Una dona i els monstres, amb Rosa Renom

Una dona que estima. O que vol estimar. Una dona que estima traïda pels monstres. Pels homes. Una dona víctima d’un patriarcat nauseabund que torna a la casa de la qual va fugir fa trenta anys amb un ull de vellut deixant un fill de quatre anys i seguida per una gossa de nom Lasso, en honor a la cantant de Vilafranca del Penedès Glòria Lasso.

La majordoma és la segona entrega de l’anomenat Tríptic de l'Epifania de Josep Maria Miró, que es va iniciar amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Com la primera entrega, aquesta segona parla del desencís sobre la naturalesa humana. Però si en aquell monòleg a sis veus es mostrava el retrat d’una comunitat que no tolera el desig fora de la norma, d’una societat atemorida pels diferents, aquesta Majordoma ens introdueix a l'horror de l'esclavitud sexual d’una dona sacrificada a l’altar del vici no gens lluny de fets reals esfereïdors que no fa gaire ens han impactat —el cas Pelicot— però es veu que aliens a l'escriptura de l’obra malgrat la coincidència. A tots dos textos la bellesa és un element determinant dels fets. Però si al primer la teatralitat brollava de la paraula, en La majordoma hi ha més narració literària.

I per què torna a casa del marit on va patir tantes vexacions i fins i tot es preocupa perquè respira amb dificultat? Potser per mostrar-li que, malgrat tot, no l’han pogut enfonsar i que segueix viva. No és una remembrança ferida o rabiosa. No hi ha indignació ni odi.

Rosa Renom assumeix el repte d’explicar l’inexplicable sense dramatismes, amb el distanciament emocional del temps passat embolcallada d’una penombra fantasmagòrica. I és que a diferència del monòleg que va protagonitzar Pere Arquillué, en què tot es deia i es veia en el rostre de l’actor il·luminat amb un focus, a aquesta majordoma qui va ser director d’aquella meravella la sumeix en una oscil·lant foscor que dificulta veure-li la cara. Renom excel·leix en la dicció per convocar la història a l’imaginari de l'espectador amb la delicadesa i fins i tot la satisfacció del qui ha tornat de l'infern sa i estalvi. La direcció de l’autor se centra en el ritme, les puntuacions i els silencis amb molta manya. Proposta molt recomanable.