i va defensar les terres durant tres anys, esperant fins a l'últim moment que arribés, des de l'exili, el seu marit amb reforços. Finalment, va haver de capitular el dia 29 de juny de 1491.

No tothom era igual

"No m’estranyaria que hi hagués dones també a l’orde de Calatrava. A més, els cavallers de Calatrava es podien casar i, per tant, tampoc és sorprenent que hi hagués dones, perquè participaven de l’educació i gestionaven el patrimoni", detalla Guerrero. Els cavallers de Calatrava feien els vots d’obediència, castedat i pobresa i se suposava que havien de dormir amb l’armadura, però no eren cèlibes. "Tot canvia segles més tard, sobretot al final de l’Edat Mitjana i a l’Edat Moderna, quan predomina la clausura i les dones són expulsades cada vegada més de llocs que havien ocupat de manera natural", afirma Guerrero.

La majoria de membres de l’orde de Calatrava provenien de la noblesa. Els lligams amb l’elit de l’època van ser un avantatge a l’hora d’obtenir importants donacions, tant patrimonials com monetàries. Per tant, molts acabaven formant part de l’orde no tan sols buscant la salvació de l’ànima sinó també com una manera de progressar econòmicament i socialment. Com a la societat de l’època, a l’orde de Calatrava no tothom era igual: hi havia categories. Hi havia els freires cavallers, que tenien el seu propi cavall i una imponent armadura, els freires sergents, que també anaven a cavall, però les seves armes eren més simples, i els voluntaris temporals, mercenaris i vassalls. Els estudis d'isòtops estables obtinguts del col·lagen de les restes òssies de Zorita de los Canes demostren que la dieta també variava segons els individus i el seu estatus.

"Com més amunt s'estava en l'escala social, més carn es consumia, sobretot de pollastre i, en segon lloc, peix, tant de mar, com de riu", afirma l’arqueòleg Lluís Lloveras, de la UB. El peix provinent del mar devia ser tot un luxe sobretot si es té en compte que Guadalajara està molt lluny del mar. La resta de la dieta la formaven el porc i, en menys quantitat, xai, vedella i conill. Malgrat que feien vot de pobresa, menjaven molt millor que la resta de la població. Les seves dentadures demostren que havien ingerit molta quantitat de proteïna animal. "Els isòtops també demostren que la dona que hem trobat consumia menys proteïna animal que la resta, fet que ens fa pensar que podria pertànyer a una de les categories inferiors", assegura Rissech. 

L’orde de Calatrava va arribar a tenir moltes terres i molt poder, sobretot a Castella, perquè va tenir un paper força predominant durant la guerra dels regnes cristians contra els musulmans. No tot van ser victòries. Va patir una important derrota a Alarcos (1195) que gairebé va extingir l’orde. 

stats